Documentació
“Quan escric no pretenc fer una revenja ideològica perquè no crec en la literatura com a vehicle per fer teoria política o religiosa”
L.D. Han passat set anys des de la publicació d’El embrujo de Shanghai. ¿Li ha costat molt escriure Rabos de lagartija?
J.M. Han sigut set anys, perquè hi ha hagut interferències. En temps real, hi dec haver dedicat entre 3 i 4 anys, el mateix que a altres novel·les meves anteriors. És bastant, però és que a mi em costa escriure. Per què negar-ho?
L.D. En un principi, Rabos de lagartija era només la primera part d’un volum que n’havia de tenir dues més. ¿Li va créixer massa, la primera història?
J.M. Aquesta primera part de les tres del llibre havia d’ocupar uns 150 folis, però quan me’n vaig adonar, ja anava pel doble. Llavors vaig veure que hi havia material per a una novel.la independent.
L.D. ¿Escriurà les altres dues històries que li queden?
J.M. Sí, tinc pensat escriure-les, però no sé quan. Quan acabo un llibre, mai sé si seré capaç d’escriure’n un altre.
L.D. Per què?
J.M. Perquè jo sóc escriptor només mentre escric. Quan no ho faig, només sóc un individu que va fent i que no sap si serà capaç d’escriure un altre llibre.
L.D. Crida l’atenció l’elecció d’un narrador que és un fetus. Per què va escollir aquest punt de vista?
J.M. Per què jo volia explicar la història a través d’algú que fos fora de la vida, que només estigués implicat en els fets d’una manera moral. Per això em va semblar que un nonat, un ésser que encara no ha nascut, era el narrador ideal.
L.D. ¿I no li feia por que el lector no es cregués aquest narrador?
J.M. Era un risc que havia d’assumir. L’únic problema que se’m presentava era aconseguir la versemblança i crec que gràcies al treball i a la intuïció, ho he aconseguit.
L.D. ¿Escollir un fetus com a narrador li ha suposat més problemes a l’hora d’escriure?
J.M. No, he tingut els mateixos problemes que tinc sempre. Primer faig un esborrany, un esquema d’allò que vull dir i que no m’acostuma a agradar gens. Si aconsegueixo salvar una frase de tot un capítol d’aquest esborrany, ja em dono per satisfet. A partir de l’esquema, m’ha tocat treballar molt, com sempre.
L.D. Amb Rabos de lagartija torna a les mateixes coordenades de temps (la postguerra) i d’espai (el Guinardó) de moltes de les seves novel·les anteriors. En el seu cas, ¿podríem parlar d’un univers literari molt concret?
J.M. Em resulta difícil reconèixer el meu univers literari, perquè hi estic tan ficat, que em falta perspectiva. De totes maneres, sí, noto que als meus llibres es repeteixen unes determinades constants: el pare absent, el dilema entre aparença i realitat, una certa mitologia de la violència, nens que s’han criat al carrer durant la postguerra, l’escenografia urbana barcelonina...
L.D. Una altra constant que trobem a Rabos de lagartija és que continua explicant les seves històries des de l’òptica dels vençuts. No li interessa el punt de vista dels vencedors?
J.M. Suposo que l’òptica dels vencedors no m’interessa gaire. A més, dóna la casualitat que en el terreny familiar i ideològic a mi em va tocar viure la Guerra Civil des del bàndol dels vençuts i, per tant, és el vessant que conec. Un escriptor procura parlar sempre d’allò que coneix o que té més pròxim.
L.D. Però ha declarat en més d’una ocasió que quan escriu un llibre no li interessa revenjar-se ideològicamentde ningú...
J.M. No, el meu plantejament a l’hora d’escriure no és fer una revenja ideològica. Primer, perquè no crec en la literatura com a vehicle per fer teoria ideològica, política o religiosa. I, en segon lloc, perquè acostumo a jugar amb l’ambigüitat de la victòria i la derrota, de l’èxit i el fracàs. A les meves novel·les, els vencedors també poden ser al mateix temps vençuts, com és el cas de l’inspector que apareix a Rabos de lagartija.
L.D. Es refereix a l’inspector Galván, un policia de la Brigada Político Social...
J.M. Sí, l’inspector pertany al bàndol dels vencedors, però alhora també és una víctima. No em plantejo les meves novel·les com un enfrontament entre bons i dolents, perquè el bé i el mal són dos conceptes que tenen massa matissos. L’inspector és un ésser dur, amb una part de la seva consciència anul·lada, cosa que li permet exercir de torturador en un calabós; però també és pare d’una nena i una persona capaç d’enamorar-se de la Pelirroja. L’amor el fa patir i el converteix en una víctima, al seu torn.
L.D. Dèiem abans que a Rabos de lagartija apareixen moltes de les constants de la seva obra. En el seu cas, ¿creu que és certa l’opinió d’alguns crítics que afirmen que els autors, en realitat, sempre estan reescrivint la mateixa història però explicada de manera diferent?
J.M. Es tracta d’un tòpic, però, com tot tòpic, deu tenir la seva part de veritat. En el meu cas, és evident que hi ha unes constants que es repeteixen al llarg de tota la meva obra, però d’aquí a afirmar que sempre estic reescrivint la mateixa història... A més, crec que amb cada obra he anat ampliant el meu territori temàtic.
L.D. Què hi ha de nou, doncs, a Rabos de lagartija respecte a la seva obra anterior?
