Documentació
Un detectiu molt especial
Max Riera es l’últim hippy de Barcelona. Sense peles, sense feina, poc dotat pel món laboral, dibuixant de còmics entestat en anar a contracorrent, aspirant a novel·lista. Ronda els 50 anys, viu en un pis tronat a la plaça Reial i cultiva maria al balcó. De tant en tant, treballa com a detectiu alternatiu, només accepta els casos que li semblen interessants i, això sí, comptant sempre amb els amics, que l’ajuden a buscar proves i que l’empenyen a treballar, encara que és ell qui té les intuïcions. Max Riera, per damunt de tot, està penjat dels anys setanta i es passa tota la novel·la posant en marxa la màquina de la nostàlgia: “Ah, si haguéssim estat als prodigiosos anys setanta en comptes dels avorrits inicis del segle XXI”. “Eren altres temps, altres somnis, altres utopies”. Fins i tot li retreu al seu fidel amic Roc que de hippy ha “passat a periodista gràcies a un espectacular canvi de camisa”. L’home que adorava la Janis Joplin es la tercera novel·la de la sèrie policíaca iniciada per Xavier Moret (Barcelona, 1952) el 1997 amb Qui paga, mana i continuada amb Zanzibar pot esperar (2002). Les tres acaben d’aparèixer en castellà, en butxaca, a Salamandra, que ha preferit per a la primera el títol d’El último hippy. L’especulació urbana, la corrupció, la burocràcia, la degradació del paisatge… són temes recurrents a la sèrie. A L’home que adorava la Janis Joplin tot comença durant una calçotada a La Floresta. Hi ha un gran enrenou perquè una empresa vol construir 50 cases adossades en un dels nparatges més bells, l’Heretat Montagut. Claudi Moraga, l’arquitecte que lidera la protesta, vol parlar amb el Max i queden de trucar-se l’endemà, però apareix estimbat amb el cotxe en un pantà de Vallvidrera. Encara que sembla un desgraciat accident de trànsit, l’autòpsia revela que ha rebut un fort cop al cap i, a més, l’informe que havia fet sobre les adossade ha desaparegut. Max i els seus amics Roc i Oriol investiguen què ha passat, tant per l’assassinat com per evitar com sigui que continuï endavant el projecte de les adossades. Dones misterioses que apareixen i desapareixen, advocats, constructors, els germans Montagut, l’Arcàdia, la vídua de l’arquitecte, contribueixen a enredar el cas, que no interessa gaire a la policia. Tan important o més que l’argument són les històries paral·leles que recorren el llibre. Per exemple, la música dels anys seixanta i setanta, la que més agrada a en Max, en primer lloc la de la Janis Joplin, la preferida de Moraga, i també Bob Dylan, Creedence ClearwaterRevival, Jefferson Airplane; cançons com Mercedes Benz, Surrealistic Pillow, Blonde on Blonde o Broken Hallellujah, de Leonard Cohen; discs com Velvet Underground and Nico i bona part de la música de Sisa i de Pau Riba. La comparació permanent de La Floresta i el Sant Cugat d’ara amb els de fa 30 anys, o un recorregut per Barcelona, des del Raval a Diagonal Mar, Poblenou o la Ribera, sempre vistos pels ulls nostàlgics del detectiu. Hi ha molt d’humor en aquesta novel·la, sovint negre, com quan el Max, que en més d’una ocasió està a punt de deixar la investigació, s’inventa un còmic protagonitzat per un Supercalçot assassí.Com les anterior novel·les, L’home que adorava la Janis Joplin és molt divertida.
Tornar