Documentació
Entre Sant Peters i Sant Pau
Entre Sant Peters i Sant Pau, la novel·la finalista del premi Sant Jordi de 1995, l’autor de la qual és Antoni Munné-Jordà, és un relat d’iniciació en què el protagonista viu la tensió provocada pels acostumats desencontres generacionals entre pares i fills, agreujada pel passat del pare a la División Azul (d’aquí ve el toponímic Sant Peters, referint-se a Sant Petersburg o Leningrad).
El protagonista és un personatge que va refermant la seva identitat en oposició al pare i a tota aquella incomprensible faramalla històrica, de la qual, però, no parlen mai. Orfe de mare, el carrer de Sant Pau i la seva gent, els seus veïns, i la llengua, el català, apareixen en la narració com els seus substituts més genuïns.
Val a dir, però, que la preocupació pels registres de la llengua (en aquest cas, la llengua oral i col·loquial tal com es parlava a l’època descrita per l’autor) és una preocupació estilística molt recurrent en tota l’obra de Munné-Jordà. I aquí també hi fa un esforç molt remarcable, que dóna molta vivor, molta versemblança, a les peripècies del jove protagonista.
És difícil l’acceptació d’un mateix, la reconciliació amb l’àmbit i el temps que ens toca viure. Però la novel·la (per on desfilen els primers trets de sortida de la recent modernitat: l’alliberament sexual, el festeig amb les drogues, les llibertats personals i col·lectives, la democràcia...) es resol gràcies a la presència constant (i ben contrapuntada positivament) de les dones que passen pel cor del protagonista. Més valentes que no pas ell, li ensenyen que la vida és, sobretot, amor, que és preciosa i vàlida en el seu moment present viscut amb plenitud. Més generoses, més pietoses i més comprensives amb la realitat, fan (més que cap altre dels personatges que apareixen) de «mares», fan de llevadores i parteres alhora, tot infantant la personalitat tentinejant de protagonista. Així, tot i que potser la primera intenció d’Antoni Munné-Jordà era fer una crònica d’un temps d’estretors morals i espirituals (sota l’ombra amarga de la guerra, de la postguerra i de Franco) i de les relacions difícils entre pare i fill, apunto també, com a definitòria d’aquesta reeixida novel·la, una tercera via que l’eixampla i la completa: l’autèntic homenatge que l’autor fa a la Dona en majúscules, l’arquetip universal de l’Ànima. És per aquesta raó que al començament parlava d’una novel·la d’iniciació: el protagonista, al final del relat, mercès a la Dona (calidoscopi viu dels diferents tipus de dona que desfilen per les pàgines del llibre), arriba a mostrar-se amb la seva Ànima, la part femenina-espiritual que el completa, que li acaba atorgant els atributs definitius com a ésser humà. Perquè, tot i que gairebé sempre és així, no és gaire freqüent que els homes (o els escriptors) ho reconeguin. És de justícia ressaltar-ho.
Tornar