Obres
Lleonard o el sexe dels àngels
Lleonard o el sexe dels àngels gira a l’entorn Lleonard Pler, personatge central de la novel·la i té com prototipus a Oscar Wilde. És un jove i enigmàtic escriptor, de personalitat desdoblada i d’un considerable atractiu físic que es guanya la vida treballant. Mor prematurament i es recordat pels personatges amb qui tractà, tots ells pertanyents a un segment social que li interessa recrear l’autor per a transmetre l’ambient cultural imperant a Catalunya en aquell moment. Ara bé, el veritable nucli de la trama es troba en la qüestió de voler convertir-se en un escriptor d’una llengua que a penes es llegia i, a més, fer-ho amb l’absència total de “mestres” que guiessin les seves primeres passes. La novel·la s’inscriu en el corrent novel·lístic de sàtira civil en clau. Aquesta obra ridiculitza l’absurd i tancat món cultural a la Catalunya del seixanta, en què no faltaren obscurs i estèrils enfrontaments. L’estretor de mides de la cultura catalana, que titlla de “cultureta”, es degué possiblement a un extrany fenomen de resistència política que valorà les possibilitats de certes persones només per qüestions ideològiques. De la mateixa manera que se’n menyspraren d’altres per defensar posicions polítiques opsades a la dominant. Per altra banda, reflecteix també que la lluita contra el franquisme tingué la virtut o el defecte, segons es miri, de reunir a personalitats de diversa índole procedènci que poc o res tenien en comú. El resultat d’això fou una línia de pensament actuació artificials, sense possibilitats de perdurabilitat. Al llarg de l’obra hi apareixen un elevat nombre de personatges amb noms imaginaris i en situacions també imaginàries. Tanmateix, no resulta excessivamente difícil d’identificar-los amb les persones que constituïren la font d’inspiració i que són motiu de caricatura. La novel·la és un corol·lari d’individus que abarca des de la intel·lectualitat més depurada, passant per l’ambient esnob i quotidià relacionat amb el món de la moda i la decoració, sense oblidar periodistes, crítics, arquitectes, artistas i joventut daurada, que tenia les suficients rendes per a jugar a ser bohemis. La majoria són individus pertanyents a l’èlite social i intel·lectual que durant la dècada dels seixanta marcà la pauta de la vanguàrdia a Barcelona i a Catalunya i que posteriorment es convertiren en la classe dirigent democràtica. En aquesta època, el franquisme era el suficientment fort com per a reprimir la lliure expressió cultural del poble català. Per això, si las circumstàncies ho permetien, molts joves fixaven la seva atenció i si es podia, temporalment la seva residència, en els països lliures i democràtics de l’entorn. Londres era el destí més mitificat. El llenguatge és desenfadat i barroc, ple de locucions col·loquials en les quals hi abunden els estrangerismes i, en la seva versió castellana, els catalanismes voluntaris per tal de donar un major realisme a la narració. Aquestes expressions estrangeres ja tenien el seu equivalent en la llengua materna però el seu ús denotava la pertinença a un cercle d’iniciats. Així, la progresia catalana, amb aires de proletari i gustos milionaris, començà a expressar se amb un llenguatge on hi abundaven gran nombre de mots d’altres llengües, que pel comú dels mortals, no tenien cap significat; però que adoptaven, sobretot si desitjaven pertànyer al nucli d’iniciats.
Tornar