Documentació
La darrera història d'amor de Joan Margarit
Joana de Joan Margarit és un breu poemari de 37 poemes curts que explica, com un conte que acaba malament, una història d'amor trista entre un heroi dramàtic del segle XX -el poeta- i la seva princesa -la filla agonitzant que finalment no pot ser salvada i mor-. En definitiva, una història d'amor que forma part de la vida del poeta i de la vida d'altres homes coetanis a aquest poeta, una mena d'heroi que fracassa en la més essencial de les batalles que ha sostingut en la vida; això és, salvar la filla d'un sofriment injust i d'una mort pròxima i immerescuda.
La filla, aquesta princesa de cos estrafet a través del qual el poeta aprèn què és la bellesa; delicada, amb una mirada plena de confiança, que viu amb ganes, radiant, amb l'amor com a única eina per sobreviure i que, tanmateix, acaba per absentar-se del reialme de la vida. Aquest fet i la sensació de pèrdua i de trencament que se'n deriva és el punt de partida de tot el poemari; és a dir, aquest és un llibre escrit des del final d'un temps, el temps de vida conjunta entre el cavaller i la princesa: "T'he vist néixer, t'he vist -radiant- viure. / T'estic veient morir. Potser és això. / O potser hi ha més coses: aquell aire / net i fresc dels matins, en fer-me vell / em va deixant un mur sense cap porta, / un mur il·luminat / pel sol del teu somriure sense rostre".
Així, doncs, és des d'aquest present -un temps quiet i aturat- que Margarit escriu Joana, la història que comença quan la filla estimada està condemnada a la mort i el poeta ho vivencia com La Pèrdua. I és així com ho explica, amb records de plaer intensíssim, moments passats de felicitat, instants sublimats, perquè davant la inquietud provocada perquè alguna cosa s'està acabant, el poeta es deixa posseir per la darrera contemplació de tot allò que fou i no serà mai més, per tal que tota aquella bellesa del passat continuï vivint en el present, ompli el buit de la pèrdua i pugui poblar el futur. Aquesta és la fórmula per substituir l'absència i salvar la princesa de l'oblit: "Ara el teu comiat serà per sempre / ja no podràs sortir ni tornar a entrar. / Però, és que cal abandonar una fe / sols perquè ja no sigui veritat? / Deixaré d'estar amb tu perquè no hi siguis?".
TROBAR UN NOU ORDRE
Des d'aquesta consciència de l'absència, el poeta es troba en la necessitat de trobar un nou ordre en la seva vida. I aquest ordre, una vegada més, li serà dictat per la paraula poètica, amb la qual fundarà nous sentits i nous camins. Tot el poemari constitueix justament un àmbit de creació enfront el nihilisme provocat per la presència d'una mort real i concreta; de manera que cada un dels poemes és una voluntat de vida, d'activitat, de veu que s'expressa sobre el silenci de la mort.
Amb Joana Margarit estableix un pont que li permet anar des de l'absència de vida fins a una nova realitat on de nou esclati la vida. Per això el poeta parla i escriu, perquè en fer-ho crea i es projecta sobre el buit i reconstrueix un món, el món de la Joana, des d'una posició admirativa de l'experiència viscuda. Així és com a L'endemà de la mort el poeta recrea el quefer de cada dia: "Avui t'he vist passar amb les crosses blaves, / contenta sempre, sempre protegida / pel mateix pare jove entre les tenses / cordes del cel·lo enorme de la pluja. / Ni tu ni jo mai no recordarem / haver estat pare i filla en aquest pati / on es bressa el llorer mullat al vespre".
Si aquest poemari només signifiqués per a Margarit la creació d'un temps i un nou àmbit de quietud, de pau, de tendresa, li seria negada al llibre una de les grans virtuts de la literatura -la del diàleg-; en aquest cas el diàleg entre un pare i la seva filla a través d'uns poemes que, en el seu conjunt, ben bé podrien entendre's com una carta escrita amb urgència a la filla morta, perquè escriure Joana ha estat escriure a la Joana; fins al punt que el poeta arriba a imaginar un diàleg real amb ella: "Els miralls de la nit ens reflectien / el seu somriure, aquell somriure estès / en els últims trenta anys al voltant nostre. / Vaig preguntar: «Què fas aquí, Joana?» / De tot arreu va contestar: «M'allunyo / per trencar-vos la vida altra vegada»".
Com en els poemaris anteriors, la veu poètica de Margarit es mostra ara també capaç de salvar l'home del naufragi. Ja ho llegíem, posem per cas, en el Rèquiem per a Anna: "Al damunt de la pell perfan les hores, / pausadament, un gruix d'eternitat, / perquè, darrere del demà, la vida / tornarà com el fil d'aigua gebrada / que en arribar el desgel reprèn el càntic". Ara també, en aquest altre rèquiem la veu poètica es reafirma com una voluntat de viure en un món ben poc hospitalari.
LA VEU MÉS SÀVIA
Diria que de totes les veus que li he sentit a Joan Margarit, aquesta d'ara és la més sàvia de totes, perquè malgrat el naufragi més gran de tots que suposa el propi fet de viure i la pèrdua de la filla estimada, troba enmig de tot plegat el maneig de la felicitat, que consisteix a aprendre a viure amb aquestes absències: "Hem vingut per estar més junts, més sols. / Els llocs familiars són tan absents, / tan freds i tan boirosos: ja comença / l'oblit, lluny de nosaltres no existim. / Són uns dies feliços".
Començava aquestes ratlles afirmant que Joana és una història d'amor, amb un punt i final. Precisament per això cada poema del llibre és un instant d'una llarga abraçada serena, dolça, intensa, que el poeta voldria que no s'acabés mai, com quan ens acomiadem d'algú estimat abans de marxar de viatge.
Tornar