Documentació
Per la Ronda de Marsé
Aquesta és la història d'un nen amb quatre cognoms --Faneca, Roca, Marsé i Carbó--, però un sol nom, Juan, que dimecres, 8 de gener, farà 70 anys. Tanta abundància patronímica marca sense traumes la infància d'un nen nascut a Sarrià que va perdre la mare al cap de pocs dies del part, i el pare taxista quan aquest el va entregar en adopció a uns clients que acabaven de sortir d'una clínica i ploraven la pèrdua del seu primogènit.
ADÉU, FANECA.
Aquella mateixa tarda, Faneca Roca es va convertir en Marsé Carbó, encara que passarien nou anys abans que la seva àvia l'hi digués obligada pels comentaris de la gent, i molts més fins que els pogués canviar oficialment. Aquesta transmutació va comportar un canvi de raó social, i el número 104 del carrer de Martí del barri de Gràcia de Barcelona va aparèixer en la geografia del nen, que va créixer amb un pare més roig que la sang i separatista de pro, que fins a finals dels 50 va tenir la presó com a segona residència, i una mare nascuda a l'Arboç que es guanyava la vida com a telefonista. Entre el 1939 i el 1942 va viure amb els avis al camp de Tarragona, fins que va tornar a Barcelona per estudiar al Divino Maestro. Als 13 anys va entrar com a aprenent en una joieria del carrer de Sant Salvador, cosa que li va permetre fer-se Barcelona a peu i aprendre un ofici. "Això és molt més important del que molts es pensen --afirma avui Lluís Izquierdo, catedràtic de Literatura de la Universitat de Barcelona--, ja que aquest ofici minuciós transcendeix la seva obra, on no deixa res a l'atzar. Amb la mateixa precisió que Marsé feia una aliança escriu les seves novel.les, apostant per una estricta economia del llenguatge per no repetir-se". Van ser anys de fer el bandarra, copes al Viader, al Comulada i al Juventud i ballar a la Cibeles i al Saló Venus. I el cine; perquè la vida de Marsé no seria la mateixa sense les pel.lícules.
UN MÓN GRIS EN TECHNICOLOR.
Tant deu Marsé a les sessions dobles dels mítics Roxy, Rovira i Proyecciones, que van posar technicolor als grisos de la seva ciutat, com a Robert Louis Stevenson, el seu novel.lista intocable, Lev Tolstoi, G. K. Chesterton i Franz Kafka. Aquells cines de barri, on entrava gratis perquè el seu pare treballava per a l'Ajuntament com a desratitzador, van alimentar la seva mitomania. Encara hi ha la cara d'Ava Gardner presidint el seu estudi, o la seva lapidària frase referida al "fred suburbial a les espatlles de Marilyn Monroe". "Quan vaig llegir el conte "El fantasma del cine" Roxy a Teniente Bravo, vaig veure claríssim que allà hi havia una cançó", explica el seu amic Joan Manuel Serrat, que després va firmar la cançó "Los fantasmas del Roxy". Poc es podia imaginar el jove Marsé que la seva cinefília acabaria en un disc. I encara menys suposar que la lectura del primer paràgraf de Les neus del Kilimanjaro, d'Ernest Hemingway, l'arrossegaria a l'escriptura: "El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu, de 5.913 metres d'altura, i diuen que és la més alta de l'Àfrica. El seu nom en massai és Ngaje Ngai, la Casa de Déu. A prop del cim hi ha l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què buscava un lleopard per aquelles altures". Ell va suplir aquella muntanya per la seva, el Carmel ("el monte Carmelo es una colina desnuda y árida situada al noroeste de la ciudad", capítol 1 d'Últimas tardes con Teresa), i aquell paisatge exòtic ple de misteri el portaria a altres lectures i als seus primers escrits en forma de cartes enviades a la seva amiga María, que es van fer reals mentre feia la mili a la Comandància General de Ceuta, i que després es convertirien en la base d'Encerrados con un solo juguete. "Va venir amb la novel.la a Seix Barral i la va presentar al premi Biblioteca Breve", recorda Yvonne Barral, viuda de l'editor. "Carlos va veure de seguida que era un escriptor amb molt de talent, encara que li va aconsellar que hi fes alguns retocs". Era l'any 1960 i, tot i que no va guanyar el premi, que va quedar desert, la seva carrera literària ja s'havia posat en marxa, així com la seva relació amb Jaime Gil de Biedma (el seu millor amic, que anys després va passar algunes temporades a casa de Marsé a Calafell quan ja estava molt malalt), Jaime Salinas, Gabriel
UN OBRER ENTRE INTEL.LECTUALS.
