Documentació
Entrevista realitzada a Ignacio Martínez de Pisón per Quim Arana al diari “Avui” el 26/10/00.
Definitivament instal·lat en el territori de la novel·la, Ignacio Martínez de Pisón torna amb María bonita (Anagrama), després del viatge de Carreteras secundarias. Títol de cançó per a una història de dones que té forma de conte de fades i que es tanca com un petit drama. El destí sembla/és invencible i només la literatura esmorteeix la cruesa de les realitats. María bonita és la història de tres dones que viuen entre dos mons. El nexe d’unió entre ambdues, entre les dues dones grans, les germanastres Amalia i Encarna, és la filla de la segona, María, a la qual la primera compara amb la noia de la cançó d’Agustín Lara. Torna així Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) al món de la relació entre pare i fill (especialment, Carreteras secundarias), que en aquest cas és entre mare i filla, primera vegada en què l’home Ignacio es posa en la pell i la veu d’una dona, avançament, que anuncia, de la novel·la en què treballa: El tiempo de las mujeres. Hi ha tornat amb forma de conte de fades. Mentre dura, el món sembla d’una bellesa inimaginable, irreal, com són tots els contes. Quan les princeses ensopeguen amb la realitat, les devora. Viatge d’adolescent també, en una novel.la més estàtica que Carreteras..., María bonita permet afirmar que Martínez de Pisón té un discurs narratiu amb dues claus. El que construeix en cada llibre, amb una estètica personal perfectament identificable que es fa llibre a llibre, i el paisatge moral, humà i històric que perfila el conjunt dels seus relats i
les seves novel·les.
Q.A. ¿María bonita és l’altra cara de Carreteras secundarias?
I.M.P. Sí, hi té molt a veure. No només amb Carreteras secundarias, sinó també amb altres llibres meus. És a dir, abans de Carreteras secundarias havia escrit un llibre de contes, El fin de los buenos tiempos, en què pares i fills eren el tema central de les històries. Els personatges principals de Carreteras secundarias eren un pare i un fill i ara són una mare i una filla.
Q.A. ¿Canvi de sexe però la mateixa dèria, doncs?
I.M.P. Sí. Pràcticament, les mateixes dèries de família.
Q.A. Amb una mare que, de fet, és una tia: la mare desitjada de la petita María.
I.M.P. Amalia és la mare ideal, davant la mare real de la noia.
Q.A. La seva novel.la no és cap novel·la, és un conte, però.
I.M.P. Sí. Girat de l’inrevés. Perquè María viu, de fet, dues vides: per una banda, la de la seva realitat quotidiana, i després es pot transformar, una mica com la Ventafocs. La mare ocupa el lloc de la bruixa i l’Amalia seria la fada.
Q.A. ¿Els elements de conte condicionen el to de la narració?
I.M.P. Inevitable i fins i tot lògic. El punt de vista de la noia està determinat per aquest somni infantil i per això la relació que té amb la realitat és ambigua. Si t’hi fixes, crec que María bonita no és una novel·la realista. No apareix l’Espanya de l’època.
Q.A. N’hi ha trets, però, que sí que la mostren. La peripècia del pare, les pel·lícules de Marisol...
I.M.P. Bé, Marisol és l’altre model de Ventafocs. Sí, però, a banda d’aquests detalls, el que jo pretenia era presentar una realitat molt més estilitzada, deformada pel punt de vista de María.
Q.A. Sempre m’ha fet l’efecte que vostè és el narrador, per excel.lència, del final del franquisme: Seixanta i molts, setanta i pocs.
I.M.P. Potser sí, però és una qüestió d’atmosfera de fi de règim. En Carreteras secundarias i en La ternura del Dragón hi ha aquesta atmosfera. Però, hi insisteixo, les circumstàncies històriques són un teló de fons que, en realitat, no intervé gaire en la història amb minúscules.
Q.A. D’acord. Però encara que no sigui el seu interès central, sí que aquesta presència cobra rellevància en el conjunt dels seus llibres.
I.M.P. No et dic que no, però aquí volia esquivar el risc de fer una novel·la realista.
Q.A. Per què?
I.M.P. Mai no en vaig tenir la temptació. Al trobar una veu, la de la noia, que volia una mica allunyada de la realitat, tot el context històric queda com a decorat. I potser l’Espanya de les meves novel.les la reconeixes com a tal, però crec que té també l’ambient de país forà. És Espanya, perquè ho és, però no la que hem conegut.
Q.A. Una mica l’Espanya de revista ¡Hola!, amb glamur dels 60.
