Documentació
El Pijoaparte i els seus col.legues
En la seva obra, Juan Marsé ha creat uns arquetips comparables a la nissaga del foraster Julien Sorel d'El roig i el negre de Stendhal i de l'arribista Eugène de Rastignac de La comèdia humana d'Honoré de Balzac. Són aquests, un per un.
EL XARNEGO
Les noves generacions ja han assumit una figura que durant la transició estava marcada pel menyspreu als que havien arribat de fora, en particular els fruits resultants de l'ajuntament entre gens catalans i gens no catalans, sobretot murcians, l'onada migratòria més important de la postguerra a Barcelona. És possible que xarnego vingui de xamberg, el barret d'ala ampla i alçada a un costat que van portar, seguint la moda del XVII, els oficials castellans de la guerra dels Segadors. O també pot ser que vingui de lucharniego, deformació de nocharniego o nocturn. El menyspreu d'alguns per tot el que és xarnego es converteix en l'obra de Marsé en font primigènia d'inventiva: recrear el xarnego ha estat una de les seves propostes més grans. Encara que la condició xarnega ja havia estat plantejada per Francesc Candel a Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i a ¡Dios, la que se armó! (1961), no va ser fins després de la irrupció de Manolo Reyes, Pijoaparte, a Últimas tardes con Teresa (1966), que es va mostrar en tota la seva esplendor.
EL XORIÇO
Un subgènere del xarnego que s'ha rebel.lat en comptes de dedicar-se a treballar. Marsé li concedeix veu en forma de macarra llengut que xerra mil i un assumptes al Comi, diminutiu que rep el comissari a qui fa de confident, en una sèrie de proses breus i periòdiques, més tard recollides en el volum Confidencias de un chorizo (1977). L'il.lustrador Kim li va donar una vida gràfica exemplar.
EL MASCLE 'CHUSQUERO' (TINENT BRAVO)
Paradigma de la simplesa castrense en l'accepció més negativa del terme i de cert esperit presumiblement hispànic. Un cant al famós "¡por mis cojones!" que amaga la fragilitat dels mites oficials de l'era feixista. Va viure més de 20 anys com a personatge oral abans de ser el malparat heroi del conte que pren el seu nom com a títol (1987).
L'ESQUIZOCATALÀ
L'empenta amb què el personatge de Juan Marés afronta el rebuig a què es veu sotmès fa que pretengui recuperar l'amor de la seva dona fent veure que és un xarnego que es diu Faneca. Aquesta mentida adquireix una dimensió tan gran que, en una sorprenent maniobra de vampirisme, el farsant Faneca s'acaba imposant al burgeset Marés, un pelacanyes, un no ningú, el fill d'un pobre artista de varietés i una excantant lírica alcohòlica, l'home il.lús que als 37 anys es va casar per interès i després no es va saber comportar, i que ara competeix amb Juan Faneca (cognom del pare biològic de Marsé), heroi de fulletó en què es transmuta Marés. En el fons, la dualitat arquetípica exposada no és altra cosa que la nostàlgia de ser un altre portada a les últimes conseqüències. Juanito Marés també és el nom del cap de la banda que protagonitza el conte "Historia de detectives".
MR. AVENTIS (JAVALOYES/SARNITA)
En la lectura de Si te dicen que caí (1973), el lector aviat descobreix que l'automobilista mort és Marcos Javaloyes, i que aquell zelador borratxo que ara contempla el cadàver amb Sor Paulina és Ñito Marés Sarnita, amic d'aventures del mort quan l'industrial no era més que un drapaire orfe conegut com a Java fart de rondar els desballestats turons de la Barcelona de postguerra, explicant-se entre tots aventis que mitiguessin la dolorosa realitat dels vençuts. En tots dos personatges preval una afició especial per reconèixer i transmetre les infinites històries que amaga la vida. En la realitat, hi va haver un grup musical que es deia Los Javaloyas que versionaven èxits d'ultramar a la Barcelona del 1960.
LA NENA (TERESA)
Bell exemplar de burgeseta universitària progre, pretext perquè Marsé desplegui una fantasmagoria al voltant del sexe, la política i el prestigi dels diners. També en la bella Teresa s'acull el doble mite de la realitat i el desig: veu en Manolo Pijoaparte l'obrer revolucionari que mai va ser, alhora que ell es proposa pujar a una classe social que no l'acceptarà mai. La model que va servir de portada del llibre va ser Susan Holmqvist, i Oriol Maspons va ser qui la va retratar per a la posteritat, rossa, de faldilla prisada i cuixes tornejades al sol de l'estiu com els del seu correlat novel.lesc.
PIJOAPARTE
Sembla que el xarnego Pijoaparte habiti moltes novel.les de Marsé, quan només en va protagonitzar dues. Ha passat, recorda Manuel Vázquez Montalbán, el mateix que a Jean Gabin amb Maigret i a Humphrey Bogart amb Marlowe, que tothom creu que els dos actors són com els seus personatges. El sobrenom Pijoaparte va ser una troballa del seu amic Antonio López, que explica que, una vegada, a Ginebra, va veure tres nois obrers que es van posar a ballar i un li va dir a l'altre: "Si quieres que te la meta al estilo Cartagena, pon el culo boca abajo y el vientre contra la arena". Al sentir-ho, López es va posar a riure. Eren de Múrcia. Un d'ells es va presentar: "Aquí Manolo Pijoaparte".
LA PUBILLA (COSINA MONTSE)
Curiós espècimen amb què Marsé retrata un sector de la societat tradicional catalana, entestat a forjar santes catòliques, amb capelleta a sobre des del mateix bressol. El tràgic final de la cosina Montse no és tan exagerat com podria semblar.
Tornar