Documentació
La puixança abassegadora dels llibres inicials
La torre dels vicis capitals és una explosió, de l'ona expansiva de la qual participa “Assassinar amb l'amor”; La caiguda de l'imperi sodomita és un brillant i bellíssim castell d'alta pirotècnia. El primer llibre és fonamentalment tràgic; el segon és irònic principalment. No crec casual que el primer llibre hagi estat redactat a la segona meitat dels anys seixanta (que són els de la “gauche divine”, certament, però també els de l'estat d'excepció a Espanya i els de la guerra del Vietnam) i el segon llibre sigui del període terminal de l'autocràcia (fins i tot amb un conte datat el 20 de novembre del 1975) i de la transició: el pas de la tragèdia a la tragicomèdia. Hi ha, altrament, tres coses que avui ens sobten de manera immediata: que fos possible, encara que n'hi hagués de bandejats, publicar els contes sobrevivents de “La torre...” a la Barcelona del 1968; que tots els temes i totes les maneres de l'obra narrativa coetània i futura de Terenci Moix es trobin en aquestes narracions, i, al capdavall, que el català literari de Terenci Moix, potser més accentuadament que la seva temàtica, resulti avui encara atípic i sorprenent, insular i reptador. De dues maneres, en efecte, Terenci Moix reptà la literatura catalana: d'una banda, per la irrupció cabalosa d'un devessall de motius que n'eren absents i que semblaven contradir-ne la tradició (i el fet que Salvador Espriu i Joan Oliver hi sintonitzessin tot d'una els honora); d'altra banda, per la voluntat, difícil a voltes, de maldar per obtenir un català literari del tot creatiu i del tot inventiu: fer, si és que això era possible (i, en el projecte de llavors, calia que ho fos), amb el català una cosa semblant a la que, aquells anys, feia Lezama Lima amb el castellà. Ningú de la nostra generació no havia rebut una educació filològica que el deixés ben pertretxat per a aquesta comesa; però l'eventual marge fronterer entre l'agosarament verbal, les mancances aleatòries i la troballa artística que les ultrapassa no té res d'inesperat després dels casos de Maragall i de Salvat-Papasseit (i, més llunyanament, de la narrativa de Jeroni Zanné, d'esperit més afí al de Terenci Moix). Hi ha hagut, indubtablement, en la literatura catalana posterior, d'una banda una evolució, indefugible sempre, i, d'altra banda, sovint una veritable claudicació lingüística, correlativa a una claudicació estilística: ser inventius en l'expressió era el mínim que els escriptors catalans es demanaven a si mateixos, i ara és una cosa que només de tant en tant hi ha alguns autors que es demanin. Però també és del tot cert que la puixança abassegadora, de torrentada, dels llibres inicials de Terenci Moix és un fet del tot insòlit, que no s'esdevé gaires vegades en cap literatura. El dramatisme de “La torre...” neix de la seva condició essencialment metafòrica: en l'absència d'un acompliment en el món real, els relats se centren en l'acompliment en el món fantasiat i oníric. Inversament, a La caiguda de l'imperi sodomita, l'acompliment en el món real es comença a albirar com a possible (en part pel nou temps històric i biogràfic, en part per l'anterior experiència romana) i, conseqüentment, la visió metafòrica esdevé, més que no pas imatge del desig no assolit, crítica de si mateixa i del món real vist com a teatre d'ombres. La matèria (verbal, visual, referencial) és tan abundosa, canviant i suggestiva que molts cops l'entrellat del tapís ens ullprèn de manera més imperiosa que no les figures que s'hi dibuixen: abans ens trobem enlluernats pel seguici que no pas imantats per la figura principal. Això, naturalment, vol dir que la figura principal és l'autor i no pas els protagonistes aparents de cada història. De tan enèrgic i virolat, l'erotisme, altament intel·lectual, es fa projecció de la voluntat d'heure tot el món circumdant, de manera simultània, en els mots escrits. Temps a venir, cada plegall d'aquests contes pot generar algun dels diversos llinatges de novel·les de Terenci Moix: la paraula essencial i inaugural ja hi era, i és impossible de no retrobar-hi la sotragada del dia primer. En aquests contes, germinativament, en un múltiple mirall prismàtic, hi ha tota la llavor del que arribarà a ser el llegat d'un autor únic, que ho fóra ja tan sols pel fet d'haver-los escrit.
Tornar