Documentació
“En tota escriptura hi ha sempre una mica d’inconsciència”
Lourdes Domínguez. Quin era el repte que es plantejava amb la seva tercera novel.la?
Imma Monsó. El repte era que malgrat les característiques tan extremes que té la mare protagonista, acabés per ser un personatge atractiu per al lector.
L.D. Realment, aquesta dona sí que és tot un caràcter. Té molts trets atribuïts al sexe masculí...
I.M. Té trets masculins, però també de femenins. Per exemple, té una gran força emprenedora, que és un tret que normalment s’atribueix als homes, però, alhora, també és un personatge molt contradictori. És una dona que fa sempre el que vol sense rendir comptes amb ningú. Pot dir qualsevol cosa i quedar-se tan ampla.
L.D. Per què rebutja que li pengin l’etiqueta de fer literatura d’introspecció lírica?
I.M. Perquè normalment s’associa la introspecció lírica i la literatura intimista amb un enfocament victimista, que trobo que en les meves novel.les no es veu per enlloc. A la primera pàgina dels meus llibres ja es veu que es tracta d’una altra història totalment diferent. A més, en general estic en contra de les etiquetes de tot tipus. Una novel.la s’ha de començar a llegir sense prejudicis.
L.D. Però tampoc pot negar que la seva novel.la parla de relacions humanes i s’interessa per introduir-se en la ment i els sentiments dels personatges.
I.M. És que, de fet, jo penso que la novel.la és el territori privilegiat per parlar de les relacions humanes. Ni la conversa, ni el diàleg... No hi ha res com la novel.la per seguir el fil del pensament amb tota llibertat o per entrar dintre de la ment d’un individu.
L.D. A No se sap mai, igual que a Tot un caràcter, també es veu l’art com un intermediari per entrar en la ment d’un individu...
I.M. Sí, la mare protagonista de Tot un caràcter comença a pintar de forma professional ja de gran i a través dels seus quadres la seva filla n’aprèn nous aspectes que desconeixia. Per mi, l’art és un instrument de comunicació privilegiat, igual que la novel.la.
L.D. Precisament, el tema d’entrar a la ment d’una altra persona ja apareixia a No se sap mai.
I.M. Sí, i me n’he adonat ara, quan he vist que a la meva opera prima, No se sap mai, ja vaig fer la meva declaració de principis: un dels personatges es bevia un vi que li permetia fer excursions dintre de la ment d’un altre i fins i tot intercanviar se amb ell la personalitat durant una temporada. Tot plegat no deixa de ser una metàfora del que és per mi la novel.la: l’instrument ideal per conèixer la ment dels altres.
L.D. Què té la novel.la, doncs, que no tinguin altres gèneres per ser, segons vostè, aquesta eina ideal?
I.M. La novel.la permet esplaiar-se en l’anàlisi de les reaccions i els comportaments i permet una profunditat que de vegades no es pot aconseguir, per exemple, amb una pel.lícula, que es queda a un nivell més superficial. Si pensem en la conversa, posem per cas, veurem també que el diàleg està molt mediatitzat: pels condicionaments externs, pel mateix físic dels interlocutors, per les rèpliques de l’altre...
L.D. ¿I l’eina ideal per conèixer el pensament no seria més aviat la psicològica o l’autobiografia abans que la novel.la?
I.M. Pensa que el psicòleg ja parteix del condicionament que implica haver de fer un enfocament terapèutic en lloc d’analític. A més, ha de crear estereotips, classificacions... D’altra banda, l’autobiografia o la biografia a mi sempre m’acaben semblant artificials, perquè, en definitiva, molts cops no són més que un seguit d’anècdotes i vivències que li han passat a algú, així que difícilment capten l’essència de la persona biografiada. Amb la novel.la, en canvi, tens tanta llibertat que acabes construint un personatge que és més real que la realitat mateixa. A vegades, ens sentim més pròxims a un arquetips de ficció que coneixem profundament que a una persona amb qui hem conviscut.
L.D. Creu que es tracta d’una novel.la d’iniciació?
