Documentació
El fantasma de Miquel Bauçà
Miquel Bauçà va arribar a la Ciutat de Mallorca sense altre pertret que una absoluta, plena i perillosíssima puresa. Així comença el pròleg de Josep Maria Llompart a la primera edició del llibre de poemes Una bella història, que va obtenir el premi Joan Salvat-Papasseit l'any 1961. Després diu que "a l'eixida d'una minyonia foravilera, d'una fosca adolescència de novici, venia per fer el servei militar i portava un grapat de versos i un humil silenci, mesell de violenta humanitat, de rustiquesa i de tendresa". L'humil silenci, la violenta humanitat, la rustiquesa i la tendresa que no abandonaria mai. El meu exemplar del llibre de poemes porta una dedicatòria que ara he rellegit: "A -el meu nom-, esperant un nou dia". Jo vaig conèixer en Miquel quan va venir a Roda de Ter a visitar un altre Miquel, Martí i Pol. Es va presentar perquè volia "conèixer gent" -cito el pròleg- "i per a ell conèixer gent consistia a tustar a la porta d'aquell o d'aquell altre, presentant-se dient, amb la pintoresca fonètica del seu poble, que era un jove de Felanitx que feia versos", i restar callat, sotjant amb una punta de temor i una altra d'esperança, la reacció que aquella inesperada i tragicòmica confidència pogués suscitar, implorant amb el seu esguard mansuet d'home de la terra -d'home que sent a la cara i a l'esperit el pes d'antiquísimes humiliacions- la pietat de la resposta". El text de J.M. Llompart és viu i actual.
UNES VISITES ENUTJOSES
A Roda de Ter va sen ben rebut i deu haver-hi unes cartes entre els dos Miquels que algun dia sortiran. Dic això perquè Llompart diu, ¡ara fa gairebé cinquanta anys!, que "aquestes visites són pel qui les fa i pel que les rep, del tot enutjoses. [...] En Bauçà era rebut per tot arreu amb cautela, amb inevitable desconfiança; i si us atreia la seva bondat sense màcula, la seva puresa quasi desvergonyida, encara temíeu més enfrontar-vos amb els poemes que assegurava que havia escrit". Però els poemes eren bons, un món líric ple de caos i de confusió, amb endevinacions esglaiadores que ell mateix, segurament, ignorava, i un gust aristocràtic de l'idioma. Després em vaig trobar en Miquel Bauçà a Barcelona, exercint de fantasma. Per coses de guanyar-se la vida, va anar a parar a l'Editorial Salvat que en aquell moment acollia tot de noms que començaven a destacar, en les diverses feines entorn a l'edició d'enciclopèdies. L'hi va portar el professor Antoni Comes, que en dirigia una, mai publicada, de literatura universal, i en Bauçà, si no recordo malament -i el també professor Carles Miralles no em deixarà mentir-, s'encarregava d'arxius i papers diversos. El cas és que a en Bauçà li van plaure les oficines de l'empresa, que eren molt millors que el lloc on vivia. I s'hi va quedar a viure, millor dit, a dormir. En aquells temps no hi havia seguretat nocturna ni alarmes, excepte contra incendis. Amb la complicitat de l'Antoni Comes, feia veure que treballava fins a molt tard i quan tothom era fora -les últimes, les dones de la neteja no controlaven el personal- tenia tot l'edifici per a ell. Guardava els afers personals al terrat, en una caseta de les instal·lacions de llum o d'aigua. I els matins, quan arribaven les secretàries més matineres, van començar a trobar coses rares: sofàs descolocats, papers estranys, dutxes obertes, tovalloles per terra, portes que es movien, algun mocador tacat, sorolls misteriosos... I va començar a córrer la llegenda que, a la nit, un fantasma corria per la casa. De manera que les noies ja no volien entrar soles ni ser les primeres. La cosa va acabar bé, amb la intervenció de l'Antoni Comes, i un control més estricte dels horaris del fantasma. Ara que s'ha mort, que l'han trobat mort, que no saben quan va morir ni com va morir, ara que tots recordem en Miquel Bauçà que somiava els seus versos, que intuïa tots els secrets, que escrivia empès per una necessitat fisiològica, ara que ja no ens vèiem perquè tornava a amagar-se als terrats de la ciutat i s'emparava en la nit, jo vull imaginar-lo com un fantasma etern, fosc i silenciós, amb una "puríssima, noble, candorosa actitud de revolta cívica". Al final, Miquel, s'ha comprovat, els camells arriben a passar pel subtil cos d'una agulla, i continuen parant-se trampes, fotent-se la punyeta, associant-se, armat-se, desarmant-se, fent guerres, amnisties, armisticis, fent mites, enganyant-nos, colonitzant, matant negres, fent negocis.
Tornar