Documentació
L'ovella negra
Hi ha una Barcelona de disseny que camina cap el Fòrum encantada d'haver-se conegut, poblada d'entitats solidàries, arquitectes, estilistes i associacions que busquen entrar al Guinness, que té alguns símbols no reconeguts però ben singulars: la samarreta on hi ha dibuixades un seguit d'ovelles blanques posades en fila, enmig de les quals n'hi ha una de negra, n'és un. Qui no l'hagi vist mai és que té un pa a l'ull o no surt de casa. És una peça senzilla, estampada sobre diferents colors de fons i que retrata bé el desvergonyiment, la frescor, la informalitat i les contradiccions del qui la porta: generalment gent jove (la franja cada vegada és més àmplia) que fuig de clixés i modes, mentre busca el no-estil i l'empremta pròpia, i es vesteix convençuda de ser l'ovella negra que aporta l'originalitat en un món de borrecs sense iniciativa. Doncs bé: la samarreta en qüestió apareix dos cops al volum T'estimo si he begut d'Empar Moliner, i no deu ser per casualitat. El més fàcil seria apuntar-se a pensar que l'autora se sent com el pobre animaló, diferent a la resta de mortals i obligada a assenyalar els defectes de l'espècie, però no: les ovelles negres més aviat són bona part dels protagonistes dels seus contes, caricatures àcides d'individus urbans ben recognoscibles. Als tretze relats que formen el recull trobem éssers convençuts que amb la seva actitud vital se salten les normes imperants per ser alternatius, però oh! sorpresa, es troben que el color de la llana no canvia l'essència. I així, el professor que sedueix una alumna per saber-se més jove, es troba amb un col·lega en la mateixa situació, i el matrimoni que s'apunta al curset de tastar vins per promocionar-se socialment, acaben fent de mainaderes d'un gos de casa bona.
CONTRA LES MODES
Empar Moliner s'ho passa pipa desbarrant contra les modes passatgeres a què tothom s'apunta sense saber per què. I amb l'humor com a denominador comú, que en alguns moments arriba a ser hilarant, cosa que cal agrair al dinamisme de la llengua i l'escriptura sense embuts de l'autora a l'hora de posar sobrenoms a certs personatges o de transcriure argots ben particulars. Moliner es fot d'organitzacions ultrafeministes, a la vegada que deixa la imaginació seductora dels homes al nivell intel·lectual dels nens de tres o quatre anys (per què aquesta mania dels enamorats de parlar com a nens estúpids, ens pregunta Moliner, en un dels relats?). El títol mateix del volum ja avisa que el delicat món de la parella serà el tema central del llibre, però sovint només és l'excusa per elaborar un fris humà prou desolador. "El Dia Mundial de la Lactància Materna" és el conte clímax, en aquest sentit: des de la jerarquia d'una associació de dones als vagabunds que contemplen, amb els ulls fora d'òrbites, el pitram que se'ls desplega al seu davant, el lector entén que el "T'estimo si he begut", inspirat en el tema d'un grup de rap que cantava "You're pretty when I'm drunk", va més enllà de la testosterona que desprèn el vers, que a casa nostra la saviesa tavernària tradueix a tall d'excusa: "No hi ha dones lletges, sinó cubates de menys". I així, magrat que la no-transcendència i fins i tot la reivindicació d'una literatura menys seriosa plana per sobre de tot el volum, Empar Moliner també serveix plats amargs quan toca: matrimonis gastats pels anys sense valor per noves aventures, d'altres que decideixen adoptar fills per omplir de sentit les seves vides buides, parelles que no arribaran a cònjuges, gais malaltissament gelosos que es fereixen amb frases com "ets més hetero del que et penses", etc. Ara bé, per qui escriu, la perla del volum (amb permís del primer relat sobre les fantasies sexuals que es deriven d'un sopar de matrimonis) és el conte en què Empar Moliner retrata el seu món, el dels escriptors en un país on tothom es coneix, i que s'acaba convertint en un al·legat en contra de la plaga d'haikus que darrerament amenaça de deixar la nostra literatura sense la perfecció del sonet o la gràcia d'una sextina. Amb aquesta narració demolidora, on més d'un poeta editor podria veure-s'hi reflectit, Moliner demostra que quan toca disparar amb bala ho fa sense miraments. De manera que sí, podríem qualificar T'estimo si he begut de voluntàriament desigual: sense deixar mai de banda la mania contra tot allò que es presenta amb alguna mena de toc messiànic, l'autora adopta el paper d'autèntica ovella negra quan fa un tractament més àgil, descarat i divertit de les modes que s'aprofiten de la beneiteria en què hem caigut tots plegats. Però en d'altres, Moliner arriba a ser cruel, a descriure amb mínims detalls la infelicitat embolicada amb cel·lofana: és quan descobreixes que, en realitat, l'ovella de la samarreta és un llop disfressat amb un borrissol de llana a sobre.
Tornar