Documentació
Una cullereta de cafè
Tristíssima com totes les desaparicions, la d'Avel·lí Artís-Gener tanca pràcticament un cicle extensíssim de la història literària i cívica d'aquest país. Una persona que va viure de manera compromesa tots els grans esdeveniments polítics i socials del segle; molts d'ells, els que més el van afectar com a persona i ciutadà, reflectits directament o indirecta en les seues novel·les o en Viure i veure, la seua magnífica autobiografia, perquè la seua decisió primordial, en tant que escriptor, fou sempre la de dir i presentar la realitat, fer-nos conscients de la seua i la nostra realitat. I això sense renunciar a la imaginació, a la tècnica i als dots de narrador, qualitats totes que defineixen el bon novel·lista. Potser per això em va fascinar aquell complicat artefacte, no precisament autocomplaent, que Tísner fa servir com una mena d'autoretrat: un gros embut que es presenta abocat a un flascó de vidre lleugerament tenyit de verd. Totes les seues vivències i visions, les lectures, els records i tot allò que brolla de sobte entre els records. Lentament servit, caòticament, tal com raja, diríem, pel que fa a l'ambició i amplitud dels seus temes que ens fan veure amb nous ulls la realitat concreta i directa de la guerra i les trinxeres, els conflictes entre els pobles i les mentalitats, el despropòsit d'un "descobriment", una conquesta i colonització que haurien d'haver estat un "encontre" productiu i respectuós entre les diverses cultures. O també quan en altres moments ens trasllada amb la seua ficció a alguns dels paradigmes de la modernitat: la càmera cinematogràfica o els estudis d'un canal de televisió; o ens retorna a un món tancat, dur i mesquí, ambientat en un medi rural, que no és sinó un correlat del nostre món civilitzat presidit per ambicions i enveges sense mesura. És obvi que tracte de recordar i resumir al màxim i sense destresa alguns dels temes de les seues novel·les. Amb tot, no seria lícit oblidar el domini constant d'Artís-Gener sobre tot allò que ens conta i com ens ho conta, el domini, al capdavall, de les normes bàsiques de la convenció novel·lesca que fa que hi quedem atrapats, fins i tot en aquelles narracions més denses. És la facultat de suggerir, insinuar i plantejar situacions i conflictes sense aparent eixida, deixant lliure el lector perquè busque les seues pròpies solucions. Com a bon novel·lista, mai no fa moralisme, Artís-Gener; ens presenta els seus personatges, els seus coneixements i les seues dèries, la dura experiència de la guerra i els vint-i-cinc anys d'exili, el seu amor a la terra que el va acollir, la seua actitud contra la incomunicació, l'optimisme sempre en un futur millor, l'esperança en els joves que, potser, superaran algun dia un món excessivament condicionat per interessos espuris, el seu cant a la llibertat i en contra de la dictadura franquista. Era el novel·lista i era la persona humana: el color verd del seu flascó, tota la seua vida, pràcticament un segle, que ens transporta als moments més crítics i decisius de la modernitat. Permeteu que ara l'evoque també en la seua faceta d'activista i organitzador, com a membre actiu i dinàmic del Congrés de Cultura Catalana, com a president de l'Associació d'Escriptors, càrrec que, amb els bons oficis de Jaume Fuster, va rebre de la mà del seu predecessor, Joan Fuster, mitjançant una abraçada i la memorable entrega a la vora del Xúquer d'una simple cullereta de cafè. Acte que el mateix Tísner va saber glossar en un magnífic i emotiu article dedicat a la figura de l'escriptor de Sueca. Gràcies, Avel·lí Artís-Gener. Gràcies pel do de la teua obra i de la teua humanitat. Gràcies en nom de la teua Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Tornar