I.M. Bé, com ja t’he dit, no crec en les etiquetes, així que no et puc respondre. El que sí que sé és que hi ha una sèrie d’edats que m’interessen: l’edat avançada de la mare i les edats on es donen grans canvis, com és el cas de la filla. De la vellesa se’n pot aprendre molt; per mi, és una etapa rica on podem prescindir de petites vanitats i de ximpleries que t’havien estat exigint fins llavors. La filla, en canvi, té 29 anys, una edat que en el seu cas m’interessa perquè ella, de fet, el que ha patit és un perllongament de l’adolescència i ara es troba en el moment en què realment ha de prendre decisions: feina, fills, marxar de casa...
L.D. Tenen una relació d’amor-odi.
I.M. Més que d’amor-odi, el que passa és que la filla està fascinada constantment per la seva mare. Ella es col.loca en una posició d’observadora de la seva mare i acaba explicant el món a través dels seus ulls.
L.D. Sí, i precisament això fa que malgrat que l’obra és un llarg monòleg de la filla, la novel.la tingui molta acció...
I.M. Sí, perquè la mare és una dona hiperactiva. Té un caràcter molt extrem, però tot i així, molts lectors m’han comentat que o s’hi reconeixien ells mateixos o reconeixien algú proper a ells.
L.D. Un altre aspecte important és el del temps...
I.M. Sí, perquè la mare lliura una batalla per reconciliar-se amb el present. Té una gran dificultat per viure el present. De fet, sempre viu en una mena de plusquamperfet de subjuntiu: si jo hagués fet, si jo hagués dit... Les dones tenim una naturalesa molt ansiosa, sempre estem pensant en el futur o en el passat i això fa que visquem menys el moment.
L.D. La relació d’atracció-repulsió que mantenen mare i filla fa, potser, que en aquesta novel.la no hi hagi ni bons ni dolents...
I.M. Aquest és un aspecte que m’agradaria remarcar: la novel.la ha de ser un territori on no és jutja ningú, on no hi ha culpables ni innocents. A Tot un caràcter acabes per no saber quina de les dues, mare o filla, et cau millor o pitjor. Llegir les novel.les en clau de bons i dolents és massa simple.
L.D. ¿Li interessava en especial el tema de la relació entre dues generacions diferents?
I.M. Més que analitzar la relació entre una mare i una filla, el que m’atreia era reflexionar sobre el tema de la fascinació que una persona pot sentir per una altra, sigui la seva mare, la seva amiga, el seu germà o el seu company de llit.
L.D. A més del de la fascinació, el tema del contagi també es repeteix a les seves novel.les...
I.M. És que jo penso que ens anem construint a través de la gent que anem coneixent i que ens envolta. En realitat, tots estem plens de gent que ens ha anat formant i ningú és impermeable a aquest entorn.
L.D. En la seva primera novel.la,aquest contagi entre la personalitat de dues persones l’ocasionava un element extern: un vi. A Tot un caràcter, en canvi, no hi ha elements fantàstics ni sobrenaturals. Ha evolucionat cap a la novel.la realista per quedar-s’hi?
I.M. No ho sé. Per mi, enfrontar me amb la realitat no és sinònim que hagi madurat com a escriptora. Penso que tan bona pot ser una novel.la amb elements fantàstics o de ciència ficció com una obra realista. És que sembla que en aquest país, des de fa uns quants anys, tot el que s’hagi d’escriure de bo ha de ser realista. L’art no sempre ha d’imitar la realitat, no tinc aquesta ànsia de realisme que molts crítics literaris sempre m’havien reclamat.
L.D. ¿El paràgraf únic i els pocs espais en blanc persegueixen algun efecte concret? ¿Crear un clima claustrofòbic, potser?
I.M. L’ambient de la novel.la requeria aquesta mena de recursos. La mare té un discurs helicoïdal i jo intento que la narració reprodueixi formalment aquesta espiral que atrapa el lector, que centrifuga la gent, igual com la mare fa amb els que l’envolten.