I.M.P. Però, de glamur, aleshores no n’hi havia.
Q.A. Només la presumpta cort, cort fantasma d’Estoril.
I.M.P. És clar, així podia contraposar elements. De la misèria de la noia, o de la seva escassetat, la trista vida d’ella i de la seva família, a l’esplendorositat, la mundanitat del regne d’Amalia, que té una brillantor que la noia no podia ni somiar.
Q.A. Un factor d’idealització, només.
I.M.P. Però d’un món fals, perquè tot és cartró pedra. Començant per la cort de don Joan, perquè ni és rei ni ho serà mai. Tot està agafat per uns fils que es poden trencar en qualsevol moment.
Q.A. A què es dedicava vostè entre 1969 i 1972, l’època de la novel.la?
I.M.P. L’any 1969 vivia a Logronyo, on el meu pare era militar. I l’any 70 el van traslladar a Saragossa, d’on és ma mare i on jo vaig néixer. Però no té res a veure la meva història amb la història de María, tot i que ella, com els personatges de La ternura del Dragón i Carreteras, són tots de la meva edat. Però res a veure amb mi. Fins i tot, en aquella època jo mai havia estat a Madrid.
Q.A. Com l’ha refet, doncs?
I.M.P. A partir de testimonis de l’època, de gent. Per exemple, en una primera versió parlava de l’estació de Chamartín. Després vaig descobrir que aleshores encara no hi era. Jo tampoc no tenia ni idea de la cort d’Estoril. El que passa és que en un conte de princeses no hi pot faltar el rei. Fins i tot aquesta cort descabalada i ronyosa de don Joan em semblava necessària per donar al text aquest to de conte infantil.
Q.A. ¿S’ha mogut conscientment en el terreny del conte infantil?
I.M.P. Volia que la història en tingués unes claus, però no volia que la forma fos de conte. Només alguns elements.
Q.A. Per què?
I.M.P. Perquè volia que, tot plegat, fos una novel·la. La noia, que creu que la seva vida s’assembla a la de Marisol a Un rayo de luz, amb part de proletariat i part d’aristocràcia cosmopolita, experimenta la mateixa dualitat de pertinença a una classe i a una altra. Primer element, una mica com en les novel·les clàssiques del XIX, com Oliver Twist, la mare del qual era de família amb diners. Un altre element el trobes en el fet que Encarna, la mare de María, i Amalia, la seva tia, són germanastres: no es parlen, les germanastres no tenen mai bones relacions, un conte tradicional dels germans Grim.
Q.A. Quin és el seu discurs sobre la novel.la?
I.M.P. Cap novel·lista ho acostuma a dir, perquè potser se’n trauria mèrits, però jo em considero un narrador d’estirp clàssica, narrador tradicional, que té gust per explicar bé bones històries. El meu objectiu és... És a dir, crec que hi ha històries que, una mica, estan buscant el seu escriptor.
Q.A. Bé, però és l’escriptor qui busca les històries...
I.M.P. En el cas de María bonita l’origen és l’ajuda que em demana una directora de cine per escriure un guió. Allò va quedar en no res, però la pregunta de la qual va sorgir la seva proposta va quedar allà, esperant.
Q.A. Quina pregunta era?
I.M.P. Per què una noia no pot escollir la seva família? A partir d’aquest somni infantil, universal, neix la idea.
Q.A. ¿Vostè hauria volgut triar la seva família?
I.M.P. Bé, crec que qualsevol nen, en un moment concret, vol canviar el seu origen, els seus pares, les circumstàncies del seu naixement, la ciutat en què ha crescut.
Q.A. Hi ha fatalisme a la novel·la, que en nega la possibilitat...
I.M.P. El que traspua tot això és ¿per què els somnis infantils mai no es poden complir?
Q.A. Per què?
I.M.P. Perquè són això, somnis que mai es compleixen.
Q.A. I els d’adult?
I.M.P. Em fa l’efecte que quan ets adult ja no tens somnis tan vigorosos com els infantils. Un ja no es fa il·lusions de canviar de vida radicalment. Encara que després sí que hi ha somnis que es puguin fer realitat.
Q.A. Somiava a ser escriptor?
I.M.P. No. Somiava a ser director de cine. Però fixa-t’hi, vaig acabar treballant-hi, ni que sigui com a guionista de la pel·lícula que es va fer a partir de Carreteras secundarias.
Q.A. ¿Si no ho volia, com és que va acabar sent escriptor?