J.M. Per exemple, la importància de la recreació de l’escenografia, amb elements com ara el barranc i la casa on viuen la Pelirroja i el seu fill David; i l’aparició de fantasmes, com ara el del gos Chispa, el del pilot de la RAF i el del pare de David, un heroi patètic i degradat. També és nou el paper cabdal de l’humor i de la ironia, que està molt més accentuat que en d’altres novel·les meves.
L.D. Per a què li ha servit aquest humor?
J.M. Per fer la història més pròxima, més humana. I també per fer-la més verídica, més real.
L.D. Però malgrat aquesta ironia, podríem afirmar que Rabos de Lagartija és potser la novel·la més trista que ha escrit fins ara...
J.M. Sí, jo diria que sí, però és que els personatges gairebé m’ho han demanat. És la història que se m’ha imposat. A més, tenia molt clar que el personatge del David havia de pagar molt car el seu aprenentatge juvenil sobre què és la veritat i la mentida.
L.D. Parlàvem abans dels fantasmes. ¿Li ha estat difícil treballar-los literàriament?
J.M. No. Jo no volia fer aparèixer fantasmes grandiloqüents a l’estil del que surt a Hamlet. Els fantasmes de Rabos de Lagartija són recreacions imaginàries del David, un noi solitari que, en realitat, el que busca és companyia. Així, veiem el David parlant amb el seu germà mort, amb el seu gos Chispa, també mort, amb el seu pare absent... Són fantasmes molt quotidians, gens altisonants ni transcendents. Per això m’ha estat fàcil treballar-hi i fer-los parlar sense que la novel·la perdi credibilitat.
L.D. Per què opta per no descriure cap relació sexual entre l’inspector i la Pelirroja?
J.M. No és que ometi les relacions sexuals entre ells per pudor, ni per escrúpols morals. Al contrari, sóc un escriptor que no tinc cap mena de problema a ser explícit i escriure el que s’hagi d’escriure. El que passa és que aquests dos personatges no els veia abraçant-se, no se’m representaven fent-se un petó. No sé si m’explico. El que vull dir és que quan escrivia sobre la relació que va naixent entre ells, sempre vaig pensar que era millor insinuar, deixar entreveure. He cregut més convenient quedar-me a la porta, no entrar a l’habitació mentre se n’anaven al llit, per dir-ho d’alguna manera.
L.D. La història d’amor que va naixent entre els dos personatges també s’apunta només...
J.M. Sí, la deixo entreveure, obro només una miqueta la porta. Però això no vol dir que no es tracti d’una veritable història d’amor. I prova d’això és que quan la seva relació es trenca, ell s’ensorra.
L.D. Com definiria l’actitud que adopta en les seves novel·les: més aviat com la del cronista de la Barcelona de la postguerra o com la de un reinventor de la realitat de la ciutat d’aquells anys?
J.M. Per una banda, podríem dir que als meus llibres hi ha crònica de la postguerra a Barcelona o, més concretament, a un barri de la ciutat, però també hi ha molta inventiva. Les meves històries són ficció, però també hi ha un rerefons que té molt a veure amb la crònica urbana d’aquells anys.
L.D. Els crítics han destacat la gran preocupació pel llenguatge que hi ha a Rabos de Lagartija...
J.M. El que volia era, simplement, utilitzar unes paraules que poguessin evocar tota una època, que tinguessin el perfum d’aquells anys.
L.D. Fins i tot es permet utilitzar algunes catalanades...
J.M. Sí, conscientment. És un fet normal, perquè el castellà de Catalunya està contaminat pel català i a l’inrevés. A la meva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete, per exemple, un dels personatges deia “¡Qué eres burro!” en lloc d’exclamar “¡Qué burro eres!”, perquè traduïa directament del català el “Que n’ets de burro!”. Deixo alguns catalanismes en els diàlegs perquè, en definitiva, són el testimoni d’una parla, del castellà que realment es fa servir a Catalunya. Jo no puc escriure en el castellà de Valladolid. No puc escriure com Delibes: ni ho intento, ni m’interessa.
L.D. Com en altres llibres seus, el cinema també té un paper important. ¿Reconeix aquesta influència del cine a la seva obra?
J.M. Sí, sobretot del cinema dels anys 30 i 40, del de l’època de la Fàbrica de Somnis de Hollywood. A Rabos de Lagartija hi faig aparèixer diàlegs de clàssics com ara El lladre de Bagdad, Guadalcanal i La carga de la brigada ligera. És una manera de fer un homenatge personal al cinema. A més, es tracta de diàlegs que la majoria de nens de la meva època ens sabíem de memòria.
L.D. Vostè, que no ha tingut gaire sort amb les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres, ¿creu que finalment en tindrà més amb l’adaptació d’El embrujo de Shanghai que prepara Fernando Trueba?
J.M. L’adaptació no ha començat gaire bé, perquè el projecte de Víctor Erice es va descartar i ara ha quedat en mans de Trueba. Malgrat tot, Fernando Trueba és un director que es mereix tota la meva confiança. Ja m’ha deixat llegir una primera versió del guió i he trobat que estava prou bé. El guió de Trueba és bastant més fidel a la novel·la que el d’Erice, encara que això no vol dir res a l’hora de jutjar si una adaptació cinematogràfica d’un llibre és bona o no. De fet, jo he afirmat en més d’una ocasió que les adaptacions dels meus llibres a la gran pantalla potser han fracassat perquè s’assemblaven massa a les meves novel·les.
Tornar