Documentació
Llegendes urbanes
Als anys 40, a la Barcelona de la postguerra, mentre el comú de la gent passava amb succedanis (xicòria i malta, per exemple, en lloc de cafè), uns quants bevien Moët Chandon... i pixaven colònia. Literalment. O gairebé. És el cas de Julio Muñoz-Ramonet, que, després d'anar al lavabo, hi acostumava a buidar una ampolla sencera de Channel 5! Ho explica Xavier Muñoz (Barcelona, 1927) a Muñoz-Ramonet. Societat il·limitada, una biografia novel·lada sobre la fortuna més fabulosa nascuda a la Barcelona de l'estraperlo, la dels germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet. L'autor fa constar, ja a les primeres pàgines, que no és pas família del seu biografiat. No es tracta, doncs, del llibre d'un nét desheretat i venjatiu. Si hi ha un pòsit de rancúnia, és social i política: la de qui, tot just un noiet a la postguerra, pertanyia -diu- a una de les moltes famílies que havien de viure amb el cap cot, mentre els Muñoz-Ramonet eren tan poderosos que la gent deia allò d'"en el cielo, Dios; y en la tierra, los Muñoz". Llegim també a la introducció que Muñoz-Ramonet. Societat il·limitada "és un intent de transcriure el que ha recordat molta gent i que mai no s'ha escrit ordenadament. [...] La narració recull el que la gent deia sobre el cas; es tracta d'una mena d'acta notarial de la veu del poble (¿veu de Déu?)". L'autor també reconeix que s'ha permès "algunes llicències, d'altra banda evidents, per fer entendre millor els personatges". Tanmateix, el lector té dret a demanar-se si l'anècdota del Channel 5 és biografia o llegenda. O si el relat de l'estrena sexual, més aviat pusil·lànime, de Julio Muñoz-Ramonet al Raval és vera o només ben trobatta. O qualsevol altra de les moltes anècdotes que Xavier Muñoz atribueix al seu biografiat. Pel broc gros de la veu popular, encara eixamplat per l'apel·lació a la llicència literària, s'hi escola també, per exemple, l'atribució al bisbe de l'època (l'autor no l'identifica; només pot ser el bisbe Modrego) de pràctiques de pederàstia. Xavier Muñoz dóna el rumor per acreditat, i fins i tot n'arrenca una hipòtesi sobre l'assassinat de Carmen Broto, la rossa platí més espaterrant de l'època i antiga querida de Julio Muñoz-Ramonet. La seva teoria és que a Broto l'hauria fet matar la policia franquista, després que amenacés d'esbombar qui eren els clients dels seus negocis més tèrbols (tràfic de divises, droga, pederàstia): gent d'upa, inclòs el senyor bisbe... Per fonamentar una especulació com aquesta, Xavier Muñoz no aporta dades noves. El lector s'ha de limitar a fer-li o no fer-li confiança.
UNA AMBICIÓ FABULOSA I PATÈTICA
Per tot plegat, Muñoz-Ramonet. Societat Il·limitada, més que una biografia novel·lada, es més aviat un recull de llegendes urbanes. Això no obsta que el retrat del personatge sigui convincent, i que la prosa de Xavier Muñoz resulti prou capaç d'arrossegar el lector fins al final. Julio Muñoz hi apareix com una figura tragicòmica, d'una ambició fabulosa i alhora patètica. Va fer els diners amb el cotó, gràcies al favor dels militars a la postguerra, i va treure més profit que ningú de l'equació dominant aleshores: "Escassetat + corrupció + inflació". Després de la Unión Industrial Algodonera va comprar Can Batlló, i més endavant els grans magtzems El Siglo i Águila, i després el Palau Robert del Passeig de Gràcia, i el Palau del Marquès d'Alella, al carrer Muntaner... Segons Xavier Muñoz, Julio Muñoz-Ramonet era un empresari dotat de vista, olfacte i coratge, però mancat de cap sentit ètic i també (cosa més perillosa a la supervivència del seu imperi) de sentit de l'ordre i de la mesura. Amb un banc a Suïssa va pretendre competir amb els banquers suïssos: es va estimbar. Tampoc a la vida privada va ser feliç: volia un fill mascle, i va tenir quatre filles. Es va mig barallar, o barallar del tot, amb la seva mare, Florinda Ramonet (una cerdana que, des del dia del seu casament amb Serafín Muñoz, va deixar de parlar català, si no era per dir expressions com "Pareces una bleda"). També va partir peres amb els germans, Álvaro i Mercedes, amb la dona, Carmen de Villalonga, amb el sogre, Ignacio de Villalonga, president del Banc Central, enterrador de la banca a Catalunya. Però no, Julio Muñoz-Ramonet no va morir arruïnat: encara avui l'Ajuntament de Barcelona i les seves filles es disputen palaus i obres d'art de la seva herència.
Tornar