15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Entrevista a Juan Antonio Masoliver Ródenas publicat al diari “Avui”, el 08/0/01, per Eva Piquer

El crític literari, poeta, narrador, traductor i professor Juan Antonio Masoliver Ródenas presenta La puerta del inglés el tercer volum de les seves memòries de ficció, per on circulen caricatures de personatges reals del món de la cultura que protagonitzen situacions inventades. El volum tanca una trilogia encetada amb Retiro lo escrito i Beatriz Miami.

E.P. Aquestes memòries de ficció no s’assemblen gens al que entenem per novel.les. Per què les qualifica com a tals?

J.A.M.R. Perquè això que escric no té cap definició. La teva idea de novel.la es correspon amb la novel.la del segle XIX, però hi ha molts altres textos de ficció que no encaixen en aquest model. La paraula novel.la no hauria d’existir. En dic novel.la per distingir-ho dels contes o de les nouvelles.

E.P. A la primera pàgina, diu que “lamenta i celebra” haver estat incapaç de distingir entre realitat i ficció. No em dirà que vostè ignora què hi ha de veritat en el que explica...

J.A.M.R. Parteixo de la meva realitat vital, però tot el que dic de la gent que surt al llibre és pura ficció. Per fer ficció necessito un punt de referència. A vegades en tinc prou amb un nom real per començar a construir un personatge inventat.

E.P. Què té La puerta del inglés que no tinguessin els dos primers volums de la trilogia?

J.A.M.R. En aquest està més ben feta la confusió entre realitat i ficció. És un llibre més dramàtic, no hi ha tanta anècdota. Presenta un món més corrosiu, més pessimista. Sort que l’humor rescata el llibre del pessimisme.

E.P. En un moment del llibre, escriu: “Crec que Vil Amat [per Vila Matas] té una concepció de la literatura molt semblant a la meva, però sap integrar-la en un argument”. ¿Vostè no en sap, de fer literatura amb argument, o no li interessa?

J.A.M.R. Els meus llibres de contes tenen argument, però la veritat és que no m’interessa gaire. Si tothom fa literatura amb argument, per què n’haig de fer jo? Ja està feta, aquesta literatura.

E.P. ¿La novel.la ha mort, com va dir Mendoza?

J.A.M.R. No ho crec. Cada cop que surt un bon escriptor, la novel.la deixa d’estar morta. Avui en dia s’escriuen bones novel.les. Potser Mendoza ja no té la passió per la novel.la, però això no vol dir que sigui un gènere acabat.

E.P. ¿Ha provat mai d’escriure una novel.la convencional?

J.A.M.R. Acabo de donar a Jaume Vallcorba una novel.la curta, que és més convencional. Té una història, unes tensions i un final. S’assembla molt més a una novel.la típica, en part perquè tinc por de repetir-me si em dedico només a fer llibres com aquest. La puerta del inglés marca un final: em sembla que amb tres llibres del mateix estil ja n’hi ha prou.

E.P. Els seus llibres són inclassificables. I vostè? ¿Quina etiqueta el defineix millor?

J.A.M.R. De cara al món, jo sóc un crític. Faci el que faci, sóc un crític. Això és un piropo, la crítica és també una mena de creació. En el fons, tot el que faig surt de la mateixa barreja de crítica i poesia. La puerta del inglés té una irracionalitat poètica.

E.P. ¿Aquest llibre l’hauria pogut escriure igualment si visqués aquí en lloc de viure a Londres?

J.A.M.R. Possiblement, no. La meva història interior hauria estat molt diferent.

E.P. Vull dir que potser li resulta més fàcil publicar-lo des de la distància, tenint en compte que hi ha atacs personals.

J.A.M.R. Hi ha gent que té por d’ofendre els altres, però a mi m’és igual. Viure lluny em dóna més comoditat, però això ho noto més com a crític que com a escriptor. Com a crític sí que estic protegit, perquè no m’arriben les reaccions immediates. Però, com a novel.lista, si visqués aquí encara seria més dur. La distància fa que senti afecte per gent que potser no s’ho mereix.

E.P. Té ganes de crear-se enemics.

J.A.M.R. No, al contrari, m’estimo molt els meus amics. Però no espero que tothom sigui amic meu. El món és ple de gent. Accepto que hi hagi opinions diferents sobre mi. No voldria ofendre mai un amic, però la gent que no em mereix cap respecte, m’és igual tenir-la d’enemiga. Els meus enemics no es mereixerien ni sortir al llibre, els dono una importància que no tenen. Són gent mediocre que jo rescato de la mediocritat. Més ben dit, si jo fos un gran escriptor, els rescataria de la mediocritat.

E.P. Per què s’hi refereix amb noms i cognoms, a vegades lleugerament tergiversats però sempre identificables?

