Documentació
Frescor d'aprenent
Carles Miró (Tremp, 1968) ha guanyat el premi Documenta 2000 amb La germana gran. La novel.la no destaca per la trama --poc lligada-- sinó pel to disgressiu, les valoracions del protagonista i els mig dibuixos de personatges. El protagonista és un jove irat, però divertit, que no para de remugar sobre tot el que belluga (La Vanguardia, el Premi Internacional Catalunya, Lluís Llach, Josep Maria Benet i Jornet, els progres dels anys 70, l'Eixample barceloní, el seny català, els escriptors catalans) amb desimboltura, manca de profunditat I un toc de menyspreu per les generacions anteriors, cosa pròpia de la impertinència, altiva, de la joventut. Jo li demanaria treure més punta al llapis i que quan entri, que entri a matar; repartir estocades, fer de saltataulells o papallonejar és com fer zà- ping, tocar les coses d'esquitllentes. Les limitacions de la novel.leta donen alhora lleugeresa i ritme. El demble despreocupat i alegre és compatible amb el to àcid i el dibuix trist, però sense postrar- se, de les aspiracions truncades de la joventut. La mirada corrosiva al passat s'acompanya amb la temptativa d'engegar un discurs generacional.
Per posar fil a l'agulla, Miró assaja descripcions de caràcters de nois que trentegen: antics companys d'institut, que tant poden ser d'aquesta generació (on apareix l'angoixa pel futur incert) com de tres generacions anteriors (s'hi descriuen tarannàs personals i els contextos on es mouen els individus no són gaire marcats). No hi veig prou història, però, per assolir patent de generació. El text està massa enganxat a l'experiència de batxiller, a l'escola, a aquell indret on l'individu té el marc fixat. Una escola en què el protagonista ens explica la relació amb els exàmens que corregeix, en tant que professor, i el procediment que utilitza. De tant en tant, hi ha un carteig per correu electrònic entre el narrador i la seva parella, que es troba lluny; es tracta d'una variant del gènere epistolar, però molt directe: el recurs reforça la immediatesa del treball, qualitat que no s'ha de perdre en futures obres. Hi apareixen comentaris sobre pel.lícules compartides o sobre els amics comuns. Moltes dades primàries que s'amunteguen: de vegades, pensaments en alta veu o anècdotes de la germana gran, d'ell i dels amics, superposades. Així, el fil argumental s'esfuma mentre busquem més ordre a les visions del món o el desenvolupament d'una història. En va: es tracta d'un text confegit a rufagades. Un text insolent i lleuger.
Tornar