Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 27/06/02 per Jordi Llavina
La literatura és, sobretot des del segle XIX, una taula d'experimentació de la memòria. La literatura forneix, com si diguéssim, la taula, i al damunt s'hi especeja molta vida, com en el piló de fusta ratllada d'un carnisser. Memòria selectiva, memòria indirecta, memòria induïda... mil maneres diferents d'exercir aquesta facultat de girar el cap enrere per entendre el passat (o per planye'ns que s'hagi esvaït, o per riure'ns-en perquè no necessàriament qualsevol temps pretèrit va ser millor) tenen, en l'activitat literària, un suport privilegiat. El millor de tots.
LA MEMÒRIA, EL TEMA
La memòria és el gran tema de la literatura moderna i contemporània. El tema global, perquè inclou tots els altres, o gairebé. Juan Antonio Masoliver Ródenas escriu per una pulsió vital i intel·lectual irrefrenable, i mai no fa servir una paraula que no estigui connotada, en el seu record, per una situació, per un fet determinats. (Cada paraula, com un codi genètic de la persona. Allò del lèxic familiar de la Ginzburg.) En aquest seu nou lliurament -que la premsa del país ens ha informat que era el més amarg i desesperançat de tots: com si els anteriors no ho fossin prou, ja-, el fenomen de la memòria és abordat des d'un punt de vista original: el llibre la invoca no tan sols com a registre de tot allò que s'ha viscut, sinó també de tot allò que s'ha oblidat o que s'ha deixat de viure ("Me lo han quitado todo / menos lo que he olvidado"). I la invoca sense treva com a necessitat de reinvenció constant de la vida de cadascú.
L'absència dóna sentit a tot allò que va existir, i per això una representació plausible de la vida seria una cistella plena d'aigua. A La memoria sin tregua hi ha moltes portes que s'obren i es tanquen, i hi ha la descripció del trànsit d'estats, perquè res no queda, res no resta, en aquesta vida. Jo diria que en l'actitud del poeta Masoliver hi ha un élan romàntic lluminós de cantar el cos, d'exalçar la vida, de referir la passió, però un altre de romàntic atrabiliari (i que conté el primer) que sap que tot això és cendra. Que tot et serà pres, que deia l'amic sinerenc de Harold Bloom.
Llum i cendra: en el trànsit de l'una a l'altre podem localitzar els versos de Masoliver, que parteixen de la llum però tenen sempre present l'ombra; que s'escalden amb el foc però que acaben pressentint o revelant la matèria cremada, la cendra freda (Masoliver amida la flama, però acaba sempre constatant l'extensió del llit de cendres). No fa una lírica bonica, ni confessional, ni (petit)burgesa, sinó una poesia punyent, que recolza damunt una tria de paraules que ens remetrien a allò que deia més amunt del codi (gen)ètic: pozo, vello, lodo, orín, nalgas, pechos, putrefacción, muerte. (En arts plàstiques es diria que fa una pintura matèrica.) Una poesia de l'experiència del dolor i del plaer, de l'experiència del cos i de la febre de l'ànima (el poeta no crec que hagi fet servir gaire aquesta paraula: una poesia de la consciència, en la terminologia de Juan Ferraté), més propera a Celan o Bachmann que no pas a Gil de Biedma o Cernuda, presidida per una actitud que pot recordar Jorge Manrique (i dic recordar també en el sentit que tenia el verb al segle XV) i Ausiàs March dos poetes moderníssims de fa cinc segles i mig.
DUES PROPOSTES ORIGINALS
Per acabar, fixeu-vos en l'originalitat d'aquestes dues propostes. En una parla del pas del temps i de la seva imbricació en el present que recorda; en l'altra, de l'amor ("la mezquina esterilidad / de todos los amores"); de l'amor com a pèrdua i com a realitat insustentable: "El tiempo que se fue / no es pasado / sino presente en ruinas". "Tú ya no eres tú sino la pérdida / de todo lo que el amor no pudo ser. / No la inexistencia del amor / sino su plenitud en el vacío".
La memòria té una gran tirada, segons Masoliver, a crear miratges. Però del "chapoteo en estas cenizas hediondas / que llamamos recuerdos / y que son testimonios de más muerte" en resulta molta vida. Vida escrita, vida que no vol ser literària ni poètica: el nen inspecciona els seus excrements; el poeta indaga en la vida i n'extreu una proposta moral, tan escèptica com es vulgui, enlluernada per la pirotècnia del plaer però sàvia d'haver recollit tots els cartutxos cremats i arrebossats de cendra. Poesia intel·ligent, al cap i l'últim. Necessària, irreductible: "Y ahora sacio mi hambre / ante un cuenco de mierda".
Tornar