L.D. Per a la gent que no s’hagi llegit la novel.la, podria explicar què és això del discurs helicoïdal?
I.M. Vol dir que la mare té un discurs que sempre fa giragonses: pot dir blanc, un segon després negre i quedarse tan ampla. D’aquesta manera, veus les coses des de tots els cantons possibles, no deixa mai una canya dreta, s’ho carrega tot, però sempre d’una forma alegre.
L.D. ¿Aquesta sonoritat helicoïdal l’ha vista molt clara des del primer moment que es va posar a escriure aquesta novel.la?
I.M. En aquesta obra, sí. Jo sento una veu que em diu com he d’explicar el que vull transmetre i quan trasllado aquesta veu al paper, intento reflectirla tan bé com puc. Sona molt a com si se m’aparegués la Mare de Déu de Lourdes, però és així. És una veu que em ve, escric una mica com en trànsit, jo crec que en tota escriptura hi ha una mica d’inconsciència. Escrius el que et surt i quan després ho llegeixes t’adones que no ho podries repetir ni que volguessis. Això no vol dir, esclar, que no hi hagi feina ni reflexió lingüística, perquè el text que has escrit d’una tirada després s’ha de polir.
L.D. Els crítics destaquen el paper de l’humor en la seva novel.la...
I.M. Per mi l’humor és fonamental. En la meva segona novel.la, era un humor més subtil. En aquesta, en canvi, es tracta de provocar la rialla d’una forma més oberta, sempre segons els crítics, esclar. L’humor és el que et permet distanciarte de les coses i veure la teva pròpia insignificància. La ironia també et permet jugar amb l’ambigüitat dels personatges. Per mi, una novel.la només reeixirà si l’autor aconsegueix transmetre al lector el seu amor pels personatges de l’obra.
L.D. Va ambientar la seva primera novel.la a Alsàcia i la segona a Normandia. Aquesta, en canvi, la situa aquí. Quin és el paper que hi juga Barcelona?
I.M. No t’ho sé dir, però té a veure amb la veu que dèiem abans. Aquesta veu em dictava que havia de situar l’acció a Barcelona i així ho vaig fer.
L.D. I quan aquesta veu l’‘ataca’, sent la necessitat vital d’escriure?
I.M. Tot un caràcter sí que puc dir que ha sigut com un atac i que em va sortir de forma molt fluïda. Quan escric, hi ha un fil d’inconsciència, hi ha un so que em ve. Fins i tot, a vegades, reconec que allò que escric no ho podria tornar a fer igual si ho fes d’una manera totalment conscient. Per això quan em pregunten sobre la meva intenció o el meu projecte a l’hora de començar un llibre, no sé mai què dir.
L.D. Aquesta veu que sent deu fer que la novel.la sigui molt sonora...
I.M. Sí, molts lectors m’han comentat que els ha cridat l’atenció aquesta sonoritat. De fet, alguns m’han dit que el meu text s’assembla molt a un monòleg teatral.
L.D. Ara està escrivint alguna obra?
I.M. Ara, més que en període de descans, estic en un moment de buit, perquè no tinc cap veu que em rondi. No és una cosa que m’inquieti, perquè realment no tinc cap pressa per treure un altre llibre. Però admeto que si passo molt de temps sense escriure em neguitejo i de seguida em fa falta està immersa en una novel.la, estar-hi obsessionada.
L.D. Què és el que més l’obsessiona: acabar la novel.la o publicar-la?
I.M. El que m’obsessiona és la novel.la en si. Quan estic escrivint una obra, tot ho relaciono amb ella, es converteix en la mesura de tot. Acabar-la no m’obsessiona, perquè si fos per mi, no les acabaria mai. I publicar-la, menys, perquè no tinc cap pressa per treure nous llibres. És més, cada cop tinc menys ganes de dedicar-me a l’escriptura com a activitat exclusiva. El fet de no haver de viure de la professió d’escriure llibres és un luxe i et dóna molta més llibertat a l’hora de c
Tornar