Documentació
Miquel Bauçà ja ha entrat en la llegenda
Bauçà ha mort com, de fet, va viure: sol, completament sol. I la soledat d’aquesta mort, amb les seves puntes de misteri, no ha fet sinó confirmar, reforçant-la, la seva llegenda. El vaig conèixer quan tot just acabava d’arribar a Barcelona i quan, amb Una bella història, acabava de guanyar un premi, aleshores important, i avui, desaparegut, el Salvat-Papasseit de Josep Pedreira. O d’Óssa Menor, tant se val. El llibre, i el personatge que hi havia al darrere, ens va produir, en aquell món tumultuós i rebel dels seixanta, un fort impacte. En Castellet i jo vam clausurar la nostra Poesia catalana del segle XX amb poemes seus. I jo, pel meu compte, vaig fer una ressenya del llibre en el número u de "Poemes", la revista, avui massa oblidada, de Joan Colominas. Aquells anys, Bauçà, tot just sortit de la ruralia mallorquina i d’un orde religiós local, no sé quin, ja molt tancat sobre ell mateix, anava errant, com perdut dins una selva insondable. Parlava poc i amb veu, si no ronca, baixa, mirant sempre a terra, mai als ulls. I solia anar, com buscant refugi, de casa en casa dels que triava com a amics. O coneguts. En Joaquim Horta, amb qui casualment vaig parlar d’ell, quan ja era difunt, sense, però, que ho sabéssim, em va contar que, cada matí, es presentava a casa seva a l’hora d’esmorzar. I demanava esmorzar amb ell. La meva mare, una dona, si no oberta del tot, afable i acollidora, se sentia incòmoda amb dos dels meus amics que, de tant en tant, venien a casa: Blas de Otero i Miquel Bauçà. Tots dos venien d’improvís a mig matí, o a mitja tarda, i si jo no hi era, decidien, decebuts, d’esperar-me. No tenien res a fer, i en el fons, no tenien res a dir-me. Però esperaven. S’asseien al despatx, com unes esfinxs egípcies que miren, mudes, l’infinit. De vegades, la meva mare, neguitosa, els anava a veure i intentava d’establir conversa. “Quin temps que fa!”. O: “Sembla que tarda molt”. I tots dos contestaven amb un giravolt de la mà. O dels ulls. I potser, a tot estirar, amb uns vagues monosíl·labs. Bauçà va fer esforços per adaptar-se, si no als nostres hàbits, al bull de la vida literària. O això vull creure, al cap dels anys. Va assistir a les reunions meitat poètiques, meitat polítiques que en Joan Colominas organitzava, clandestinament, a casa seva i fins, en alguna ocasió, hi va llegir versos. I, juntament amb en Colominas i en Josep Massot, va iniciar els estudis de lletres, que, si no m’equivoco, va deixar penjats. Suposo que va ser aquí, a la universitat, on va conèixer Antoni Comas, amb qui va lligar una bona amistat. Comas, per exemple, el va contractar per fer una sèrie d’articles per a un diccionari de literatura que dirigia per a la casa Salvat i que no ha vist mai la llum. Des que vaig saber la notícia de la mort, se m’encadenen els records. Quan les Edicions 62 van iniciar una col·lecció específica de poesia, L’Escorpí, els qui la dúiem el vam posar a la primera llista de possibles col·laboradors. I, com a resposta, Bauçà ens va donar, i no exagero, 500 o 700 poemes, alguns certament mínims, però d’altres d’una relativa extensió, en llargues tires d’un paper aspre i grogós. Per raons òbvies, l’editorial, davant aquesta allau, va creure oportú de fer la tria que el poeta no havia fet. I me la va encarregar a mi. Alguns poemes eren densos, brillants; d’altres no semblava sinó que es fotocopiessin entre si, i d’altres, en fi, eren mig geperuts. Vaig invertir moltes hores llegint- los i rellegint-los, descartant-los o fitxant-los per tornar-los a descartar quan en fitxava de nous. El resultat va ser esplèndid, però, no sé per què, el recull va quedar congelat. Si recordo bé, el darrer cop, o un dels darrers cops, que el vaig veure va ser a Madrid. I, de fet, de rebot. Em va dir: “He canviat”. I em va contar els seus nous projectes, no, ja, literaris, sinó agrícoles. Més exactament: de compra i venda de maquinària agrícola. Un bon dia, va trencar el seu joc habitual d’aparicions i desaparicions. I va desaparèixer sense deixar rastre. A partir d’aleshores, només m’arribaven de tant en tant, com un eco, els seus fets i els seus dits fossin, o no, extraordinaris. Va començar a inflar-se el catàleg dels seus llibres. I em vaig quedar, simple lector, amb els llibres.
Tornar