Documentació
Em fa ràbia la gent que ven bondat
T’estimo si he begut és un títol pesant i a la vegada prou lleuger com per fer-ne variacions com T’estimo, sí, he begut. Sintetitza el contingut, el to i l’estil dels 13 contes del tercer llibre d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Han passat quatre anys des que va guanyar el Josep Pla amb la novel·la Feli, esthéticienne. Ara torna al terreny de la narració i dirigeix la mirada cap a coses que li semblen “estranyes”. Resumeix: “El final de l’amor, la correcció política que ens envolta, la bondat com a manera de vida, que em fa molta ràbia…”. Sota la capa de conyeta —substantiu despectiu que s’ha aplicat a l’humor que es fa a Catalunya—s’hi discuteixen interessos seriosos: “L’altre dia vaig llegir que s’havia prohibit el conte dels tres porquets en una guarderia de Londres perquè vexava els nens musulmans. Vivim en aquest món bestial i ridícul… Ara fins i tot la Janet Jackson no pot ensenyar un pit!”. En comptes de enfadar-se amb el món, però, Moliner adopta un punt de vista humorístic: “Hi ha qui considera que l’humor és senzill i banal, una afirmació que em sembla de dement”. De la mà de Moliner coneixem parelles que han de sotmetre’s a cursets obligatoris per accedir a adoptar nens i d’altres que es coneixen, s’enamoren, es fan moixaines i veuetes i s’acaben trobant lamentables; assistim a trobades de dones per establir un rècord guinness de lactància materna i a xerrades sobre la discriminació de la dona i el sexisme… L’escriptura vol posar en evidència les trampes del llenguatge políticament correcte, una de les cebes d’aquesta escriptora que es considera deutora de Dorothy Parker, Martin Amis i Quim Monzó. A "Els beneficis de la lactància materna", per exemple, el conte del rècord de lactància, hi ha una dona preocupada per utilitzar amb precisió la fórmula del “tots i totes”: “Al final acaba dient ‘¿esteu totes i tots preparats per descordar-vos els sostenidors?’. Clar, ella no se n’adona, però portar aquestes coses al límit fa riure”. I la delectació en la bondat, una altra ceba. És “la bondat a l’estil Michael Moore, que em sembla un oportunista, bonista, fals i demagog que creu que la finalitat justifica els mitjans que ha utilitzat a Bowling for Columbine”, respon, “una pel·lícula on ell surt a cada pla i on utilitza recursos obscens com ensenyar una foto d’una nena assassinada”. I continua la llista: “La bondat que passa factura. La bondat institucionalitzada. La bondat de la gent que fa llibres sobre la seva pròpia vida, la nova autoajuda. La gent que ven bondat em fa ràbia”. I encara una altra derivada: “Quan hi va haver les manifestacions contra la guerra, jo em sentia contrària a la invasió d’Iraq, però al mateix temps trobava ridículs els de les cassoles, i crec que hem de poder dir-ho”. Al llibre també hi ha contes que es fixen en els mandarins de la literatura catalana. Per exemple, a La baixa qualitat de la poesia contemporània: “He volgut parlar d’aquesta cosa que es dóna tant als diaris catalans que és la gent que pontifica, els que expliquen com has d’escriure, que estableixen cànons que sempre coincideixen amb el que ells fan i que habitualment no tenen cap domini de la llengua perquè la llengua no els importa. Ells pareixen idees i els és igual com escriuen… És un fenomen que no es dóna en cap més art”. Nega haver pensat en algú en concret. “Això seria dolent pel conte”. Ara bé, que cadascú estableixi les relacions que consideri oportunes: “Pensava en els que fan proselitisme. Per explicar-ho faig servir una paràbola. Sempre m’imagino un bar on hi ha tot de gent que pren copes tranquil·lament, i hi ha un home que s’ha arreglat molt però a qui ningú no fa cas. De cop, entra el Clint Eastwood i tothom se’l mira.Aleshores, el que s’ha arreglat s’enfada molt i ens diu que no ens l’hem de mirar. I com que continuem mirant-lo diu que el Clint Eastwood no pot estar en aquest bar. Aquesta és la qüestió de la literatura catalana: que n’hi ha uns quants que tenen mania al Clint Eastwood perquè està molt bo. Suposem que ara de cop vingués algú i ens digués que les pel·lícules han de ser totes dogma i que el Woody Allen no pot existir, i ¿per què? El problema és la mediocritat. Quan tu et penses que ets sublim i no et menges un torrat el que has de fer és apartar-te la competència. A més, aquests que fan dogma a Catalunya, per dir-ho d’alguna manera, l’únic que fan és moure molt la càmera, o sigui, Catalunya des de l’aire”. Pel títol es diria que Moliner és una militant de l’antisentimentalisme, però potser no. “No ho sóc gaire, de sentimental, cosa que no vol dir que no m’agradi. Més aviat, el que passa és que no m’interessa fer-ne ostentació, que ser sentimental em fa vergonya”. “A mi m’agrada molt la Dorothy Parker i ella em sembla sentimental. La diferència amb un altre tipus de literatura és que als seus llibres no hi surten dones despullades explorant-se davant del mirall cada dos pàgines”. La frase del títol l’ha extreta, explica, d’una cançó de Bloodhound Gang, que fa, més o menys: “T’estimo quan vaig begut i avui vaig refotudament begut”, i d’una altra de Zebrahead que diu “Guapa fins i tot sense cervesa”… “Vaig pensar que m’agradaria que em dediquessin un elogi així… La idea del títol és bastant veritat. Així que no és sentimental, però a la vegada ho és molt”.
Tornar