"Jo el vaig conèixer el 1960", afirma Manuel Vázquez Montalbán, un dels seus millors amics, amb qui va compartir banc dels acusats per escàndol públic al publicar un article a la revista "Por Favor" en què el llop i la Caputxeta se n'anaven al llit a la secció Polvo de estrellas. Resultat final: infracció de l'article 566, paràgraf cinquè, i multa de 3.500 pessetes. Llavors també apareix en escena la seva futura agent literària, Carmen Balcells. "No recordo quin any va ser, però la connexió va ser via Barral", assegura Balcells: "El primer llibre que vaig llegir va ser Encerrados en un solo juguete. Llavors vaig anar a casa seva a conèixe'l, i mentre parlava amb la seva mare ell va arribar del taller de joieria. No m'atreveixo a dir com era llavors, perquè ja em resultava bastant difícil saber qui era jo". El món de la intel.lectualitat es va obrir als ulls de Marsé, més procliu a escoltar que a parlar, i es va enganxar com una paparra a aquests nous amics universitaris i progres amb qui solia quedar al bar Apeadero del carrer de Balmes, a chez Barral ("els dimarts acostumaven a venir tots a casa --recorda Yvonne Barral--, com el poeta Ángel González, que fins que no vam saber que venia de part de Vicente Aleixandre crèiem que era un policia infiltrat"), i a casa de Gil de Biedma, als baixos de Muntaner 518, coneguda com el soterrani negre. "Barral i Josep Maria Castellet es portaven una conya divertida amb això de tenir un escriptor obrer a la seva editorial, perquè si s'analitza el món literari d'aquells anys, els únics que veníem del món proletari érem Marsé i jo", recorda Montalbán. "Però era un comentari fet amb molta tendresa, perquè Barral sempre va tenir una gran confiança en el talent de Marsé". Per Ana María Moix, a qui va conèixer en plena voràgine gauche divine, "era mig broma i mig veritat, perquè a Barral li agradava promocionar la literatura social i l'únic obrer que coneixia era Marsé". Aviat Barral i Castellet van veure que el jove escriptor s'havia de fer a l'estranger. Li van proposar que abandonés la seva professió de joier, que va deixar als 26 anys, i li van aconseguir una beca per viatjar a París, 1.000 francs nous, costejada pel Congrés per a la Llibertat i la Cultura, amb una bossa de diners que no li va durar ni dos mesos. "S'avorria molt i no tenia feina, fins que va entrar a l'institut Pasteur, on netejava els laboratoris", explica Yvonne Barral, que afegeix: "Juan sempre recorda amb molta gràcia l'anècdota del director del centre, el premi Nobel Jacques Monod, que un dia va reunir tots els treballadors i el va exalçar, com si el jove garçon de laboratoire fos la persona més important del centre". Entre el 1961 i el 1963 va viure a l'Hotel Grand Duc de Bourgogne. Va fer classes d'espanyol a persones com la filla del pianista Robert Casadesus, Teresa, que va inspirar el títol de la novel.la. Va traduir guions de cine i va freqüentar la llibreria espanyola d'Antonio Soriano, on es veia amb exiliats i amics com Juan Goytisolo, l'editor i escriptor Antonio Pérez i el cineasta Roberto Bodegas. Com que no volia tornar ni a Espanya ni a la joieria, va escriure un llibre en tres mesos, Esta cara de la luna, que no ha volgut reeditar mai.
L'APARICIÓ DEL PIJOAPARTE.
