Documentació
La nau d'en Tísner
S'ha extingit com s'extingeix, a la nostra mirada, la vela de la nau que ha salpat mar enfora i ja ateny l'horitzó. És com un miratge: l'arboradura magnífica es fa discretament petita fins a desaparèixer en la ratlla entre l'aigua i l'infinit, però nosaltres, encara amb el mocador enlaire, sabem que navega a tot vent, com sempre, i no té port d'estada sinó un destí oceànic inquiet i brillant, tot fet d'escumes revoltades i de platges solars coronades de palmes. En Tísner, el del pegat negre a l'ull, el pirata extremat i boníssim, ha tornat a l'exili, que hi té amagada aquella pàtria lliure en forma de pernil encetat, amb talls de sobrassada irregulars que suren perpètuament sobre un blau d'argent, i on tothom parla un català perfecte, a voltes graciosament nassal, a voltes apitxat. Precisament jo el vaig conèixer quan acabava de tornar d'un altre exili, molt llarg, que l'havia arrencat dels seus somnis autèntics i on va haver-se'n de confegir uns altres per anar passant. Tan bon punt va ser aquí novament, tot just havia posat el peu en terra ferma, uns quants joves tacats de tinta vam notar que alguna cosa retrunyia. Ens vam atansar cap a l'indret d'on venia el trontoll i allà el vam trobar a ell. Amb les mans plenes de tresors del passat i del futur, que ens oferia amb generositat. Magnífica. Ens va ensenyar de no tenir cap por, de trampejar la guàrdia enemiga i de fer cara als temporals sense perdre la rialla. Així va ser com va capitanejar-nos per refundar el PEN Club i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i com va involucrar-se amb nosaltres en l'aventura descordada d'El Be Negre amb Potes Rosses. Com que ens parlava sempre amb dobles sentits i amb jocs de paraules increïbles, i nosaltres vam adoptar de seguida la seva clau, era gairebé impossible que l'enemic pogués interceptar-nos el missatge. Amb aquesta convicció, tota una colla que mai no havíem rascat pilota, com en Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver, en Quim Soler, vam trobar-nos implicats a la redacció de La Bimba, revista destinada a posar la llengua a l'esport i a rifar-nos d'alguns personatges que encara capitanegen les seves desgràcies. La nau d'en Tísner feia un deixant d'aigües revifades i ens duia a tots cap a l'esdevenidor amb un optimisme imparable. La seva memòria prodigiosa, sovint assistida per espurnes de la inventiva escaient, va oferir-nos el to de continuïtat que d'altres d'immensament més forts ens havien arravatat, i va estimular-nos amb la seva joventut perenne. En tinc un retrat, on som tota la Generació dels Setanta al voltant de la tomba de mossèn Antoni Maria Alcover, en aquell cementiri desoladament romàntic de Mallorca. Tots rèiem: en Tísner es fumia, amb tota la reverència que els cas demanava, del mort i de qui el vetllava; aquest era el seu homenatge respectuós a la memòria d'un dels grans patricis de la llengua en la qual ell ha despès tota la vida. Ara que se n'ha anat, no el plorem; riguem-lo i fem-li adéu amb els mocadors flamejants de la fe que ell va saber encomanar-nos.
Tornar