Documentació
Les novel·les de Tísner
Vist com a personatge, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, tenia unes qualitats de parament que el feien enormement seductor, una cordialitat i franquesa que enamoraven, i lluïa, alhora, una lucidesa esmolada per la ironia i una bonhomia que semblava inexhaurible. Però les virtuts que ara s'han d'accentuar són les que l'emplomallaven com a escriptor i la força que traginava com a novel·lista. Virtuts i força, que la societat catalana va començar a reconèixer a partir de l'edició del primer volum de les memòries, Viure i veure (1989). Deixant a banda dos títols de tirada infantil i juvenil, L'invent més gran del segle XX (1984) i L'arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony (1985), el seu corpus narratiu és format per mitja dotzena de novel·les i un llibre de contes, El boà taronja (1986). Les sis novel·les comencen en l'estrena de 556 Brigada Mixta (1945), crònica novel·lada i biogràfica de la Guerra Civil espanyola que les lectures actuals situen en una òrbita similar de revisió del conflicte que ha fet, en clau d'humor, el cinema espanyol dels darrers anys. El mèrit de Tísner és haver emprat aquest to desimbolt i irònic immediatament després de la guerra, la paradoxal combinació d'humor i tragèdia, l'encert d'un relat que es carrega d'acudits i plagasitats per demostrar fins a quin punt la guerra fou domèstica, motiu pel qual esdevingué més ferotge en els odis de la rereguarda que no pas en les batusses de trinxera. Només cal recordar els binocles d'òpera del servei d'informació o l'artiller estràbic que, establert pel seu compte, es passeja amb el canó amunt i avall del front, com un treballador autònom de la malesa, i dels qui, amb l'acudit a punt essent estràbic, on posa l'ull posa la bala. De tot plegat, en resulta un exèrcit d'opereta, la qual cosa no impedeix la truculència del bombardeig d'Alcubierre i aquell soldat del qual van recollir un tros de pell del crani encastat al mur. Vam desenganxar-lo amb una forca i vam identificar-lo perquè no hi havia ningú més, entre nosaltres, que tingués el pèl roig. La segona novel·la de Tísner, Les dues funcions del circ (1966) finalista del Premi Sant Jordi-, narra el conflicte entre dos mons i dues races en el marc exòtic de la Martinica. Planteja accions entrecreuades amb records d'infantesa i d'adolescència, i se serveix d'una tècnica cinematogràfica que fa que els plans narratius es relacionin a partir d'associacions d'idees o de sensacions. Una narrativa a la moda del behaviorisme que imperava a mitjan dels seixanta. Dos anys després, el 1968, publicà Paraules d'Opòton el vell, que és, em penso, el seu títol més important, una novel·la construïda com una subversió de la crònica amb la història del Descubrimiento a la inversa: l'arribada de sis naus asteques a terres gallegues, l'any 1489, en un viatge religiós que sortia a rebre Quetzalcóatl, déu benefactor de la mitologia asteca. Opòton, cronista de l'odissea asteca, explica les rareses i estranys costums de la gent de fala galega de les terres descobertes. La novel·la fa l'antítesi de la Crònica d'Índies, i el cronista aprofita per reflexionar, ironitzar i ridiculitzar la vida indígena vista des de la lògica de la cultura precolombina. Un dels seus punts més reeixits és la reflexió sobre l'escriptura i l'aprenentatge per part del cronista. Opòton és un terrissaire que la casualitat ha convertit en expedicionari al Nou Món i dels pocs que retornen a casa. Anys després, quan es posa a escriure'n l'experiència, es troba que no domina l'escriptura, però, a poc a poc, amb una progressió que se segueix pàgina rere pàgina, Opòton troba la clau de l'estil, hi reflexiona i arriba fins al raonament dels recursos estilístics. A Prohibida l'evasió (1969), premi Prudenci Bertrana, Tísner encarà el camí del realisme i la voluntat de construir un text amb missatge. Ell mateix declarava que havia escrit un cant contra la incomunicació i hi assumia un doble magisteri francès, del nouveau roman i de l'existencialisme sartrià. A banda, Prohibida l'evasió és una novel·la d'influències cinematogràfiques, en equilibri entre la ficció filmada i la realitat viscuda, i vinculada al fet que Tísner hagués treballat, a Mèxic, per al cinema i la TV. Amb un encert tècnic notable, hi visualitza el pensament a través d'una càmera i els personatges són realitats en procés de filmació, com si la novel·la i la càmera fossin la consciència de la humanitat. L'enquesta del Canal 4 (1973), premi Sant Jordi, presenta una proposta propera a les intencions programàtiques del realisme històric: un text crític per retratar una estructura rígida, tancada, dictatorial i corrupta: la poderosa cadena de TV Canal 4, paradigma d'una societat regida per una dictadura política. L'encert de la paràbola rau en l'habilitat del narrador a plantejar una posada en escena pròpia de la literatura de ciència-ficció, amb Aldous Huxley, Ray Bradbury i Isaac Asimov com a referents. Des d'una perspectiva estructural i tècnica, L'enquesta del Canal 4 funciona com una novel·la de passamaneria amb jocs creuats i superposició de models narratius diferents que deixen espai, fins i tot, per a l'enginy d'un cal·ligrama narratiu. Finalment, a Els gossos d'Acteó (1988) Tísner assajà la conversió d'un mite clàssic en metàfora d'actualitat, sobretot en el punt final d'uns gossos que s'ho mengen tot. És l'al·legoria d'una civilització enlluernada pels guanys de l'especulació fàcil i una societat que tot ho mesura en el poder del diner. El perill d'aquesta filosofia, segons Tísner, és un món prosaic, sense grandeses, una manera de ser que, com els mastins del mite, confonen la realitat i acaben cruspint-se la. Dins de la novel·la, l'exemple val per als camperols falsament enriquits per l'atzar i per la voracitat sense miraments de la indústria turística que ha destruït, devorant-los, els indrets de més bellesa de la costa mediterrània. Un comentari a banda, referit a la immensa capacitat fabuladora i narrativa de Tísner, mereixen els tres volums de les seves memòries: Viure i veure (1989-1991), un monument literari que només té una pega, el fet que massa sovint, com en les obres de ficció, se li barregin la realitat i la fantasia.
Tornar