El 1964, la gestació d'Últimas tardes con Teresa el va obligar a tornar al barri per impregnar-se'n. L'escriptura d'a quest volum tindria conseqüències: va guanyar el Biblioteca Breve del 1965 i va arrossegar Mario Vargas Llosa, després de llegir-lo, a una obsessiva visita pel barri descrit per comprovar la versemblança de les descripcions. "Aquesta novel.la no existiria sense la seva passió pel cine", assegura Izquierdo. També hi va haver qui va voler veure l'ombra de Gil de Biedma en l'escriptura d'Últimas tardes con Teresa. La resposta del poeta va passar a la història: "Que tonto hauria sigut si hagués escrit un llibre com aquest i no l'hagués firmat". "La novel.la la va escriure Marsé --recorda Yvonne Barral--, una altra cosa és que Jaime la llegís i li donés la seva opinió, com va fer". L'èxit del llibre va empènyer Marsé cap als efervescents finals dels 60 amb la Gauche Divine en plena ebullició. "Es movia en la Gauche Divine, més que formar-ne part", explica l'editora Beatriz de Moura, un puntal d'aquella colla, que assegura que aquell Marsé de trenta anys fets "es relacionava amb el grup no tant perquè li interessessin les seves activitats, sinó perquè en aquell cercle heterogeni hi circulaven noies molt guapes i molt disposades". "A mi mai em va semblar un lligon --puntualitza--, però sí que és veritat que la gent que el coneixia poc el relacionava amb el Pijoaparte, i el Pijoaparte sí que era lligon". Per Montalbán, aquest tipus que es perd per les pèl-roges "era com Marcello Mastroianni, i a les noies universitàries els agradava molt que fos el creador de Pijoaparte". Serrat somriu a l'afirmar que "de jove tenia pinta de boxejador però en guapo i, això sí, mostrava una gran tendresa". "Potser les meves intencions per coneixe'l no eren tan literàries", ironitza Balcells. Com quasi tots ells, Marsé també va ser un habitual de Bocaccio i va treballar en la seva revista. Anava sovint al local amb Gil de Biedma. Encara avui recorda De Moura una conversa entre ells dos, "parlant acaloradament dels genolls de Teresa Serrat, comparant-los amb els de qui tothom deia que havien inspirat el personatge d'Últimas tardes con Teresa: Rosa Regàs". Ni el premi ni el llançament literari, però, van resoldre els problemes econòmics de Marsé, que es va posar a traduir llibres (és seva la traducció de la primera novel.la de Yukio Mishima que va aparèixer a Espanya, El pabellón de oro, a Seix Barral), va treballar en una agència de publicitat, va redactar fitxes per a una llibreria del carrer de Tuset i va formar tàndem amb Juan García Hortelano, amb qui va provar fortuna en el cine reescrivint diàlegs i escenes. Films a part, Marsé no podia suposar que Balcells donaria una empenta a la seva carrera literària mentre encara feia d'agent a Seix Barral i just abans d'instal.lar-se pel seu compte i revolucionar el sector editorial. "Jo era una noia de poble, analfabeta, i la meva única orientació en aquest món era Jaime Salinas. Marsé em va agradar i el vaig començar a representar", recorda Balcells, que assegura que la posterior Si te dicen que caí marca el punt de sortida de la seva carrera, en els anys 70.
PER LA PLATJA DE CALAFELL.