J.A.M.R. A La puerta del inglés m’esplaio amb un personatge [el crític Miguel García Posada] que és un senyor indesitjable, i vull que quedi clar, però normalment agafo models de persones, més que no persones concretes. A vegades no els tinc pas mania, però es presten a una caricatura.

E.P. Per què l’atac tan concret contra Miguel García-Posada, un company de gremi?

J.A.M.R. Per la mateixa raó que puc atacar la gent consagrada quan faig de crític. Em sembla injust carregarme la primera novel.la d’un escriptor jove. Però si hi ha un senyor que és un escriptor molt famós i jo crec que no es mereix aquesta fama, ho haig de dir. Com Lucía Etxebarría: només una societat frívola pot pensar que aquesta senyora és una escriptora. La meva obligació és deixar ben clar que això és una falta de moral literària increïble. Com a escriptor, la meva llibertat és fonamental. L’escriptor que escriu novelles s’ha de posar uns límits, i no sap si els pot traspassar molt o poc. Jo plantejo un món molt obert d’on en puc entrar i sortir amb una llibertat infinita.

E.P. ¿Segueix cap criteri a l’hora de manipular o no el nom dels escriptors que cita?

J.A.M.R. N’hi ha que apareixen amb moltes possibilitats, com García Posada, perquè totes les variants funcionen: Gracia Posada, Gracia Pesada i Gracia Pisada. Ha tingut la sort de néixer amb aquests cognoms. Quan conservo el nom de veritat, és perquè m’agrada. També jugo amb noms de persones de la meva infància, i els col.loco en situacions que si ho llegissin es moririen. Ho faig per desconcertar el lector o a mi mateix.

E.P. Li agrada provocar...

J.A.M.R. No vull provocar per provocar; quan escric no penso que estic provocant. En tot cas, és una provocació que em faig a mi. No m’interessa armar cap escàndol. Els enemics ja me’ls guanyo amb les crítiques. A vegades he fet sis crítiques parlant bé d’un autor, n’he fet una setena dient que aquell setè llibre no estava tan bé i he rebut una carta on l’autor m’acusava d’infidel. És part de la meva feina. Si hagués de procurar que tothom estigués content, no escriuria.

E.P. Afirma que la majoria de crítics són escriptors frustrats. ¿Vostè també?

J.A.M.R. No, jo sóc un escriptor de veritat. Quan parlo d’escriptor frustrat, em refereixo al crític que no escriu. Jo puc ser un escriptor dolent o bo, però almenys escric. Hi ha crítics que es dediquen a jutjar els altres perquè volien ser escriptors i no se n’han sortit. Una persona que no ha escrit mai una novel.la no pot jutjar una novel.la. Alguns dels problemes que planteja escriure una novel.la només els pots conèixer si has provat d’escriure’n una.

E.P. Quins autors actuals seran els clàssics del segle que ve?

J.A.M.R. La familia de Pascual Duarte, de Cela, ja és un clàssic i ho serà sempre. També han escrit coses bones MartínSantos i Juan Goytisolo. Ara no ens l’estimem perquè el moralisme de Goytisolo no interessa. M’agrada Álvaro Pombo, i crec que hi ha coses de Javier Marías que passaran a la història.

E.P. ¿Javier Marías o Javier Manías?

J.A.M.R. Ha, ha. Jo puc fer broma d’un autor com a persona, però això no vol pas dir que no el respecti com a escriptor. Javier Marías és un bon escriptor, i la gent li té mania com a persona. Una cosa i l’altra no s’han de barrejar mai.

E.P. “Escriuen novel.les llargues perquè no saben escriure novel.les curtes”. De qui parla?

J.A.M.R. De tots els que escriuen novel.les llargues. Hi ha escriptors que afronten el projecte d’escriure una novel.la llarga quan ja han demostrat que saben fer coses curtes, perquè abans han escrit contes. Però n’hi ha d’altres, com Muñoz Molina, que no saben aturar la novel.la a temps. Pérez Reverte té el seu mèrit, però m’agradaria veure’l fent una novel.la curta. Com que es tendeix a pensar que com més llarga sigui una novel.la, millor... La gent que llegeix poc compra novel.les llargues perquè els durin molt. John Le Carré escriu novel.les molt llargues perquè els seus lectors volen passarse tres mesos amb la mateixa novel.la.

E.P. Els seus llibres tenen vocació de minoritaris. ¿Està orgullós de ser el que vostè anomena un ‘worst seller’?

J.A.M.R. No, en absolut. Sóc un escriptor minoritari perquè, per desgràcia, només hi ha una minoria de gent que es veu prou preparada per llegir aquesta mena de llibres. M’agradaria arribar a molta més gent. La puerta del inglés és un llibre amb humor, no és només per a lletraferits. Però la gent s’espanta: des del moment que veu una escriptura intel.ligent, pensa que no ho entendrà. El lector no està educat.

