15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

"Els drames personals gairebé sempre es poden relativitzar"

Entrevista publicada al diari “Avui” el 23/04/03 per Lourdes Domínguez

L.D. La incomunicació és un tema que ja havia tractat a les seves tres novel·les anteriors. Ara el tornem a trobar en els seus contes.

I.M. Admeto que fins que no ho vaig llegir als diaris, no m'havia adonat que als contes de Millor que no m'ho expliquis el tema comú era la incomunicació humana. Encara que, de fet, és un tema recurrent de tota la literatura. En el meu cas, és veritat que travessa tota la meva obra. Crec que a la vida quotidiana una comunicació completa és difícil i que això frusta algunes persones més que unes altres.

L.D. ¿Els sis contes són fruit d'un projecte unitari o els va anar escrivint sense pensar que havien de tenir un nexe comú?

I.M. No vaig partir de cap projecte concret, però sí que hi ha un enfocament, una forma de veure la vida, un estil que es va repetint. Quan em poso a escriure una història, m'adono de manera natural de si el que vull explicar em dóna per a una novel·la o per a un conte llarg, que sembla que són les meves dues llargades més habituals. Però no és res premeditat.

L.D. Quan va escriure Tot un caràcter, la seva novel·la anterior, explicava que havia sentit clarament una veu i que només havia d'escoltar-la per anar redactant l'obra. ¿En el cas d'aquests contes li ha passat el mateix?

I.M. En els relats he partit més aviat d'imatges, d'escenes. Per exemple, la imatge de l'home amb un regal que no sap què conté i que es troba en un pub de la costa britànica, feia anys que la tenia i que sabia que donaria lloc a un conte.

L.D. Vostè, que afirma que escriure novel·la l'obsessiona, se sent igual de còmoda amb els contes?

I.M. Als contes no et pots estendre tant en un aspecte de la novel·la que a mi m'encanta com és el de la personalitat i la psicologia dels personatges. En els relats has d'anar més al gra, centrar-te en una escena més concreta. A més, com que la novel·la és un projecte a llarg termini, no has d'anar canviant de registre, que és el que a mi m'agrada, perquè jo sóc una persona més aviat del tipus obsessiu.

L.D. A què es refereix?

I.M. Doncs, que si veig una pel·lícula que m'agrada, la veig 400 vegades; que si em sedueix un disc, l'escolto unes altres 400 vegades... La novel·la és un projecte que t'involucra a llarg termini durant dos o tres anys i per això generalment em ve més de gust escriure-la que no pas un conte, que és una cosa més puntual. Però la veritat és que no veig gaires diferències entre escriure novel·les o contes: de fet, crec que molts capítols de les meves novel·les són com contes.

L.D. Potser per això ha publicat tan pocs contes?

I.M. Al llarg de tota la vida he escrit contes, i en tinc molts, però crec que s'han de publicar d'una manera molt mesurada. Abans de la primera novel·la, ja en vaig escriure uns quants, però no els vaig acabar. I després, en vaig escriure uns altres que van guanyar el premi Ribera d'Ebre i que es van publicar amb el títol de Si és, no és . M'ho passo bé tant escrivint contes com novel·les. Per mi escriure sempre és una experiència molt grata. Però és que, si no ho fos, quin sentit tindria escriure? Per ser publicat, segur que no, perquè és una pallisa...

L.D. ¿A Millor que no m'ho expliquis hi aplega contes escrits darrerament o hi ha relats que fa anys que té acabats?

I.M. Els sis són contes dels darrers temps i fins i tot estan ordenats al llibre cronològicament. Això fa que d'alguna manera l'humor es vagi matisant al llarg de l'obra: els tres últims relats crec que mostren un humor més madur, ja que també tracten temes més durs que els primers.

L.D. ¿Utilitza l'humor com a recurs perquè el lector pugui pair les situacions més tràgiques?

I.M. Per mi l'humor no és només un recurs, és un tret fonamental de la meva forma d'escriure. Crec que quan narres una experiència traumàtica amb humor, la realitat més cruenta deixa de ser tan tràgica. Això ens passa tant quan escrivim com quan expliquem una situació viscuda. És llavors quan ens adonem que relatant aquest moment tràgic podem fins i tot disfrutar i fer que el plaer triomfi sobre la tristesa.

L.D. Narrar la reconforta?

I.M. És com una mena de miracle. Quan saps que tens un oient o un lector a qui arriba el que dius, t'obligues a relativitzar els drames personals. Poder explicar una experiència traumàtica amb humor i ironia és terapèutic i una mica era el repte que em plantejava als contes de Millor que no m'ho expliquis : parlar de temes com ara la mort i la malaltia i, al mateix temps, disfrutar narrant. Per això m'he sentit molt satisfeta quan alguns lectors m'han comentat que han rigut o somrigut amb el meu llibre.

L.D. No creu que hi ha temes amb els quals no es pot fer humor?

I.M. És clar. Quan parlem de drames d'àmbit mundial com ara la guerra no es pot fer broma, però, en canvi, els drames personals sempre es poden relativitzar, perquè si te'ls mires bé, molts cops t'adones que en realitat són insignificants.