Va ser a mitjans d'aquesta dècada quan Marsé va conèixer Ricardo Rodrigo, fundador i president del grup editorial RBA, amb qui comparteix amistat i paelles a casa de Lucía Pereña, mestressa del restaurant Costa Dorada de Calafell des de fa 26 anys. "El senyor Marsé és molt educat. El veig sovint que passeja amb Simón, el gos, quan surt a comprar el diari", diu Pereña, i afegeix que Marsé "menja de tot, carn i peix. Li agrada el conill, el rap, i és de beure poc vi". Ho confirma Vázquez Montalbán: "Li agrada menjar bé, però no és un sibarita confés. Es cuida sense renunciar al plaer. Solem fer conya sobre les nostres cardiopaties, però s'ha portat de manera deslleial amb mi perquè em guanya en bypasses, no sé si quatre o cinc a tres". Marsé va tenir un infart el 1984 jugant a ping-pong amb el seu fill, i des d'aleshores ha passat dos cops pel quiròfan. "Ja no juga regularment a ping-pong, i això que li agradava molt", explica Rodrigo, que comenta: "En canvi, sol fer llargues passejades; el metge li va recomanar que caminés almenys un quilòmetre diari. També neda cada dia com a mínim una hora, sobretot a l'estiu, quan és a Calafell, on té una piscina a casa seva". Aquest petit poble costaner és l'altre univers de Marsé, i durant anys va ser el nucli de la intel.lectualitat catalana i llatinoamericana. Hi va arribar de la mà dels Barral, que tenien una casa davant del mar. Yvonne Barral rememora les hores de conversa i copes al bar L'Espineta, que va regentar durant anys al poble, les trobades a casa seva i les arengades amb escalivada que Marsé preparava a casa dels seus pares, a l'Arboç, on el matrimoni Barral s'aturava els divendres a la nit abans d'anar a Calafell. Un día volveré, una de les novel.les preferides de Montalbán per ser la síntesi de moltes coses de Marsé, La oscura historia de la prima Montse, Ronda del Guinardó (que en principi s'havia de titular Rosita y el cadáver), El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija, "una obra mestra" segons De Moura, han fluït sense presses durant aquests últims anys i amb el mateix rigor literari. "Juan no té baixades en la seva literatura, això és el més sorprenent. Teniente Bravo està a la mateixa altura que El coronel no tiene quien le escriba, per esmentar un exemple", compara rotundament Moix. "És un formidable escriptor urbà, capaç d'introduir paraules catalanes sense que grinyolin. Per a Barcelona és una sort tenir-lo", assevera Izquierdo. "La seva trajectòria novel.lesca és una de les més honestes de les que s'han donat en aquest país. No hi ha una sola novel.la que traeixi la seva ferma creença que la novel.la és, per sobre de tot, explicar històries", diu De Moura.
FELIÇ ANIVERSARI.
El nen que hauria volgut ser pianista i que jugava amb pilotes de drap fetes amb pantalons de pana i recosides amb fil gruixut està a punt de fer 70 anys. Però que ningú es pensi que l'edat li ha fet abaixar la guàrdia davant els seus amics i enemics. Els uns el descriuen com un tipus entregat, sincer, senzill, que com que va al seu aire pot semblar un pèl arrogant i que, com afirma Ricardo Rodrigo, "difícilment diu una cosa per una altra. És gairebé la continuació de la seva honestedat intel.lectual". Però els altres, els enemics, són víctimes dels seus dards demolidors ("Umbral es un prosista de esa prosa de sonajero". "Para plagiar hay que ser inteligente. Racionero no lo es. Es un trepa". "Cela es un plúmbeo, escribe pura cháchara y retórica") i també poden ser víctimes dels seus punys, com li va passar fa molts anys, al portal de la botiga Nautigüedades, a Alfredo Bryce Echenique, que se les va haver amb Marsé sense que vingués a tomb, tot i que després van fer les paus. Aquest voyeur fronterer que encara és capaç de fabricar una aliança segueix escrivint notes sobre els manuscrits seleccionats per al premi La Sonrisa Vertical --del qual és jurat-- i en passaports caducats; renya habitualment Serrat perquè no troben data per sopar plegats a Calafell, i continua suant cada una de les seves novel.les perquè, segons ha dit, a ell li costa molt escriure, i encara més a la premsa. Les seves addictives aventis, però, no corren perill, i seguirà inventant-se-les com quan era petit. Per a això furgarà en les cicatrius de la memòria buscant-hi nous mites i herois que les protagonitzin. I quan els tingui en moviment no el podrà distreure res. Ara bé, Marsé es continuarà embadalint amb les pel.lícules antigues, i segurament tornarà a disfrutar d'El lladre de Bagdad, que ha vist més de cent vegades, i del cine negre nord-americà dels anys 30 i 40, que idolatra, amb el seu gos labrador Simón acariciant-li els peus. Molts són els que ja esperen amb devoció una altra història de Marsé, que fins a l'octubre del 2001 no va veure la seva obra recompensada amb un premi institucional, el Nacional de Narrativa. ¿Quan sortirà, doncs, la seva pròxima novel.la? "Fa poc --respon Serrat--, el vaig invitar a un dels meus concerts i l'hi vaig preguntar, perquè jo els necessito, els seus llibres, però no em va assegurar res". La literatura, és clar, vol el seu temps.
Tornar