15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

El passat i l’experiència: Juan Marsé

Article aparegut al diari “Avui” el 25/05/00 sobre l’última obra de Juan Marsé, Rabos de lagartija, a cura de Lluís Izquierdo

Rabos de lagartija ha arribat com un retrobament per molts urgent i per d’altres enyorat amb l’autor. Precedides d’interrogacions a propòsit d’un període de gestació sorprenent, si hom fa cas de les presses o terminis que l’estatindustrial de l’edició demana actualment, les pàgines de Juan Marsé són ja als aparadors. I ho són quan l’escriptor, amb una exigència característica i molt d’ell, ha considerat que el text arribava al seu punt i que l’imaginari concebut amb calma assolia la intensitat i la versemblança i persuasió suficients. Dues condicions que l’inventor del món real i conflictiu del Carmel barceloní sap no evitar. El llibre, paral·lelament a la projecció en l’àmbit domèstic dels molt grisos anys 40, desenvolupa la saga de la família Bartra, formada de tres fills –Juan, David i Víctor– i dels pares, Víctor i Rosa, la “pelirroja ” que assoleix una dimensió mítica al llarg de les pàgines. El nus argumental pertany doncs a una certa idea de clan, més accentuat aquí que en llibres anteriors. Els personatges, tot i que romanen ben sols en els seus somnis particulars, s’entrellacen més compactes que en altres casos, i pateixen per tant radicalment la frustració –tan lògica en temps de desfeta civil– de les il·lusions perdudes. L’esmicolament de la cohesió i la nostàlgia per aconseguir-ne, tanmateix, la impressió de totalitat, oscil·la així d’un àmbit domèstic precari al col·lectiu i públic de l’espai somniat de la llibertat. El fil conductor és la veu del petit Víctor (molt petit, com la paradoxa del seu nom indica), sorgit d’un part que l’ha deixat amb dificultats d’expressió i postrat al llit, gairebé un tipus bogeà capgirat –això sí– a l’esquerra. Si la novel·la, com deia el gran crític hongarès, ve a ser una èpica rebaixada aquesta ho és de descampat: una saga –diríem– de terrain vague, que malgrat això aconsegueix un ressò de memorial col·lectiu, perfectament digne –com l’anomenava Gabriel Ferrater– de sant Luckacs.

ALTERITAT

Des de l’inici, l’autor introdueix l’alteritat que, dels somnis als fets reals o registrats oficialment,determina l’atmosfera en la qual es mouen els personatges. Víctor, per exemple, declara en començar el text que l’han engendrat de fa molts anys, tot i que no passa dels quatre mesos de vida. L’autor apunta així a un part que és doble: el material d’una vida concreta i el mental de la memòria que cal registrar per denunciar un temps de mentides i delacions. La restitució de l’honor dels vençuts, d’un pare vist com un fantasma –tractant d’estroncar-se la sang d’una ferida al cul–, però també com l’imperatiu moral i oníric de David, obliga a una dosificació precisa d’humor i detalls representatius. La imaginació, amb uns savis moviments mínims de virtuosisme, expressa el drama sofert i repassa les misèries del franquisme; i més enllà, o més ençà, projecta la crítica cap a transicions que encara no semblen acabar del tot, però això, com diria Marsé, seria una altra història. L’ambigüitat –els somnis barrejats amb fets i anècdotes, els diàlegs entre personatges i figures com la d’un aviador o la d’una orella que a més d’escoltar dóna consells, i que és el que resta de l’otorino assassinat a Badajoz, la invenció en fi d’una vida de pel·lícula en lloc de la migrada que cal suportar– accentua

