15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Cultura de masses

Article publicat al diari “Avui” el 03/12/03 per Eduard Escofet

L' esforç de dues de les editorials catalanes més perseverants, Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, conflueixen en una col·lecció , Textos i Estudis de Cultura Catalana . Es tracta d'una col·lecció poc sorollosa, com, de fet, són totes dues editorials, però imprescindible: forneix els estudiosos i els interessats de materials puntuals per a lectures més àmplies. Sovint són treballs minuciosos, aprofundits i al voltant de temes molt concrets o, si més no, temes poc estudiats fins ara. Són les eines, les bases, doncs, per bastir un estudi més genèric. El format i el paper ajuda, a més, a guixar-los, senyar-los i convertir-los en canemàs. L'allau de llibres de la col·lecció és imparable, però alguns dels darrers llibres són: l 'Estudi lingüístic del usatges de Barcelona , de Joan Martí i Castell, la completa Introducció a la fonètica i a la fonologia catalanes , de Montserrat Badia, i l'estudi Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Literatura i pensament , de Josep M. Quintana, fruit d'una tesi doctoral en què repassa el pensament polític i l'obra de creació literària d'aquest arquitecte, jardiner, urbanista, polític i escriptor, enclavat entre l'europeisme, el mediterranisme i el catalanisme. Uns títols que demostren el ventall de temes de la col·lecció.

RARESES REJOVENIDORES

També hi trobem Cultura de masses a la Barcelona del nou-cents, de Just Arévalo i Cortès, una d'aquelles rareses rejovenidores que molt de tant en tant treuen el cap. Tot i el títol, el llibre no és, en realitat, tan ambiciós i, més concretament, repassa un grup de bohemis barcelonins que, a partir de la doble proclama revolucionària i literària, van circular pels baixos fons del Xino de Barcelona entre el vuit-cents i la Guerra Civil. Un viatge a aquella realitat literària tan poc narrada. Es tracta d'escriptors que produïen articles i obres dramàtiques per diners, que vivien amb passió la literatura i la nit, que se sabien marginals i fills desviats de l'esperit de Murger i amb un compromís polític radical. Malgrat la prosa enfarfegant i hiperbòlica de l'autor, que massa sovint acaba repetint idees i fent boira en altres aspectes, i alguns detalls pragmàtics, com la manca d'un índex onomàstic (Per què se l'obliden tan sovint?), el llibre atrapa en la lectura. S'obre com un testimoni que la literatura és viva: sempre hi ha elements que des dels racons més inversemblants treballen perquè la lletra circuli. Així com darrerament Genís Cano ens ha apropat els poetes de la contracultura barcelonina dels 80 (Pau Maragall, Albert Subirats, Pere Marcilla) davant del desconeixement general, Arévalo fa un exercici encara més arriscat i se'n va fins al Paral·lel de principis de segle. I crec que en treu un munt de dades, referències, anècdotes i lectures que no deixaran indiferent el lector que vagi més enllà del cànon.

ELS QUATRE PERSONATGES

El repàs és exhaustiu (els locals, les revistes, les referències, l'elenc de personatges), però se centra finalment en quatre personatges, segurament els més destacats, dels quals fa un retrat en profunditat al final del llibre, un cop ha dibuixat el panorama general. Aquests quatre epicentres són Lluís Capdevila, personatge paradigmàtic de la bohèmia; Plató Peig, el més singular i caricaturesc; Joaquim Montero, home lliurat al teatre popular, i Josep Amich i Bert , Amichatis , el gran observador dels baixos fons. Són també interessants les relacions que estableix amb la primera bohèmia francesa i els seus referents literaris, començant per Murger, de qui ja es troben massa lluny, i amb la bohèmia madrilenya contemporània. Més que una anàlisi literària, és un testimoni del seu pas i de les seves idees, un primer pas per ampliar la nostra visió de la literatura catalana de principis de segle, sobretot si tenim en compte la repercussió mediàtica que van tenir, que no s'ha traduït en cap racó a la història literària. Els carrers del Xino que ara estan sepultats acollien un grup d'agitadors literaris, entre els quals hi havia el jove Salvat-Papasseit, que se sentien bohemis i anticapitalistes, que escrivien en català i en castellà, per vocació i per gana, i que s'identificaven amb la situació i els ideals de les classes més baixes, aquelles que no dictaven els recorreguts de l'alta literatura catalana. No deixeu de fer l'excursió.

Tornar