15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

El miratge de l'eternitat

Article de Jordi Llavina sobre J.A. Masoliver Ródenas aparegut al diari “Avui” el 13/01/00

Traductor, crític literari de reconegut prestigi (aquí i més enllà), catedràtic de literatura espanyola i llatinoamericana de la Universitat de Westminster (Londres), Juan Antonio Masoliver Ródenas (Barcelona, 1939) és un poeta important. Ho vull dir d'entrada. Un poeta tardà: El jardín aciago -segon dels llibres continguts aquí, però primer a publicar-se com a volum independent- veu la llum l'any 1986, quan Masoliver ja ha franquejat l'equador de la quarantena. Però, encara més, va començar a ser un autor reconegut molt més tard: de fet, quan Vallcorba li edita, ara fa set anys, La casa de la maleza. Un poeta d'arrel expressionista, de dicció esqueixada, gens autocomplaent, aspra. Ni clàssic ni romàntic, per bé que la seva estètica resulta una exacerbació d'aquesta última actitud. Els seus versos no provenen de vaporoses circumstàncies, sinó d'una memòria angoixant, concreta com una espina entravessada a la gola; neixen d'una necessitat de contestar la supremacia de la mort. No tenen res d'al·lucinats -com els versos de Leopoldo María Panero-; potser Masoliver Ródenas no posseeix l'olfacte de saurí per detectar metàfores desconcertants sota la sorra dels erms (el mar ardent dessota les llambordes), com el seu admirat Pere Gimferrer. Però els seus textos es nodreixen d'un neguit i transmeten una febre per als quals els poemes de Gimferrer semblen perennement immunitzats; i resulten d'una bellesa transcendent i angulosa que l'ofegós món interior de Panero, al meu entendre, exagera fins a l'esperpent (sempre m'ha fet l'efecte que en la poesia del segon dels Panero el pathos es resolia, líricament, d'una manera massa a la Pazos, l'artista plàstic). Vull dir que en Masoliver la màscara s'està quieta, arrapada a la cara com una segona faç de cera bullent, i no ens mareja amb una constant deformació grotesca que converteixi el rostre en un escarni dels rellotges tous de l'altre...

TOTA LA POESIA

Masoliver Ródenas ha aplegat, en aquest volum, tota la seva producció poètica fins avui. Es compon dels següents llibres i reculls: Vertedero de Otaca (1977-1982); El jardín aciago (1986); La casa de la maleza (1992); Poemas dispersos (1980-1993); En las rejas del tiempo (1991-1994); En el bosque de Celia (1995); Los espejos del mar (1998) i Poesía reciente (1995 1998). S'ha estalviat el terme "poesia completa" perquè li feia una amoïnosa sensació de taüt editorial a punt d'ingressar en un dels nínxols de la biblioteca. Llegida en el magnífic conjunt que ens acaba de servir l'editor Vallcorba, la poesia de Masoliver Ródenas resulta d'una coherència granítica (avantatges de fer cas a Eliot i no deixar-se vèncer per la frivolitat de donar a conèixer versos abans de superar els quaranta anys. Més amunt apuntava el terme expressionista: els versos de Masoliver a mi em recorden els de certs autors germànics de fosca consciència (Trakl, Celan, Benn), però ell mateix m'ho va desmentir: se sent molt més proper a un poeta com Pavese. De fet, en un poema de Vertedero de Otaca -un nom propi que resulta de la diferent combinació de síl·labes, de la corrupció de dret, del nom d'un barri del Masnou, Ocata, on el poeta va passar bona part de la infantesa-, afirma que "todo lo he visto desde el esqueleto de esta bicicleta". Travessar un carrer per escapar de casa ens pot dur molt lluny. La poesia de Masoliver pren apunts sobre l'ofici de viure: ens en mostra l'entranya que supura, el clavegueram bromós, l'ossada malalta. Però, també, o sobretot, constitueix un exercici implacable de la mirada: i en surten uns poemes discursius, molt enumeratius, puntejats per imatges obsessives que posen a un mateix nivell la fisiologia més descordada amb un erotisme desfermat i agònic. El lector apreciarà que un dels verbs més freqüents és "lamer": tot passa per la llengua. La llengua del sentit del gust, la del sentit intel·lectual que modula el discurs.