E.P. Diu que ha aconseguit curarse de la passió per la lectura. Per què se n’havia de curar?

J.A.M.R. Llegint, com escrivint, es pateix molt. Però continuo llegint amb passió. Potser amb més passió i tot que abans. Veig coses als llibres que abans no veia. Gràcies a la meva àmplia experiència com a lector, els llibres em diuen moltes coses.

E.P. Quan fa de crític, ¿pensa més en el lector de la crítica o en l’autor del llibre?

J.A.M.R. El crític s’adreça al lector i ha d’escriure amb molta claredat. El crític que fa molta exhibició d’estil, malament: senyal que escriu per a ell mateix, per als seus amics, per a l’autor... El crític ideal hauria de dirigir-se a un lector que no existeix. Has de trobar un punt d’equilibri, si fas una crítica per a tothom pots arribar a ser molt banal.

E.P. És indubtable que l’atreuen els jocs de paraules. ¿Són una diversió o una obsessió?

J.A.M.R. Si fos un gran escriptor, els jocs de paraules tindrien un sentit. Però potser no sóc el gran escriptor que em penso i només em surten tonteries. El joc de paraules té el perill de ser merament anecdòtic. Això ho he discutit molt amb Monterroso. Per mi el joc de paraules només té sentit si és una subversió d’una paraula o expressió. El bon joc de paraules fa que una paraula normal, posada en un llibre, es torni provocativa. Els que fan jocs de paraules per demostrar que són ocurrents són tan detestables com els que es posen a explicar un acudit rere l’altre.

E.P. Què opina Augusto Monterroso de la manipulació que fa del seu conte més curt i més famós, el del dinosaure?

J.A.M.R. Tinc molt bona relació amb ell i espero que s’ho prengui bé. Em feia gràcia demostrar que una coma pot canviar el sentit de tot plegat. Però no n’hem parlat, perquè amb Monterroso no parlem dels nostres textos respectius. Parlem de literatura, però no de nosaltres.

E.P. Em fa l’efecte que vostè està una mica al marge de tot i de tothom.

J.A.M.R. Això ho vaig aprendre del meu oncle, Juan Ramón Masoliver, un senyor que hauria pogut ser molt famós i no ho va voler ser. D’ell vaig aprendre una actitud d’anar per la vida: jo sóc jo i que no m’emprenyin.

E.P. Diu que, “per bé o per mal”, va heretar del seu oncle la passió per la literatura. ¿Ja sap si va ser per bé o per mal?

J.A.M.R. A vegades penso que ser ignorant deu ser fantàstic. No tinc molt clar cap a on porta això de llegir tant.

E.P. Llegir no ha de portar enlloc, és una finalitat en si mateixa.

J.A.M.R. La finalitat en si mateixa ja és una finalitat. Llegim per moltes raons: per buscar una resposta, per divertir-nos, per reflexionar, per acumular coneixements, per buscar afinitats...

E.P. ¿Vol dir que no llegim per plaer?

J.A.M.R. Moltes vegades llegir no produeix plaer. Amb Relato de un náufrago, de García Márquez, experimentes el plaer de llegir un text ben escrit, però no t’ho passes gaire bé. És una contradicció. La novel.la clàssica té el problema que expressa un món molt monolític, mentre que la novel.la oberta s’acosta més al que som nosaltres mateixos, a les nostres contradiccions de cada dia.

E.P. ¿Encara creu que escriure és un trauma?

J.A.M.R. No sé si tu has escrit res. Si has escrit, deus saber que, escrivint, a estones t’ho passes bé i a estones t’ho passes malament. I moltes vegades no estàs segur del resultat i has de decidir si val la pena continuar o no.

E.P. Vostè ho té fàcil per mirar-se la pròpia obra amb ulls crítics...

J.A.M.R. Durant el procés d’escriure, no és veritat que el crític jugui amb avantatge. Si escrius com a crític no et sortirà mai una bona novel.la. Durant el procés de revisió, en canvi, és evident que el fet de ser crític ajuda.

E.P. ¿Compagina l’escriptura de prosa amb la de poesia?

J.A.M.R. No, tinc etapes poètiques i etapes narratives. Les poètiques són curtes i molt intenses.

E.P. Què té entre mans ara?

J.A.M.R. Vallcorba té pendent de publicar un llibre de poemes inèdit, una novel.la curta i un llibre de contes, a més d’un llibre de crítica.

E.P. Així, doncs, el salt d’Anagrama a El Acantilado sembla definitiu.

J.A.M.R. No vull renegar d’Anagrama perquè és una editorial que respecto. Però estic molt content amb Jaume Vallcorba. Si ets un escriptor que ven 300.000 llibres, sospito que t’és igual com sigui el llibre. Però si no, tenir un llibre bonic fa molta il.lusió. I els llibres d’El Acantilado són preciosos.

Tornar