Documentació
Catàstrofes en calma
En un assaig titulat Calma fins i tot en la catàstrofe, sobre les cartes que Van Gogh va escriure al seu germà Theo, W.H. Auden caracteritzava els grans mestres de la literatura epistolar amb cinc paraules —lleugeresa, velocitat, animació, enginy i fantasia— que poden rondar pel cap a tots aquells que llegeixin els 13 contes que Empar Moliner ha inclòs a T’estimo si he begut, un llibre on els lectors també advertiran un punt de partida idèntic al que Auden detecta en els escriptors convencionals de cartes, “un major interès per entretenir les amistats que no pas les ganes de desvelar els seus pensaments i sentiments més profunds”. Els contes que aquí es poden llegir van directament a una fita calculada amb rigor, sense cap maniobra de diversió momentània, amb precisió i fermesa, sense caure en les corbes de l’eloqüència inconcreta i verbosa, com si Empar Moliner s’hagués dedicat amb temps i paciència a corregir els titubejos i les impropietats lèxiques, la incontinència costumista i la improvisació argumental que minaven l’efectivitat dels seus dos llibres anteriors: L’ensenyador de pisos que odiava els mims contenia la gran majoria d’errades felices que malmeten un primer títol, i Feli, esthéticienne patia les conseqüències d’una escriptura alegre i apressada. T’estimo si he begut, en canvi, es llegeix sense cap esforç perquè s’evita sempre qualsevol entrebanc estilístic costós de superar, es passa de pressa d’un conte a l’altre perquè es crea un ritme frenètic d’esdeveniments i observacions, cada conte té un pòsit d’entusiasme encomanadís, i hi ha una habilitat notòria a l’hora de crear atmosferes i resoldre situacions amb estratègies manllevades a gèneres narratius ben allunyats de la comèdia sentimental. Perquè aquest és, al cap i a la fi, l’àmbit on se situen els contes d’Empar Moliner, i el motor que desencadena cada història sempre sol tenir alguna relació amb la lluita de sexes, amb els cercles de la passió, amb l’amor voluble i canviant i els laberints de l’afecte. Ara bé, contràriament al que es pot suposar per aquestes pinzellades globals, a pesar que el somriure no es desdibuixa mai dels llavis del lector, a pesar que l’humor triomfa bestialment en la majoria de passatges, el que va irradiant cada pàgina és un malestar i un neguit irrefrenable, com si tot es tenyís d’una tristesa ferotge i una desconcertant certesa d’amargor alimentés la conducta dels personatges. I això és així perquè Empar Moliner mira i registra impàvidament els costums i la rutina quotidiana sense el maquillatge de cap adjectiu amable que esborri els instants ridículs, la sordidesa, els pensaments indignes o l’egoisme maligne de les vides minúscules que biografia. I els escenaris per on circulen no tenen mai res de nou ni de brillant, tan sols el color gris de les ciutats anònimes i inhòspites que reclamen el consum mecànic, els gestos previstos i les reaccions establertes. No és menor l’eficàcia d’un altre recurs que Moliner explota amb saviesa, ja sigui en els diàlegs, ja sigui en els relats en primera persona: la llengua dels personatges de Moliner no els acaba de pertànyer del tot, com si tan sols sabessin manifestar-se amb els clixés, les frases fetes i els idiotismes que els proporciona el grup o la classe social que li és pròpia, com si s’expressessin a través de les consignes i les màximes que els dóna la massificació del consum o la voluntat de no trair elsmissatges políticament correctes. Alienats fins i tot verbalment, els personatges d’Empar Moliner estan condemnats a la repetició dels tòpics de l’època. Pot haver-hi qui es dediqui a localitzar en aquests contes el mestratge ben paït de Quim Monzó, com si s’ignorés que la literatura és transmissió i que el contínuum de la tradició és la garantia d’una cultura. Hi pot haver qui recrimini a Moliner que escrigui uns contes on s’esquiva el caràcter abstracte del transcendental i que se centri en exclusiva en el caire elemental de l’experiència quotidiana. Hi haurà qui trobi a faltar una major elaboració verbal, sense entendre que la discreta contenció estilística de T’estimo si he begut és l’arma idònia per reflectir la petitesa mediocre d’unes existències mínimes que només sol·liciten una mica d’amor. I hi haurà també qui s’estimi més els contes purament urbans per damunt dels contes on conviuen diferents nivells de la realitat, o qui s’interessi més per les escenes grotesques en contra de les situacions estrictament quotidianes, però es fa difícil imaginar que hi hagi algú que quedi indiferent davant de les catàstrofes en calma que ha escrit Empar Moliner sabent molt bé cap a quin territori literari volia encaminar-se.
Tornar