Documentació
Bauçà o el mar és la terra Barcelona 1964-1969
Aquests anys foren decisius per tot un conjunt d’estudiants universitaris mallorquins que vivien a Barcelona. La capital de la cultura catalana se’ns obrí d’ampit en ample i ens mostrà tot allò que desitjàvem saber i que l’ensenyament espanyolitzat de la dictadura franquista ens havia amagat i prohibit. Aquells jovençans i tendres mallorquins de Barcelona començàrem a fer cursos de llengua catalana —que havíem après en l’absoluta clandestinitat—, llegírem els clàssics i els contemporanis catalans, assistírem a conferències i seminaris sobre cultura catalana, coneguérem els caps clars —des de Joan Oliver a Josep Pla, des de Ramon Aramon al duet Castellet-Molas i un llarguíssim etcètera—, ens férem amics dels membres de la Nova Cançó i participàrem en les lluites de nombrosos fronts culturals nacionals així com fórem part dels fonaments de la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i la històrica Caputxinada. Nadal Batle —que fou el fundador de la Universitat de les Illes Balears—, Sebastià Ramis —pintor—, Guillem Simó —poeta—, Joan Mir —economista—, Valentí Puig —escriptor—, Llorenç Mestre —informàtic—, etcètera, són alguns del noms que primer se m’ocorren d’una penya que anàvem a dinar a Can Juri i jugàvem al dominó i a les cartes al bar El Coto del carrer del Carme. En Miquel Bauçà n’era un dels membres més singulars: perquè xerrava poc, havia publicat un poemari mític per a tots —Una bella història— i li agradava jugar a la maquineta del milió. Sé que l’escoltava com a un germà gran, li mostrava els meus esborranys de poemes i record que em batejà com a “poeta agrícola”. En unes trobades a la Residència d’Estudiants Sant Antoni, en Bauçà ens va fer una lectura de poemes i vaig saber que em trobava davant un ver mestre. Després en veiérem a Palma —a les lectures poètiques clandestines de Can Josep Maria Llompart de la Penya—, a l’oasi paradisíac i llibertari de la Barcelona dels setanta i, finalment, a les jornades de Literatures Submergides de Reus de 1991. En aquestes jornades vaig estar, amb la pintora Lurdes Sampol i l’editor Xavier Folch, aferrat hores i hores al seu costat. Allà vaig veure i sentir que en Miquel havia convertit tota la seva vida en literatura. Vivia i parlava com un ver poeta, com un ver profeta. Vida i literatura s’havien fet u. I Bauçà practicava una literatura que sabia a les clares que en el principi fou l’emoció, que cal omplir d’altes tensions els mots, que el poeta és un jardiner de planters de frases noves de trinca, que la polifonia dels pensaments es basteix dins els versos d’unes enciclopèdies singulars on la bellesa i la saviesa són sinònims. La llengua bauçaniana és un català empeltat amb l’avior de les músiques verbals felanitxeres i construït amb les arquitectures d’un gran inventor de formes. Des de la seva mort el groguisme habitual i quotidià insisteix en qualificatius sensacionalistes del poeta. Des d’aquí vull grafitejar per totes les neurones del lector que es deixi de bajanades i s’enfonyi a la terra —que és el mar— inacabable de la seva lletra bategant, de l’epifànic monument bauçanià, que ens donarà aliment del bo pels segles del segles. Llegeix Bauçà i desconfia de les imitacions!
Tornar