Documentació
Ara i aquí
És possible que qui llegeixi les cròniques que Empar Moliner ha reunit a Busco senyor per amistat i el que sorgeixi recordi un dels aforismes que va escriure Stanislaw Jerzy Lec, l’escriptor satíric polonès: “L’estúpid mai no raona erròniament”. I aquesta observació es constata al llarg de totes les pàgines del llibre perquè no costa gaire afirmar que Empar Moliner viu fascinada recopilant un catàleg complet de les mil formes que pot adquirir la vida amarga d’aquesta peculiaritat de la condició humana. És una característica que ja es convertia en el nervi central que desencadenava l’anècdota de cada un dels contes de T’estimo si he begut, i l’estratègia per recrear-la literàriament era la invenció d’una mirada i un registre que recollien impàvidament els costums i la rutina quotidiana sense el maquillatge de cap adjectiu amable que esborrés o difuminés una mica el vendaval de les ridiculeses, de les absurditats i dels aires sòrdids que recorren la vida contemporània. En cap moment s’hi detectava cap ànim de venjança ni cap rancor, sinó tan sols la voluntat de reflectir amb la màxima objectivitat possible els tics i els hàbits que la part més grisa dels ciutadans adopta com a mètode vital per anar trampejant el pas del temps, per entretenir les hores idèntiques de tots els dies. A les cròniques de Busco senyor per amistat i el que sorgeixi [publicades a l’edició catalana d’EL PAÍS], Empar Moliner es marca els mateixos objectius, i el resultat és que el lector obté un mapa eficaç per moure’s i reconèixer-se en una geografia urbana que li és propera i ben reconeixible. El món que s’hi representa és el mateix —la descripció del desvari moral que organitza amb ordre i anònimament els batecs col·lectius d’una gran ciutat, les adversitats que s’han de combatre si es pretén que el sentit comú i la sensatesa dirigeixin l’existència particular—, però el que canvia respecte als contes són l’òptica i les estratègies narratives que utilitza l’autora per seduir i atrapar l’atenció del lector. I cal dir, des de bon principi, que són d’una habilitat notable perquè, des de la primera pàgina fins l’última, el lector devora el llibre sense adonar-se’n. Empar Moliner ha aconseguit forjar- se una escriptura basada en la lleugeresa, la velocitat, l’animació, l’enginy i la fantasia, i aquests elements fan que el que triomfi en qualsevol dels textos recollits aquí sigui un ritme frenètic sàviament mesurat per un to feliç i alegre. En rigor, les argúcies retòriques que fa servir són les mateixes que apareixien en els contes, però les cròniques presenten una perspectiva nova. Es podria també dir de la manera següent: així com durant la lectura dels contes es podia experimentar la sensació que s’estava al davant d’una narració transformada en crònica, aquí és lícit creure que el que succeeix és justament el contrari. I això passa perquè Empar Moliner s’inventa un personatge —que és ella mateixa sense ser-ho del tot— i que el fa actuar com si fos la protagonista d’una ficció ambientada en els espais urbans més delirants que ha sabut imaginar: és un personatge maniàtic, fermament individualista enfront dels moviments de la massa, un personatge encuriosit per tot i per tothom, amb una mirada mordaç i impertinent i amb un magatzem pleníssim d’opinions contundents. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi són cròniques, en efecte, i documenten la realitat immediata, però admeten i gairebé exigeixen una lectura que vagi més enllà i se situï en el terreny de la narrativa. En aquest enriquiment del text hi ajuda molt el sistema experimental que Empar Moliner treballa amb gust, infiltrant- se en mons marginals o amagats, a la recerca sempre de l’anècdota peculiar —la visita a un tirador de cartes per saber si la llengua catalana sobreviurà, l’anàlisi de les melodies musicals dels telèfons en espera, el seguiment a Quim Monzó pels bars i les botigues que visita— que dinamitzi un argument per transformarlo en literatura. I si Empar Moliner aconsegueix amb certesa aquest objectiu és perquè no oblida en cap instant l’art de registrar, al costat de la descripció de l’escena, els tics i els idiotismes amb què l’estupidesa es manifesta verbalment, les cuirasses lèxiques amb què es vol amagar les discordàncies respecte a la vida lògica. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi és un llibre d’humor sobre les conductes trivials i les banalitats del ritme quotidià de les ciutats, però és també una prova que Empar Moliner sap que les coses dignes de convertirse en literatura passen al carrer, als bars i a les botigues, i que només cal armar-se de paciència i humilitat per obtenir arguments narratius. Qui vulgui divertir-se sense patir, ja sap el que ha de fer, llegir Empar Moliner, i aleshores tindrà un plànol seriós sobre les cares diverses de l’estupidesa humana d’ara i aquí.
Tornar