Documentació
La desaparició del poeta invisible
L’escriptor mallorquí tot just traspassat Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 1940-Barcelona 2004) va fer una estratègia perfecta d’invisibilitat vital i d’absència meditada als contorns de la societat de les lletres. L’objectiu era crear sense noses ni embulls. Ho deixà tot dit, una obra alçada en pedra viva per esdevenir perdurable, picada per superar els solcs de les modes, els mots balders i gests d’escenaris fugissers. Emperò el selecte club del mercat dels lectors en català resta ara gairebé sense exemplars a l’abast de les migrades tirades de llurs potents llibres, fets en la llengua vella i neta dels espais de la seva tribu, amb un microidioma d’identitat, uns xerrars “...dins una illa relativament petita. La meravella del meu territori natal era que a part d’aquest microidioma hi havia quantitat de microclima”, Bauçà dixit. Sense la televisió que ell tant ressenyava i els accents i formes del català distint dels pobles fronterers, la llengua de Felanitx tendria un diccionari propi, creia Francesc de B. Moll als cinquanta. El poeta no s’ho demanava. Dimarts passat a deu llibreries triades a Barcelona i Mallorca era quasi impossible comprar dos títols distints de llur porgada producció. Era un escriptor de culte, el líder de molts d’altres escriptors en experiment o consagrats. La llegenda de la seva existència i la mitificació de l’univers poètic i narratiu no estan esquinçades per la banalitat. Vet aquí un entotsolat voluntari que tenia una indústria secreta i privada, per a fondre i trempar l’acer dolç de la bellesa. L’home que va estar sencer en la seva obra, va tenir una mort també sencera, congruent, invisible, com perfilà d’ençà el seu poemari fundacional, on es bastí la seva fama d’autor singular: Una bella història, de 1961; després vingué la notorietat gruixada al prim volum narratiu d’estrena Carrer Marsala (1985), que restà desfermada fins l’apoteosi torrencial al gras quadern alfabètic El Canvi (1988), un relat antiplanià, sense voler potser, ell que poca inventiva i emoció descriptiva posava als marges de la frase i als soterranis dels vers. “No ens haguéssim cregut mai que ell fos una persona important, era discret, sigil·lós, ‘hola, bon dia i adéu’”, explicà abans d’ahir un veí seu de Barcelona, que desconeixia la seva identitat i també la dèria d’escriptor voluntàriament isolat. “Sortia cada dia, entre les 9 i les 10 del matí, amb una bossa-motxilla i tornava a l’hora de dinar, cap a les dues. No duia llibres. Les tardes no sortia mai. Ara sí, estava més gros, més gras, que com s’ha vist a les fotos publicades per la mort. Duia barba, mitjanament llarga, sempre bigoti”, observa l’observador de l’anònim habitant de l’Eixample. Bauçà pregonà: “Un poeta, poc després de néixer i haver passat per l’alcaldia o la Parròquia per tal de registrar-se, hauria de desaparèixer del mon del vivents: no vull dir que s’hagués de morir, però que pogués prendre una forma incorpòria, invisible per a llur paisans”. Expirà al llit, d’un atac de cor, segons explica l’autòpsia, a casa seva al clos refugi d’un tercer pis sense ascensor ni bústia pública d’una finca antiga al carrer Marquès de Sentmenat de Barcelona. L’extinció de l’eremita esdevingué abans de Nadal del 2004. Ell havia aterrat a la metròpoli continental feia quatre dècades per estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat, després de passar l’adolescència al seminari: “El pare, home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols, encara amb l’ardor d’haver guanyat la guerra”. Escriví i viví en un ordre especial, únic. Feia 20 anys era un professor jubilat prematur per malaltia. La mort, deia, “...sortosament, és un tema que mai no m’ha preocupat ni interessat. Com el sexe, és vulgar de fer-ho”, emperò la seva delectació per obtenir “una forma incorpòria” no l’escapçà de fer i refer idees i sentències poètiques, de manera circular, com la corda de l’ensaïmada, girant al voltant d’ambdues coses centrals a l’existència dels humans —Eros i Tànatos—, que feia veure que ignorava. “Aquest senyor l’havia vist dues o tres vegades darrerament, sembla que anava d’incògnit. Era un tipus sigil·lós, normal, sempre discret al bar. No es feia amb ningú”, indica la madona del casino de s’enfront de la casa del poeta, el taulell/dic de les ampolles per a llevar la set, un indret que albirava l’ermità tot dret des de la finestra del seu amagatall lloriguera, al pis. Segurament, l’habitacle que fou l’escenari de la rara mort era tal qual el que habità amb desordre meditat a la seva rulot de Felanitx, als finals dels anys vuitanta, a foravila, quan