Documentació
Sense por
A Joan Margarit no li han fet mai por les paraules. Per això és poeta, és clar. Poeta dels que busquen el mot clar, la descripció exacta, el gir idoni, lluny de metàfores que insinuen i intensifiquen, però que serveixen també per amagar la realitat més autèntica. En els seus versos, les imatges comparatives són els complements que vesteixen l'essencial. En alguna entrevista li he sentit explicar que "la necessitat d'escriure sorgeix quan descobreixes que ningú no ha escrit el que tu necessites dir". Dit d'una altra manera: el poeta no pot fer concessions. I Margarit no en fa, es despulla i anomena mort a la mort, i discapacitat a la malaltia de la seva filla Joana, que s'ha hagut de desplaçar sempre amb crosses o cadira de rodes, per més freds i prosaics que puguin semblar aquests mots. Si m'ho permeten, els diré que, en realitat, tenen un so sincer: qui escriu aquest paper va tenir la sort de conèixer la Joana i la desgràcia de tractar-la molt poc, però suficient per intuir la sinceritat d'aquell poema en què el pare observa els tràfecs de la filla mentre creua el carrer: "Ja estem acostumats, Joana, / que aquesta lentitud, / quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe, / desperti les botzines i el seu insult abstracte. / Em fa feliç la teva companyia / i el somriure d'un cos que està molt lluny / del que sempre s'ha dit de la bellesa / la penosa bellesa, tan distant. [...]" ( "Els ulls del retrovisor", Aiguaforts). O la serenor que s'amaga darrere afirmacions com "no sabré mai què saps de mi" o "t'estic veient morir", una realitat cruel que porta Margarit a descobrir que "morir-se encara és viure" i a aferrar-se a una Súplica desesperada: "Per favor no te'n vagis, no te'n vagis".
ELS VUIT DARRERS MESOS
Però Joana és un volum sobre els vuit darrers mesos de vida de la filla de Joan Margarit i els primers temps sense la seva presència, "un món que s'assembla al que vam viure junts, però no és el mateix". Just a la meitat del llibre, al dinovè poema, el poeta cedeix la veu a la seva filla, que parla en primera persona per descriure el seu Últim passeig: la mort és caminar sense crosses, deixar el cansament endarrere, una alliberació tendra. Fins i tot en aquest moment el poeta és terriblement sincer. El dolor i el buit poblen els divuit poemes restants, de títols prou eloqüents: "L'endemà de la mort", "Final", "Primer estiu sense tu", "Làpida"... Fins que, a la darrera peça, la normalitat torna a imposar-se, gairebé com una condemna inevitable: "Que em perdonin / les meves dues filles mortes / perquè ja gairebé no penso en elles". Despullar-se comporta el risc d'haver d'admetre certes baixeses, però la recompensa és clara: el poeta resulta molt més creïble quan retrata la felicitat que irradiava la seva filla, l'amor que vessava per tots els porus, que era l'"única eina per a sobreviure", segons el retrat que en fa el pare al pròleg. No li calia, però Joan Margarit clou el llibre amb una nota d'agraïments i de disculpa per no haver deixat la distància de rigor entre els fets i l'escriptura. Potser llavors hauríem guanyat reflexions més cerebrals; potser el títol del recull hagués estat Mai més, en al·lusió metaliterària al corb de Poe; i probablement aquest llibre no hauria existit mai. Perquè la distància comença ara i els poemes en fred ompliran els propers llibres (algú ho dubta?), sumant un tema més al seu particular univers poètic, que lliga la passió pel jazz amb les petites misèries i derrotes de cada dia, les destralades sagnants del pas del temps i el record d'un passat d'il·lusions estroncades i esperances il·lusòries. El poeta ho posa en boca de l'esposa, en una sentència senzilla i crua: "Tu i jo, de tant en tant, ho perdem tot". Hi ha qui hauria optat per un afonament espiritual i místic, Joan Magarit prefereix no disfressar-ho i posar-hi els noms i els verbs que té més a l'abast, els que li descriuen el que ningú altre no ha sabut explicar-li. La vida l'ha ensenyat a no tenir por de les paraules.
Tornar