IMATGE DE LA PUTREFACCIÓ

Poesia d'olors. El lector rebrà codificat en l'estampa negra, un seguit de sensacions olfactives punyents. Una àmplia gamma d'olors: des d'aquelles que vertebren una imatge metafòrica que aplega, al seu torn, un pessic de sal surrealista ("huele a hormiga el lecho de mi amada "; "huelen a gasolina los geranios"); fins a les tan característiques de la poesia de l'autor que defineixen el precari equilibri orgànic dels cossos en morir. Això darrer, l'al·lusió a la corrupció dels organismes vius (ja sigui la mimosa marcida o el cos d'un gos destrossat), l'al·lusió a la putrefacció de l'embolcall dels nostres dies i treballs -que s'associa, com no podia ser d'una altra manera, a la degeneració d'estats de l'ànima i a la desintegració de situacions morals: a las "heces del corazón", en definitiva-, té una força de suggestió extraordinària. Les imatges, i símbols, de la infantesa dels primers poemes, de signe indefectiblement negatiu, tràgic i tot- van cedint protagonisme a les metàfores sobre el desconcert eròtic i l'esparverament davant de la realitat febril de la mort. Que diferent que és la imatge de l'estiueig ple d'ombres de Masoliver respecte als dies lluminosos, de "la pérgola y el tenis", dels estius del poema de Gil de Biedma! A Masoliver -que acaba de reunir tota la seva poesia- sembla que li costi reunir el mercuri esmicolat de l'experiència dins del termòmetre moral del poema. La consciència del món s'expandeix i costa Déu i ajut d'aquietar-la en l'aigua del text. Els altres formen part del Big Bang, i el jo roman, marmori, sofrent, al mig d'un astorament irresoluble. Ni la fusió amorosa ("lluvia de los añicos del orgasmo") resol el conflicte. Entremig de la consternació i el desig, el poeta es desviu per concretar en el paper alguna imatge primigènia i pura que el guiï en l'ombra. Que li permeti treure el cap, de tant en tant, per sobre de la fosca espessa, dels arbres d'ombra molsuda. Que el redimeixi del jardí atziac de la memòria més tendra, que li eixugui la pell amarada d'una pluja àcida de molts anys de soledat, que diria Vinyoli. Són els "pinzells del silenci" que miren de fixar, damunt la tela o el full, el "miratge de l'eternitat", aquesta fal·làcia de l'art. "Los recuerdos, / la vida que tejemos como se teje un poema: / el espejismo de la eternidad". Pel que fa a les imatges primigènies, ben poques: la poesia de Masoliver Ródenas clava la pala en un àmbit eixorc però d'una terrositat ben concreta, d'on extreu la seva música mineral i fosca. "Los pinceles del silencio, las / raíces del agua, los pechos / sin pezones, los arbustos / del paraíso bajo la lluvia, ¿hay / imágenes anteriores a las imágenes?". La imatge dels "pits sense mugró" no és ocasional. El mugró de la mare és el punt del cos que procura la vida al nadó. Per Masoliver, el botó primigeni que nodreix aquest paquet de mort que és el cos humà. Els llavis de la consciència s'hi adhereixen enfebrosits, assedegats de la seva condició contingent: "¿Despertamos para ver / si nos está mirando, si existe, nuestra madre? / Y ya al nacer es una anciana torpe / y le saben a muerte los pezones".

PRÒLEG DEMOLIDOR

Encapçala el volum una presentació clarivident, programàtica (malgrat que la intenció del prologuista s'allunyi dels programes com gat escaldat de l'aigua tèbia), firmada pel poeta Andrés Sánchez Robayna. Sánchez Robayna desfà diversos "malentesos" i "equívocs" crítics que han afectat, de retruc, l'obra lírica de Masoliver Ródenas. El del realisme ("la temporalización de la lírica fue, en realidad, una renuncia estética": llegeixin hi poesia social, la compromesa dels anys magres) i el de les generacions poètiques es compten entre els més importants. Acabaré transcrivint unes ratlles vigoroses i sorprenents en què el prologuista carrega contra dos il·lustres crítics, ideòlegs del moviment (¿fantasma?) conegut com el dels novísimos: "Con destino a la antología Nueve novísimos poetas españoles (1970) -lo ha hecho saber uno de los autores representados en ese libro-, Jaime Gil de Biedma y José María Castellet encargaron ciertos poemas (que debían abordar ciertos temas) para ejemplificar y demostrar determinadas características de la nueva poesía española. Las características eran anteriores a los poemas mismos". Qui sigui frare, que en prengui candela, que diuen al meu poble. Masoliver Ródenas no agrairà mai prou que li estalviessin el tràngol d'escriure un poema sobre tal o tal altre pretext. Així, els seus pretextos han pogut anar-se distribuint harmoniosament pels seus versos com una taca homogènia: un àcid que revela instantànies de gran valor.

Tornar