L.D. ¿En aquests contes hi ha més autobiografia que en les seves novel·les anteriors?

I.M. Sí. Sempre s'ha dit que els primers llibres d'un autor són els més autobiogràfics, però jo no he acabat d'entendre mai com funciona aquesta mecànica, perquè a mi m'ha passat a la inversa. Cada vegada m'apropo més a les vivències personals, suposo que perquè també cada cop vaig tenint una experiència més gran i més rica. Els escriptors ho aprofitem tot, fins i tot les situacions més dures: som carronyaires.

L.D. Quin dels contes és el més autobiogràfic?

I.M. El titulat Els ignorants i el darrer, que és el que dóna títol al llibre.

L.D. Però que jo sàpiga, no ha patit cap malaltia mortal com la de la protagonista...

I.M. No, però sí una persona molt propera a mi: el meu marit. La malalta no vaig ser jo, però em va tocar afrontar un càncer de molt a prop. De sempre, la mort era una de les coses que més por m'havia fet, però em vaig adonar que a l'hora de la veritat podia afrontar-la amb una enteresa que mai m'hauria imaginat, perquè sóc molt aprensiva. A la nostra societat hi ha una por exagerada a la malaltia, a la tragèdia, i això et fa viure una mena de subvida. Però de vegades passa que t'adones que realment pots afrontar la malaltia amb una força que no esperaves i això et dóna alegria malgrat que la situació sigui dura. Lluitant contra la malaltia, pots aconseguir experimentar vivències tan felices com moltes altres que hagis tingut fins llavors.

L.D. Creu que són molt diferents els relats de Millor que no m'ho expliquis dels del seu primer i únic llibre de contes fins al moment, Si és, no és?

I.M. Espero que sí, perquè els contes de Si és, no és van ser dels primers que vaig escriure. De fet, m'agradaria haver tingut més temps per polir-los, però van guanyar un premi i els van publicar de seguida. Algun dia els revisaré. Crec que els relats de Millor que no m'ho expliquis contenen un humor més madur. El meu enfocament de la vida ha canviat: Si és, no és és un llibre més juvenil, amb un humor més lleuger.

L.D. ¿Ja està preparant una nova novel·la o uns nous contes?

I.M. Tinc dues o tres novel·les que em roden pel cap, que m'esperen, però de moment no m'hi he posat. Sovint tinc idees que porto amb mi durant molts anys, són projectes que vaig madurant fins que arriba el moment d'abocar-m'hi realment i d'obsessionar-m'hi. No m'ha passat mai que em vingui al cap una història i que als sis mesos ja la tingui escrita. Les meves obres necessiten un temps de maduració més gran.

L.D. I sempre té projectes damunt la taula?

I.M. Afortunadament (o desafortunadament, depèn de com t'ho miris), sempre em queden històries per explicar. Desconec el pànic del full en blanc. Al revés, visc amb tantes escenes i idees al cap que sento necessitat de fer neteja! De material no me'n falta i per això tinc la sensació que el que sempre estic fent és esborrar, depurar. Jo diria que més aviat pateixo la síndrome de la pàgina en negre .

L.D. ¿Escriu obres molt llargues que després es veu obligada a reduir?

I.M. Crec que el meu principal problema, més que l'extensió, és el caos. Ara que amb els ordinadors ho podem emmagatzemar tot, tinc sempre un munt d'escenes i converses que haig d'acabar unint i ordenant. La meva manera de treballar és bastant caòtica.

L.D. Segueix, però, una rutina diària a l'hora d'escriure? S'imposa un horari?

I.M. No. Al principi ho feia de vegades, però ara no, perquè cada vegada tinc menys temps per dedicar-m'hi. Així que quan trobo una estona, m'hi poso de valent. Les feines actuals s'han complicat molt, és com si s'haguessin densificat, i cada cop t'absorbeixen més. Però és sorprenent veure que, si una cosa t'agrada, sempre acabes trobant temps per fer-la.

L.D. ¿No s'ha plantejat mai dedicar-se a escriure sense compaginar-ho amb una altra professió?

I.M. Des del començament, vaig tenir la sort de poder-me plantejar el fet d'escriure amb una certa facilitat. Per això no m'he vist obligada a abandonar la meva feina com a professora d'institut. Potser en alguna ocasió m'ha passat pel cap deixar l'ensenyament, però trobo que és una feina que et fa estar amb els peus molt a terra i que em serveix de contrapunt. Haver de viure de la literatura de vegades t'obliga a entrar en una mena de circuit i de dinàmica que a mi personalment crec que m'acabaria fent avorrir l'escriptura. Escriure sota el mandat dels terminis em sembla horrorós i per a mi no tindria cap sentit.

L.D. Sent professora d'un institut públic dels afores de Sant Cugat, segur que la seva professió li ha proporcionat molt de material literari...

I.M. D'històries en podria trobar moltes a la meva feina, però, per sort, tinc altres fonts d'inspiració més gratificants! M'agrada molt que la gent em digui que llegint les meves obres s'ho passa bé i espero que amb aquests contes la gent es diverteixi, encara que expliquin situacions una mica tràgiques.

Tornar