retornà al micropaís per fer una mina-cova-poema a la grava, per on tresquen les arrels, davall als paranys de la infància, a la selva per on encalçava mots i bestioles verbals i certes. Als anys cinquanta duia una plagueta i un llapis a la butxaca per apuntar quanta dita, glosa, imatge o paraula lluminosa sentia dir als nadius pagesos, com ell. “Vaig poder viure a l’Eixample, perquè vaig poder fugir de l’ergàstul on vivia: una mina abandonada, | a rampeu d’un breu pujol”, dibuixà. “La mort d’un poeta no té res a veure amb la d’una persona corrent que es mor calmosament, gairebé com qui compleix un deure”, medità “un poeta, com tot el que fa, en fa un gran què”, com llur desaparició, tràgica i misteriosa, que fou un silenci després de 40 dies en un buit administratiu, judicial i policial. El cos de Bauçà fou descobert el 3 de gener —ja duia setmanes fent-se malbé— i fins al 10 de febrer no transcendí la notícia, no ho va saber el món i la seva filla se’n temé quan la premsa ho divulgà. El poeta era a punt d’anar a la fossa comuna com un ignot, el cercle s’hagués clos. Aprincipis de desembre els flaires d’extinció passaven per davall la porta del pis, les incògnites foren comunes a l’escalera —com diuen a l’idiolecte felanitxer bauçanià, que xerren d’estiragassons en lloc de pèsols, parlen de safanats, babaus i espeltres, déus, deures i deutes amb una é. A la finca se’ns relatà que s’avisà més d’un pic a la policia sobre la circumstància i l’absència del poeta; els agents comparegueren, digueren, i advertiren que si no tenien denúncia de la desaparició de l’adult o constància d’un infortuni no podien esbotzar la porta. Un testimoni detalla: “La denúncia es repetí, passà el Nadal, perquè el rastre era dens, no hi havia senyals de vida, ningú de la família donava compte ni notava l’absència. Passat cap d’any, una senyora alertà directament al cos de bombers, i, amb els mossos d’esquadra, obriren el pis i trobaren la feta. A les sis de la tarda del 3 de febrer es féu el trasllat del cos mort —gros— del poeta mort. El pis ha passat més d’un mes precintat, sense que ningú vingués. Mai no se sospità la seva fama literària; al contrari, crèiem que era un solitari, un ningú, sense relacions. No demanà ajuts, ni quan hi hagué crulls i humitats”. Miquel Bauçà, en Maravell, gaudia de “la meravella de la destrucció del temps”, badava i viatjava per molts canals de televisió i deu ser l’autor català contemporani que més ha mentat l’electrodomèstic universal. Creia que els periodistes podien dir “que practiquen l’ofici més antic del món”, uns traductors jurats actuals, d’un “ofici intersexual” que “residia en un do natural: d’entendre, resumir i empaquetar”. Una investigació sobre la lletra impresa de Bauçà dóna instants rars.No hi havia raó de l’existència de la seva obra poètica a les llibreries Catalònia/Corte Inglés Portal de l’Àngel/quatre llibreries de vell i d’ocasió del casc vell de Barcelona/ La Central delRaval/Documenta... res de res, “exhaurit”, mentre que a la seu primera en tenien un de reservat. Ni a Laie del CCCB. A l’Espai Mallorca en tenien al mostrador.A d’altres botigues raonaven igual: “Cap ni un llibre/ s’agotà/no en tenim/n’esperem/és un autor de culte i de minories”. En una llibreria antiquària demanaven 150 euros pel llibrot Poemes, edició de 200 exemplars de Vic, de 1973, poesia curta i visual amb imatges de Jordi Sarrate. Els seus epitafis eren avinents: “Viure si no és tot sol, no és viure: és una altra cosa”, i podria afegirse: “La duració la vida es factícia”. Tot i que l’escriptura rajava directa: “Aquest llibre (El Canvi) està escrit per un autor inexistent, dedicat a una tribu inexistent (...) La modernitat, el futur, serà inexistent o no serà”. “Jo relaciono la felicitat amb una mena d’estultícia”. “Ens morim sense saber-ho”, anotà. Vivia clos “al districte més segur de la ciutat” i delectà “quin bé poder ser incinerat a l’Eixample”. Així sia, així fou. Morí absent i passà in sepulto, al congelador de la morgue del l’Anatòmic, ell que se’n feia creus que els cadàvers a Amèrica cabien a les geleres. “Abans d’entrar al paradís | m’espolso la pols grollera, | calculo els graons que hi ha | i faig deu passes enrera”. Adéu. [Divendres 18 al Palau Moja de Barcelona (19.30) 27 escriptors, illencs i continentals (cap amb competència d’ús de l’idioma de Felanitx, emperò), “diran” en homenatge a Miquel Bauçà la seva plana predilecta: Cants jubilosos, Una bella història, Poemes, El noble joc, Carrer Marsala, Les Mirsines, Obra poètica, L’Estuari, El vellard. L’escarcellera, Els somnis, El crepuscle encén estels, El Canvi, Els estats de connivència, Els somnis.]
Tornar