Documentació
Joan Margarit Poeta
F.B.V. Per què publica ara aquest primer volum de les obres completes?
J.M. Per moltes raons. En primer lloc, per tranquil·litat personal, perquè passes comptes una mica amb tu mateix, fas una mica de recopilació. Igual que fas amb la vida en general, és lògic fer una mica de balanç d'una cosa tan important en la meva vida com la poesia, és obligat; se'm faria estrany que algú no ho volgués fer. D'altra banda, hi ha una raó objectiva i molt planera: la majoria dels llibres no es troben, i si hi ha alguns lectors que en un moment donat hi han estat interessats o poden estar-hi, el lògic és facilitar que ho trobin.
F.B.V. Com s'ha plantejat fer aquestes obres completes?
J.M. Hi ha dos estils de fer-ho: un que és considerar sagrat el que s'ha fet, com Eloy Sánchez Rosillo, que ja al pròleg advertia que no ha canviat ni una coma de tot el que ha escrit. No és el meu cas: jo crec que la vida d'una persona, d'un poeta, és prou complexa perquè hi hagi de tot, i hi ha un moment que s'ha de veure quines coses has fet millor i quines pitjor, quines has fet francament malament i si n'hi ha alguna que has fet francament bé. Jo sóc partidari de fer net, i és una bestiesa mantenir un mal poema si l'has reconegut, o un poema repetitiu, també.
F.B.V. De tot el que va escriure en castellà només salva quatre poemes.
J.M. A una persona bilingüe no li és fàcil escollir una llengua per a segons què. Potser tant se val per al càlcul d'estructures, fins i tot potser per escriure una novel·la -que no l'escriuré mai, no pateixin-, tant em seria. Ara, en poesia és difícil saber com ho has de fer, perquè et pots equivocar, que és el que em va passar a mi. Et pots enlluernar per la part cultural: jo tenia vint anys i tota la meva cultura l'havia feta en castellà, i el que sabia era en castellà, i vaig pensar que la poesia era la cultura, i em vaig equivocar. Fent aquest raonament no l'espífia Rilke, que era txec i acabà escrivint en alemany i fou un gran poeta en alemany. Jo em vaig equivocar, perquè la llengua materna, per fer poesia, era el català. Això només passa en poesia. Fixi's en Nabokov, que venia de Rússia i va acabar escrivint en anglès, el Cioran va escriure en francès... En prosa no hi ha tantes pegues.
F.B.V. Què va suposar per a vostè el canvi de llengua?
J.M. El canvi de llengua és una qüestió traumàtica, s'hi juguen coses molt interiors teves, i alhora t'il·lusiona. És com canviar de marit o de dona, té els dos vessants: la tristesa pel que deixes enrere i la il·lusió pel que comença. Després, quan ja has passat per les dues la cosa es tranquil·litza, i l'únic tema de fons és que les llengües te les estimes totes. Te les estimes i les odies, perquè no deixa de ser aquell instrument amb el qual has de batallar molt seriosament. Una llengua sempre et porta al desastre, si la deixes fer. Per a un poeta la llengua és barallar-se fins a fer que la llengua digui el que tu vols que digui, perquè de primera instància no ho diu, diu tots els tòpics que ha anat acumulant durant la seva història.
F.B.V. ¿Va veure's forçat a canviar també de referències literàries?
J.M. No, perquè per a mi la literatura i la vida han coincidit sempre. No concebo la literatura al marge de la vida, en poesia. Segurament en narrativa deu ser a l'inrevés, has de mirar el que passa fora i explicar-ho, amb totes les connotacions que es vulgui, però el més important és el que passa fora. En poesia el principal és el que passa a dins; això no vol dir que no expliquis coses que passen a fora, però amb molt de protagonisme del teu interior. Jo, escrigui en castellà o en català, he escrit sobre el meu interior i el que veia de fora passat per mi, no he canviat de temes ni res. Dit això, quan canvies de llengua poèticament canvies tota una estructura, i fas un altre poema. Quan faig els poemes en català i castellà alhora de fet estic fent dos poemes, d'alguna manera.
F.B.V. Ja té escrit un nou llibre, Càlcul d'estructures, que publicarà d'aquí a uns mesos. Hi parla de la vellesa. Se sent vell?
