Documentació
Experiment i homenatge
La trajectòria intel·lectual i literària d'A. Munné-Jordà l'ha vinculat des de gairebé sempre a la ciència-ficció i a la figura de Manuel de Pedrolo. Passat un quart de segle del seu debut amb Damunt un blanc així com el del paper (1978) —el qual iniciava una trilogia que completaren Ofici de torsimany (1985) i Demà serà un altre dia (1987)—, l'autor ha volgut aplegar en un sol volum tres textos que van des dels seus inicis com a escriptor fins a la seva realitat present: el conjunt que en resulta —titulat, no endebades, Tresgressions— és una mostra magnífica de com la fidelitat d'un escriptor als seus orígens l'ha de portar necessàriament a intentar transgredir-los; de com, a aquestes altures del segle XXI, tota transgressió estètica ha de partir de l'homenatge. El primer dels textos és «Transcripció incompleta»: datat del 1976, amb una revisió del 1986. Munné-Jordà ens informa en nota de com el text resultant «és el de la destrucció de tot aquell material, i el que se'n va salvar»: tota transcripció del present és necessàriament incompleta, i tota escriptura —tot acte de creació— implica d'alguna manera una destrucció necessària, ni que sigui, simplement, la del silenci. Per a Munné-Jordà es tracta sens dubte d'una «acció literària» en homenatge a Antonin Artaud i Tadeusz Kantor; per als seus lectors, és un text tancat, d'estructura circular, d'una coherència notable tenint en compte el seu caràcter fragmentat (se'ns hi indiquen entre parèntesis el nombre de paraules suprimides en cada ocasió d'acord amb la redacció original) i ple d'interferències, el·lipsis i paradoxes. La transcripció que ens proposa el text és necessàriament incompleta, com ho és tota reflexió sobre el fet mateix de l'escriptura, sobre els límits de la consciència i la bogeria, sobre el sexe, l'existència i la destrucció, que intenti alhora mostrar-nos allò que se'ns explica. «Just a la ratlla del temps», el segon dels textos aplegats (i datat Tòquio, 1978 / Vilanova, 1987), narra un divertit encontre entre un turista català i una japonesa a propòsit del seu viatge sobre el pol nord. La reflexió sobre l'espai, el temps i el moviment —que ja planava sobre Damunt un blanc així com el del paper i els dos volums següents de l'esmentada trilogia— porta aquí a un enginyós diàleg (suposadament en francès, però transcrit en un català que estrafà la sintaxi francesa) ple de malentesos lingüístics i culturals que materialitzen el fet que en l'espai-temps tot és relatiu. Però tant com fa a l'extensió com a l'abast de l'experimentació formal que s'hi proposa, el volum arriba al seu moment culminant amb «Color de goig quan fuig», una nouvelle d'un centenar de pàgines que s'obre amb una sèrie d'epígrafs que van de Murray Gell-Mann a Manuel de Pedrolo, passant per Jordi Sarsanedas, James Joyce i Robbe-Grillet. La proposta, tal com la planteja Munné-Jordà, vindria a ser la següent: una reflexió sobre el lliure albir, conjugant, alternant o juxtaposant l'objectivitat de Robbe-Grillet amb l'stream of consciousness del darrer Joyce, entenent Joyce com un punt de partida i Robbe-Grillet com un punt d'arribada. L'estructura simètrica del relat (comença al «capítol-2») és sens dubte un homenatge a l'estructura circular del Finnegans Wake (l'estructura del qual, tot sia dit, no deixava de ser un homenatge al Giambattista Vico de Principis d'una ciència nova), i l'hiperrealisme descriptiu de molts passatges del relat surt directament del nouveau roman de l'autor d'El voyeur i Dins el laberint. L'última peça del recull esdevé, doncs, partint d'aquests procediments, un vertader tour de force en el qual Munné-Jordà incorpora al català les filigranes estilístiques dels seus predecessors. Pocs textos en català s'hauran construït recentment amb una concepció tan joyceana del fraseig des que Joaquim Mallafrè va traduir el capítol 11 de l'Ulisses, aquell en el qual l'autor irlandès —prenent l'episodi de les sirenes de l'Odissea com a punt de partida— estrafà lingüísticament la remor d'un pub dublinès. En el relat de Munné-Jordà, personatges simbòlics com el Guitarrista, la Cambrera i el Client intercanvien paraules-maleta com «noiacessitat» i reflexions metalingüístiques de tant de pes social com ho és l'eterna qüestió de l'estat de la llengua catalana. És tot un consol i tot un estímul per als lectors comprovar que aquest últim relat, el més ambiciós en tots els sentits, és també el més recent (està datat 1998-2000). La qüestió que queda oberta és si aquestes Tresgressions de Munné-Jordà són exploracions que acaben en si mateixes o si obriran les portes a noves investigacions i futurs textos. Tant de bo sigui això darrer.
Tornar