Documentació
Literatura i democràcia
Parlar de literatura i democràcia és parlar, fonamentalment, de normalitat. Si ens fixem en cultures d'una forta tradició com ara la francesa, l'alemanya, la britànica o la italiana, hi podem trobar, sense que a ningú li pugin els colors, gèneres i estils tan diversos que arriben a acontentar al més llec en la pràctica de la lectura. La seva salut -la seva normalitat- és, hi estaran d'acord, boníssima.
A casa nostra no és pas fàcil trobar autors que hagin aconseguit un estil propi, voluntàriament popular, i que hagin arribat a acontentar a un ampli públic i, mal està dir-ho, només a una part de la crítica. Aquí, quan algú estira aquest fil, se'l titlla d'escriptor sense ofici. A mi em semblen posicions una mica acomplexades, i prefereixo saber-me dins d'una cultura que és capaç de generar tot tipus de productes per a tot tipus de púbic, i així pensar que som -també com els francesos, els alemanys, els anglesos i els italians- un país amb una cultura normal.
Xavier Moret (Barcelona, 1952) ocupa un lloc destacadíssim en el conreu de la literatura popular que pretén d'arribar, d'una forma directa, a aquells lectors a la recerca d'una història que s'entén, sense al·legories, paràboles ni hermetismes. Amb referències constants a la cultura pop -el rock per damunt de tot-, Moret pensa uns còmics que després traspassa a models narratius. I la fórmula funciona.
El protagonista de Zanzíbar pot esperar és Max Riera, un dibuixant d'historietes a l'atur que es resisteix a renunciar als costums hippies de la seva llunyana joventut. De cop i volta, es troba sense voler fent de detectiu per resoldre un misteri cada cop més embolicat: el seu cunyat -a qui odia-, ha desaparegut, i les primeres pistes el porten a un casal okupa i a una possible, per bé que improbable, fugida a Zanzíbar, el seu paradís personal. Ajudat pel Roc, un periodista progre reciclat a la modernor de la Barcelona postolímpica, en Max anirà descobrint una trama complexa i perillosa en el que a primera vista només semblava una fugida per qüestions de faldilles. Mentrestant, però, en Max té un altre front obert en la seva vida quotidiana, ja que la cunyada se li ha instal·lat a casa i el seu estil de vida bohemi corre el perill de sucumbir a les exigències dels nous temps.
Amb Zanzíbar pot esperar Xavier Moret recupera el singular investigador Max Riera, que va presentar a la seva anterior novel·la, Qui paga mana (Empúries, 1997). Combinant la intriga pròpia del gènere detectivesc amb un humor desenfadat que neix de la desubicació del protagonista en la societat actual, aquesta novel·la és el retrat viu d'una ciutat -Barcelona- i les contradiccions personals i col·lectives de la seva variada fauna. Dins d'aquest retrat destaquen, per damunt de tot, els enfrontaments socials entre els hereus dels seixantes. D'una banda, els okupes, fills dels hippies que van viatjar a Formentera; i de l'altra, els skins, hereus de la intransigència d'un feixisme que es resisteix a desaparèixer.
La novel·la insisteix en un ambient molt determinat: "Sonava una cançó de l'Albert Pla que parlava d'una parella que es posava a follar en un bar i que demanava al cambrer que els casés. Rotllo alternatiu". (La cursiva és meva.)
En les 264 pàgines de la novel·la en Max Riera s'encén més petards que en una nit de Sant Joan i, embriagat per la música, sense oblidar l'humor, s'emmiralla en una plaça Reial convertida aquí, gairebé, en mite. Al cap i a la fi, una literatura que, dins del seu gènere, funciona. Sobradament.
Tornar