I.M.P. En realitat, jugava a ser guionista, director de cine, quan tenia 12 anys. Quan feia la carrera a Saragossa, i després a Barcelona, em vaig adonar que podia explicar històries, no per filmar-les, sinó per escriure-les com un narrador més.
Q.A. Marcos Ordóñez diu una cosa semblant: que ell escriu novel·les com si fes pel·lícules i així pot ser guionista, productor i director.
I.M.P. Sí, així no haig de passar comptes amb ningú. La història és teva...
Q.A. Bé, també ha de passar comptes amb el públic, la crítica.
I.M.P. Després, abans no. Mentre escrius ets una mena de petit déu que mous els teus personatges com vols. Vaig veure, doncs, que el més senzill era inventar històries i escriure-les i em vaig quedar en això, no-vel·lista, narrador. I no hi havia pensat mai.
Q.A. ¿Un director de cine frustrat, doncs?
I.M.P. No, no. És veritat que, al principi, el cine m’interessava molt més que la literatura.
Q.A. Vostè pot viure de la literatura?
I.M.P. Jo visc de l’articulisme; pràcticament, de fer crítiques; que mai n’havia volgut fer.
Q.A. Per què?
I.M.P. Perquè em semblava que la meva opinió sobre els llibres dels altres no tindria mai cap interès. És a dir, ¿qui era jo per esmenar-li la plana a ningú? Durant molt temps m’hi vaig resitir, després en feia de tant en tant, i ara cada setmana.
Q.A. No li causa problemes, però?
I.M.P. Té les seves virtuts. Això t’obliga a pensar en novel·les que en altres circumstàncies hauries deixat a les 30 o 40 pàgines, i t’obliga a esbrinar per què aquella novel·la no t’agrada. Has de bucar els defectes de les obres dels altres.
Q.A. Quines són les virtuts i els defectes de María bonita?
I.M.P. Puc dir-te virtuts, però no me’n demanis defectes. Potser d’aquí a un temps els sabré.
Q.A. Les virtuts de María bonita?
I.M.P. Una novel·la en què he intentat transmetre una emoció. A banda que he intentat que es llegeixi bé, cosa que sembla que no ha agradat, perquè l’altre dia en una crítica ja em posaven a parir. Semblava que li havia molestat el fet que la novel·la fos entretinguda.
Q.A. Ho haurien de ser...
I.M.P. Jo també ho crec.
Q.A. Com encaixa les crítiques dolentes un crític?
I.M.P. No és la primera, però. Tots els llibres tenen un parell de crítiques dures. Les encaixes amb ofici. Saps que et tocarà, tindràs una quota de mala crítica. I també de bones; que no t’hauràs de creure tampoc.
Q.A. Què voldria que diguessin de María bonita?
I.M.P. Que és una història maca, ben escrita. Hi ha molts novel·listes a Espanya que volen ser Kafka o Joyce, i jo no vull ser-ho. Jo vull ser, per exemple, Graham Greene, un bon narrador que no aspiro necessàriament a revolucionar la literatura mundial ni l’espanyola.
Q.A. ¿Falta d’ambició literària, voluntat estètica?
I.M.P. No. Jo intento escriure els llibres que m’agradaria poder llegir, els llibre dels narradors de raça.
Q.A. Per exemple?
I.M.P. Eh... El que passa és que també m’agraden molt els llibres que mai no intentaria escriure: literatura metaliterària. Per exemple, ara acabo de llegir un llibre de Ricardo Piglia que em sembla esplèndid.
Q.A. Sí, Formas breves.
I.M.P. I Prisión perpetua també. El llegeixes i t’adones que és un escriptor acollonant. És el novel·lista que jo voldria ser? Doncs no n’estic segur. Jo parlo de narradors com Natalia Ginsburg, Capote, Mercè Rodoreda, et parlo del tronc de la tradició narrativa del segle, de la gent que ha fet que la novel·la sigui viva. El que passa és que hi ha molta gent que no hi creu, en la novel·la.
Q.A. Però després en surt una, dues o tres en un any que fan que la teoria cíclica de la crísi de la novel.la quedi desballestada.
I.M.P. Exacte. El que passa és que el novel·lista és insegur i del primer que dubta és del material amb què treballa o de la bastida a la qual està enfilat.
Q.A. Vostè dubta molt mentre escriu?
I.M.P. L’única certesa que tinc és que m’agrada explicar històries. Hi ha com una mena de plaer secular que és que a tothom li agrada que li contin tota mena d’històries. Aquesta és l’única seguretat que tinc; la resta són inseguretats. Però és suficient per posar-m’hi.
Tornar