J.M. No. Hi ha molts malentesos sobre la vellesa. Com que la gent fins fa molt poc es moria abans d'arribar a vella, o tot just abans d'arribar-hi, la vellesa és un tema molt poc tocat, sobretot poèticament. Potser el Czeslaw Milosz és dels pocs que l'han tractat amb profunditat. Ara, però, de sobte, passarem a tot el contrari: comencen a aparèixer una sèrie de generacions en què molta gent viurà en el que se'n diu la senectud, o la vellesa, i apareixerà una sèrie de temes nous. A mi m'agrada molt saber què hauria escrit Bécquer als vuitanta anys, però es va morir als trenta-i-pocs! Apareixeran una sèrie de possibilitats que ens donaran llum sobretot a una edat de què fins ara no s'ha parlat. Amb la senectud hi ha molts tòpics, no pots dir que et sents vell, però sentir-se vell no vol dir sentir-se malament físicament, ni que passi res de l'altre món: sentir-se vell és quan un comença a veure que cada vegada té menys futur i més passat, i això és un fet real. Si la vida mitjana són vuitanta anys, als setanta t'adones que te'n queden deu, només un ximple no se n'adonaria. Això és l'aparició de la vellesa, quan ets conscient que pràcticament no tens futur i que tens molt passat. Pots jugar a tenis cada dia, pots estar fantàstic, i poden quedar-te vint anys en què escriguis els millors poemes, això no hi té res a veure. Ni té res a veure amb el pessimisme o amb l'optimisme, és una situació real, com real és una persona de vint anys que té molt futur i no té cap passat.
F.B.V. La joventut és un valor venerat a la nostra societat...
J.M. La joventut és un rotllo, home... No la voldria per res del món. Els primers moments de tot són molt pesats: els primers moments de començar la vida, una feina, una relació... Els començaments són sempre duríssims. La joventut té un avantatge, i és que en principi no té malalties, però a mi se'm faria molt pesada, aquesta falta de lucidesa que necessàriament va lligada a la joventut. No tinc cap enyor de la joventut. I jo les obres completes d'un poeta les començo a llegir pel final i no arribo mai al començament.
F.B.V. Precisament Els primers freds no són els seus darrers poemes... No cal que el llegim?
J.M. Jo recomano que primer llegeixin els meus darrers llibres, esclar, i que després continuïn enrere. De tota manera, en aquest llibre no n'hi ha gairebé cap, de poema de joventut. Els poemes més antics que hi ha, i pocs, són de Crònica, que és del 1975, quan jo tenia 37 anys. Els primers freds és el títol d'un dels poemes i un homenatge a Miquel Blay, que té una escultura amb aquest nom i que parla dels primers moments que veus que hi ha més passat que futur.
F.B.V. Per què és un dels poetes en català que té més èxit també en castellà?
J.M. No ho sé. Sempre passa que al cap del temps la gent et coneix més, excepte casos particulars. He estat una persona que com que tota la meva vida professional ha estat al marge de la poesia, en realitat he trigat bastant a ser gaire conegut. Fa anys que publico les versions en castellà, i el reconeixement no m'ha estat fàcil, no m'ho han regalat. Jo m'estimo el castellà, punyeta!
F.B.V. Potser els poetes catalans haurien de preocupar-se més per traduir-se o ser traduïts.
J.M. Jo una cosa que com més vell em faig menys m'atreveixo és a dir el que han de fer els altres, i menys en aquest ofici. Tot el dia vas sentint veus que et diuen el que has de fer, et diuen com has d'escriure un poema, quin poema has d'escriure, com has de llegir, i t'ho diu tothom. I com més dolents i més maldestres són més t'ho diuen. És espantós. Escriure un poema, com pintar un quadre, és molt difícil. El més probable és que de tot el que escrivim ara en quedi molt poc. No pots dir com s'ha de fer una cosa tan difícil: ho fas com pots! I gràcies! El que passa és que jo tinc en compte el lector, no me n'avergonyeixo, jo no escriuria pas, per a mi mateix. I per a mi és tan important un lector d'aquí com un de Jaén, els agraeixo a tots dos que em llegeixin, i m'impressiona que tots dos puguin emocionar-se amb el mateix que jo m'havia emocionat i intento transmetre. I el que tinc a prop és Espanya, l'Estat espanyol o com en vulgui dir, i naturalment Catalunya. Però a Catalunya som uns 7.000 lectors habituals de poesia, i en canvi a la Península diria que són uns 40.000: algun en guanyes. I faig més recitals a fora que a Catalunya.
F.B.V. El crític Sam Abrams ha reivindicat que un sector de la crítica l'ha menyspreat, potser per la seva relació amb els poetes en castellà o potser fins i tot per vendre molts llibres. Se sent menyspreat?
J.M. Gens ni mica. Ja sap que en aquest món hi ha molts taurons. Pobre de mi si em sentís menyspreat perquè no em donen un premi, estaríem fotuts. A mi el que em fa feliç és anar a un recital i que aparegui gent amb el llibre i preguntin, llavors veus que serveix per a alguna cosa. Al fet literari hi ha una cosa terrible i misteriosa i és que com menys coses materials hi ha en joc més sanguinari és el combat. Les coses reals són les que manen, però en aquest cas no hi ha res més que fum, però la gent és capaç de barallar-se molt per fum, o per dir com s'ha de fer un poema. Com pot ser això? És terrorífic, dramàtic i ridícul alhora.
F.B.V. Què pensa sobre la musicalitat de la poesia?
