Documentació
Tria personal
No estic gaire segur que la literatura catalana tal com la coneixem tingui prou reflexos per a rebre com és degut una novel·la com Veus de boira des del pont, que arriba signada pel benemèrit investigador de la ciència-ficció, i veterà novel·lista, Antoni Munné-Jordà (i que va quedar finalista de l'edició de 1999 del premi Sant Jordi, dit sigui de passada). I no n'estic segur perquè Veus de boira des del pont acumula una sèrie de característiques que a un humil servidor, per exemple, li semblen virtuts sense pal·liatius, però que en una literatura com la nostra —pel que es veu, massa avesada a alimentar-se amb pastissets de motlle i altres productes seriats— la poden convertir fàcilment en una menja que ennuegui i faci mandra, com succeeix amb els al·lots petits quan s'entesten a no menjar més que pizza en detriment de plats més complexos i més interessants. Les característiques a què he al·ludit són essencialment les següents: desplegament de recursos d'escriptura, intersecció de temps històrics, aprofundiment en les arrels històriques del relat (en lloc de deixar el passat com a mer teló de fons de cartó pedra), estilització del llenguatge i dels ambients, forta càrrega lírica, maneres d'ambició sana. El pretext que ho relliga tot plegat? La contemplació, per part d'un viatger innominat, de diversos quadres del Tintoretto en indrets distints d'una Venècia decididament fantasmal. A partir d'aquí, s'alternen les impressions del viatger/espectador, les escenes protagonitzades pel Tintoretto mateix juntament amb Andrea Calmo i Pietro Aretino, entre d'altres, i els diàlegs pseudodramatitzats dels personatges mateixos que habiten els quadres. Un joc de plans narratius que inevitablement acaben superposant-se i aglutinant tots els elements en joc dins un sol pla, esborrant un cop més els límits entre realitat i ficció, entre passat i present, entre idea i concepte, entre la superfície del mirall i els reflexos que conté. El resultat? Una novel·la densa però molt ben aconduïda, una inquisició sobre la manera com l'art interpel·la l'home i desafia el temps, un homenatge a un possible somni sobre Venècia, un relat que s'enfronta als paranys de la imaginació com l'entenia Coleridge i que, si cau en algun, ho compensa vencent la resta, i un llibre que es proposa amb la noble intenció de remoure passions. Si és que vostès es deixen, és clar.
Tornar