Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 01/02/06 per Francesc Bombí-Vilaseca
Quins són Els detalls del món?
Les proses d'Els detalls del món són una construcció que intenta arriscar-se en uns territoris inèdits per a mi i crec que per a les convencions literàries dominants. Crid un poc a la complicitat amb el lector, que no té ni una crònica, ni un relat, ni un conte, té una matèria verbal construïda per un humà d'aquesta manera perquè li produesqui tota una sèrie d'efectes, i està feta volgudament d'aquesta manera. Un es pot preguntar quina part és ficció i quina realitat directa...
Però això forma part de la literatura, de l'Odissea, de les taules sumèries...
La literatura és una contarella que ha rebut mil i una formes i noms i que dóna unes informacions verbals amb una música i d'una manera que produeix uns efectes que jo crec que són benèfics si és bona literatura. Des que els humans són humans tenen necessitat de dir-se, de contar-se històries perquè crec que són necessàries, començant per la història més primitiva que seria l'oral o la cançó de bressol. A més, vivim la meravella de ser humans al segle XXI, que és la primera època que tenim la possibilitat de veure cultures llunyaníssimes, amb tot el xoc dels pobles mesopotàmics, dels egipcis, dels xinesos, dels japonesos...
La tradició es multiplica...
Cada vegada estic més en contra d'aquella idea romàntica de la singularitat, de fer una escriptura singular i separada, crec en l'escriptura molt lligada a la tradició. De vegades estúpidament certs crítics han dit que jo havia tallat amb la tradició, i és que no m'han sabut llegir. Jo he agafat la tradició de la meva llengua, però també he anat a les altres tradicions, he estat sempre molt obert. Per exemple, el Japó m'ha arribat molt, he mamat tot el que he pogut de Xina i fins i tot en vaig intentar estudiar la llengua, i això ho tenc molt clar. També tinc clar que la meva feina és dura i senzilla. Senzilla vol dir: agafar tots aquests models de literatura i d'escriptura, amarar-me'n, xuclar-los i intentar adobar-los. He fet molta d'imitació i molta de còpia per aprendre. Una de ses coses més senzilles que vaig aprendre de petit per aprendre a escriure és aprendre poemes i textos de memòria i escriure'ls diverses vegades. He escrit més de deu vegades un conte de la Rodoreda perquè m'agradava, i mentre el vas escrivint et va entrant i això forma part del teu aprenentatge. Quan escrius no has de reproduir allò, però has de tenir en compte el model i intentar anar molt més enllà de Rodoreda o de Pla. Quan vaig escriure Excelsior o el temps escrit, per exemple, ho vaig fer amb una intenció molt clara d'agafar la Rodoreda, el Pla i el Villalonga com a models, amb coses literalment copiades, i després posar-hi lo meu i fer una cosa diferent clara i transparent!
Controla l'escriptura o l'escriptura el controla?
No m'atur mai de treballar i de pensar i construir coses. Tinc tot un sistema que em serveix, faig com petits embrions de llenguatge que m'apareixen per una lectura, un comentari que he sentit...
L'escriptor ha de ser també un gran escoltador, una orella que intenti caçar aquestes vibracions que li arriben, una informació...
Un escriptor no pot deixar mai de pensar, i això tant és una meravella com una gran putada, però és l'única manera de funcionar. No dic: "Només escric de vuit a dues". No som funcionari. Hi ha un doble joc, el del pensament i també la follia del llenguatge. Hi ha elements que es repeteixen, com introduir els protagonistes de la mateixa manera... Pot ser un poc leitmotiv meu, és clar, hi ha els meus tics i el meu estil.
Fa poc Maties Vallès, a la presentació del llibre a Palma, va parodiar una altra presentació d'una escriptora mallorquina que va anar a Madrid i l'escriptor periodista que presentava el llibre li va dir que no tenia estil...
De mi, Vallès va dir que "aquest llibre té un greu problema: té massa estil, té estil a tot arreu, és horrorós!". Sebastià Perelló va dir que m'he inventat un gènere nou, la novel·la urgent, i el Perejaume en va dir una col·lecció d'arguments... ho trob molt excitant, i vol dir que aquí hi bull alguna cosa, que és el que jo vull: que la literatura sigui una font d'irradiació amb una fosforescència, amb encanteri, amb possibilitats que cada lector hi trobi allò que cerca. La literatura és una de les meves raons de viure, ho he sabut sempre però quan més gran torn més content n'estic, de ser escriptor. Escriure és una raó de viure, i en aquesta societat on hi ha tant de fill de puta, tanta de violència, on tot és competitivitat, on la bondat és com un rar bé inexistent, jo cerc crear espais en blanc que donin coses bones.
La bondat no està de moda...
A la primera part del llibre hi ha una vindicació de la bondat, també hi ha mals rotllos però és perquè a la realitat n'hi ha molts més i jo dic com veig el meu temps... En la correspondència de Flaubert i George Sand surt el tema de la bondat. He cercat i no hi ha massa estudis sobre la bondat en la literatura, un dels temes que m'apassionen. Sobrevisc gràcies a la bondat i a la gent que estim i que m'estima, i als lectors, que em donen feedback. La meva literatura vol ajudar en la solitud dels humans i en aquesta por que tenim, la literatura n'és un antídot.
Hi retrata un món alhora obert i tancat, molt cosmopolita...
L'escriptor ha agafat un microcosmos, una illa, i no ha fet una visió d'un escriptor de l'illa sobre l'illa sinó que ha fet una visió complexa perquè crec que s'ha convertit molt en estranger, com un visitant. L'escriptor ha de tractar els seus materials com un estranger, una visió rica, oberta i curiosa. Els indígenes no veien el paisatge. Jo sóc l'estranger i me'n vaig als miradors, que són perspectives que me mostren coses, i mir les autopistes i les urbanitzacions que destrueixen, i l'economia salvatge, i ho mir des de perspectives diferents. Tot és matèria verbal de relat i la literatura té aquesta cosa: si és de bon de veres, si el llenguatge agafa els detalls i els dóna versemblança diu la veritat, i la feina de l'escriptor és una indagació de la veritat, com una novel·la policíaca.
Amb un llenguatge potent...
El llenguatge s'ha de tensar, i la vulgaritat del llenguatge el desgasta i fa que quedi sense caires, una cosa arrodonida que ja no diu res, queden els tòpics. L'escriptor ha de fer caires, ha de tensar, que allò quedi com la corda d'un arc i pugui sortir-ne una energia cap al lector, que la paraula sigui la fletxa. La llengua és inacabable, tot el dia consulto el diccionari, els savis i els gramàtics, tinc problemes de construccions... però veig més clar la importància del risc i que l'obra ben feta és aquella que intenta lluitar contra el temps, que sigui un monumentum verbal que pugui servir tant als teus contemporanis com també als que l'any 2700, si encara hi ha humans i alguns encara entenen el català, puguin llegir Els detalls del món com si fos una crònica de principis del segle XXI, igual que jo puc llegir avui Plató o les gran epopeies índies.
Tornar