J.M. La poesia no l'ha perduda mai, tot i que un excés de posar l'accent en la musicalitat porta cap a una poesia que no diu res, i perquè sigui només música jo prefereixo Beethoven o Bach, sens dubte els prefereixo al poeta més musical. No oblidem que la poesia ha de dir coses. En canvi a la música li passa al contrari: que no en digui gaire, de coses, la música descriptiva em molesta profundament. Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema. Ha de ser el punt just, tot i que de vegades no saps on és la musicalitat: hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d'on ve la musicalitat, i fins i tot grinyola, de vegades, però quina grandesa en canvi! La dissonància també existeix, en aquests casos. De tota manera, crec que mai t'has de deixar arrossegar fora del teu territori: desconfio profundament, encara que les respecto, les escapades, vull dir, el circ que vol ser poètic, la poesia que vol ser teatral, el teatre que vol ser circ d'"em despullo, m'arrossego i crido". Totes aquestes anades em sembla que sempre amaguen una incompetència. Per fer un bon poema s'ha de fer des de la poesia.
F.B.V. ¿No ha canviat res de fa molts anys, doncs?
J.M. Les arts fa molt que no canvien gaire... S'hi ha afegit el cinema i poc més. Les arts per a què serveixen? Per fer front a la misèria humana. A la vida et passaran moltes coses més aviat desastroses, i per fer-hi front no serveixen el futbol ni els entreteniments, serveixen les arts de sempre i potser la filosofia i la religió, entesa com alguna cosa més que ritu. Però això ja se sabia al segle XVI, i no hi ha res nou. Si perdem la familiaritat amb tot això ens quedem sense eines per fer front a una cosa que no desapareixerà que és la garrotada, el mal. I anem perdent els recursos dient que són antics. I quins són els nous? La societat s'ho ha de plantejar, perquè és perillós que cada vegada la formació de l'individu es llenci més per la borda, perquè vol dir que no té accés a aquests elements que són l'únic remei per a la persona. Si ara se't mor algú que t'estimes molt o tens una malaltia molt greu, quin filòsof llegiràs per consolar-te? Kant? Potser acabaràs llegint els presocràtics, o Marc Aureli, o només la Bíblia. Això és terrorífic, perquè vol dir que estàs abandonant una eina humana. I no n'han aparegut de noves: no em tregui l'aixada si no em dóna un tractor!
F.B.V. Sempre s'ha descuidat l'educació artística...
J.M. Sí que s'havia cuidat. Per què va haver-hi un Rimbaud i ara no pot ser-hi? És evident que era un nen prodigi, però feia sonets en grec i llatí a l'escola. L'escola estava al servei d'aquestes coses. No és el mateix un lector de poesia que sap fer sonets en grec i en llatí que un lector que no sap fer la o amb un canuto. L'única esperança és la formació, perquè la mateixa força que et pot fer ser un bon poeta, un bon amant, un bon pare o un bon fill és la mateixa que en un moment donat et farà matar a un altre, o robar o trair o ser cruel, no pots separar el bé del mal, perquè si els separes no queda res. El que s'ha d'explicar és com es pot anar tirant amb aquesta bola on hi ha la llum i l'ombra alhora procurant de no fer mal a ningú. Això és el difícil, i no permet solucions toves.
F.B.V. Per a molts lectors la sinceritat és un valor en poesia. ¿I per a vostè?
J.M. No. La sinceritat i l'originalitat no tenen la més mínima importància en l'art. El que has de fer és un bon poema, res més. Segurament si és un bon poema acabarà tenint alguna cosa d'original. No tot, perquè no ets més que un graó en una escala que ve de molt lluny i va molt lluny segurament i, per tant, pensar que tu seràs un esdeveniment també fa pixar de riure.
F.B.V. ¿Potser hauríem de canviar la manera de llegir, llavors?
J.M. El gran avantatge de la lectura és que és un vici solitari i pots fer-ho com vulguis. O com puguis. I com en sàpigues, i com més coses sàpigues millor. Llegir és com el sexe: no hi ha res escrit, t'has d'espavilar com puguis i treure'n el màxim profit i si pot ser amb alegria.
F.B.V. D'alegria no n'hi ha gaire, a la seva poesia...
J.M. És que la poesia no és per fer broma. Per mi la poesia és un acte solitari, i jo quan estic sol no ric gaire, com a màxim somric. No dic que s'hagi de fer així, que tothom faci el que vulgui. Però la poesia, l'art, com la filosofia, o la religió, no són oficis ni entreteniments, són maneres de viure. Aquesta és la seva potència.
F.B.V. A molta gent l'ofici també els dóna una manera de viure...
J.M. Però és un succedani, i d'això em queixo. És una societat que ja no s'enriqueix amb l'art i el pensament. La dignificació de la feina ha estat una arma de dos talls, perquè d'una banda ha estat una manera de tirar endavant, però de l'altra ha estat una eina del capital per fer pencar la gent i dir que la feina és sagrada. Malament quan hi ha coses sagrades, com quan havíem de fer un petó al pa que havia caigut a terra: volia dir que no menjàvem gaire.
Tornar