la resignació davant d’una època feta de consignes i imposada com l’única realitat possible. Desemmascarar-la implica capgirar-la, deixant o descobrint invictes els records, els espectacles i les interpretacions lliures, i àdhuc llibertàries, que en fan adolescents com David. De reminiscències d’una postguerra cada cop més desdibuixada pels imponderables de la urgència i el pragmatisme –que són la dictadura del present– arrenca una narració que es mou d’Hiroshima (1945) a la vaga dels tramvies (1951). Al pas del temps, que va reglant, ajustant i transformant el compassament amb les tensions reals, la tirada als somnis representa el parèntesi recorrent que ajuda, bé o malament, a viure. Més val patir que morir, com deia La Fontaine. I és que el patiment i les seves puntuals excepcions aflueixen al que és una història que deixa amb un lligam nítid d’imatges intenses i sobreposades, com una mena d’elegia irònica al voltant de l’amor per una dona. Entre un marit que fuig de la delació –mans ocupades entre la ferida al front posterior i una ampolla de conyac, un seu amic aviador de la RAF davant un piquet d’execució alemany, la imatge del qual conserva Rosa, la dona, i un inspector de la Brigada Social que visita la llar dels Bartra amb sospitosa freqüència– la imatge de Rosa, de la “pelirroja” com hi al·ludeix el mateix marit, representa un punt de trobada eròtica i ideal. La contenció poètica encerta amb aquesta figura la seva dimensió precisa, subratllada al llibre per la citació del poema de Blake, La rosa malalta. Al voltant d’aquest amor, de l’amistat entre David i Paulino, dels insults fraternals entre Víctor i David, que se les té amb el guripa i només confia en un pare mort/ressuscitat per confessar-li els seus recels, s’eixampla i endinsa l’espai d’un imaginari narratiu laberíntic i alhora transparent. Comença amb el “Venga chaval. Desembucha”, brusquedat amb la qual l’inspector pretén que David li parli de la mare, i que dóna el to d’un temps, d’un país i d’una bòfia. Acaba amb un “Y es que todavía me cuesta entender”, dit amb penes i treballs pel Víctor de sis anys malformats i que sols tenia tres mesos quan l’ordre li fou bufetejada al germà.

OBRADOR NARRATIU

La imaginació, filtrant tota una experiència, mostra l’obrador narratiu de l’escriptor, la xarxa de pel·lícules, anècdotes, lectures de l’editorial Molino –sèrie de Bill Barnes i títols d’Edgar Wallace–, combinant l’entreteniment i superant-lo amb el contrapunt del domini estílistic personal. Al capítol Voces en el barranco, el pare afantasmat li diu a David que el millor a fer amb el gos Chispa és matar-lo; David s’ofèn perquè el gos el sent seu i se l’estima. El pare acaba dient: “[...] Deberías sacrifi-carlo.... Ahora los matan sin tener que reventarlos con estrictina... los alemanes han inventado una inyección letal... bencina o qué se yo directamente en e l corazón y la diñan sin sufrir. Mira de enterarte. Ahora vuelve a casa y no te preocupes por mí. Sueño verdaderos horrores, pero me despierto muerto de risa”. La darrera frase sembla un homenatge a Juan Rulfo, a part de la terrible broma macabra que implica esmentar injeccions als gossos –quins?– en uns anys que són els de la Segona Guerra Mundial. Un pare realment mort, d’altra banda, diu que somnia horrors, de Guerra Civil i de camps de concentració sens dubte. Només el riure el desperta, però mort. Aquí la frase feta es refà literalment, com un anticlímax que desemmascara –com tantes a la novel·la– la inanitat de la frase feta. Sobrevivint a somnis i realitats, i l’escriptura del text és una mena d’atestat anorreador –tanmateix entre el sarcasme i la poesia– de l’entestament en idealitzar la memòria, però és també la reinvindicació dels somnis a conservar la vida, a fi que l’anomenada realitat, magnètica o virtual, no se’ls mengi. Tot té vida, al cap i a la fi, gràcies a Víctor; car tot esdevé precisament suscitat des d’una vida que, en veure’s limitada, tanta més intensitat i millor ull clínic aplica a l’aparent normalitat de tot. Només cal registrar, i el joc de Víctor a David és un encert que sols la lectura, i tornar-hi, pot experimentar. Tot parteix de la vida com desplegament indiscriminat dels fils, objectes i cossos que la formen. Cossos que s’abracen, s’allunyen, dormen o jeuen, forniquen o somien des d’un teatre mental escàpol com la vida. I que sorgeixen, com cues de sargantana, del magatzem d’una infància i adolescència eclipsades; però hi ha les reminiscències, les mateixes cues fan moure també la gran memòria que l’art restitueix. Els records són els retalls del passat i el col·lectiu humà es mou sobretot entre retalls. La sensació de totalitat aconseguida es deu al poder d’un imaginari tan complex i corrosiu com el de Juan Marsé. L’autor barceloní ha garbellat, llegendari o comprovable, declarat o implícit, un món urbà i històric, més enllà d’obsessions i de poesia, en la prosa d’una intensificació d’imatges finalment arribada a aquesta catarsi lenta, visionària i alliberadora. I el lector pot aprendre a “saber què passa quan passa alguna cosa perquè havia de passar, però –com diu el novel·lista– qui sap si va passar?”. Aquest endinsament en l’experiència humana, mitjançant la ficció adés enjogassada i ara dramàtica de tot un procés, constitueix i vertebra la recent aventura renovadora d’un espai i d’un temps inesborrables gràcies a llibres com aquest.

Tornar