Documentació
Joan Margarit ret un homenatge poètic a l'univers arquitectònic
Margarit, que també exerceix d'arquitecte, creu que amb un càlcul matemàtic ben fet es pot fer aguantar una estructura qualsevol amb el mínim de ferro i formigó possible. Amb la poesia "has d'aconseguir dir el màxim de coses amb la menor quantitat de recursos expressius". Solament així es pot ajudar un bon nombre de persones. Perquè "la persona que no llegeix poesia es perd l'eina més potent de consolació que té, una eina necessària per consolar les desgràcies de la vida", ja que "posa ordre interior". Margarit afirma sense dubtar que "quan acabes de llegir un bon poema ja no ets el mateix que quan has començat a llegir-lo. Ha augmentat o disminuït el desordre interior". I reforça i insisteix en l'argument: "Llegir poesia és molt més potent que seguir qualsevol teràpia". Una teràpia és com un entreteniment, ajuda a passar el temps, mentre que, després de llegir un poema, "sempre en surts diferent", perquè transforma "l'interior de les persones" com cap altra eina pot aconseguir. Per Margarit, un bon poema "ha de ser exacte i ha de dir coses que alguna persona necessita que li diguin sense ni ell tan sols saber-ho".
Despullar sentiments
En el poema Càlcul d'estructures, l'escriptor també ve a dir que s'han de fer bons càlculs per estructurar bé els sentiments. "Els sentiments s'han de despullar d'ornaments, perquè els adorns no resisteixen. S'ha d'aprendre a despullar els sentiments i deixar-los només en l'essencial". Joan Margarit explica que l'eix temàtic del llibre "és volgudament la mort". Perquè aquest poemari és "continuació" del llibre Joana, dedicat a la seva filla morta ben jove. El poeta reconeix que aquell llibre va ser escrit "en calent", quan la mort d'un ésser que estimes et fa molt de mal. Després diu que es passa a una altra etapa, que pot ser la de l'horror, "perquè la mort ja no et fa mal": és l'etapa de l'oblit. "Jo prefereixo l'etapa del dolor que la de l'oblit", afirma rotundament. Càlcul d'estructures es clou amb el poema Els morts, una mena de faula sobre la mort adaptada del joc infantil Un, dos, tres: pica paret. És un dels versos que Margarit recita en els festivals de poesia i que emociona sempre. "Un, dos, tres és un joc universal i tothom entén el poema. L'he recitat al Palau de la Música de Barcelona, a Castella, a Mèxic i fa pocs dies a Israel, i ha estat sempre molt ben acollit". Perquè Joan Margarit és un dels poetes a qui li agrada dir la seva poesia en públic, "i com més públic millor". "Jo no diré mai que escric per a mi i que m'és igual si em llegeixen o no. Jo escric per ser llegit i si la poesia té mala premsa és per culpa dels poetes dolents, que com que no venen, han estès la convicció que la poesia no interessa ningú".
A la maduresa
També l'entrada a la maduresa, a la senectud, és un altre referent del poemari. "Entrar a la senectud no vol dir que et trobis malament, només vol dir que el teu passat és molt gran i el teu futur petit". Per això, "mai com a la maduresa es mira tant al present, la senectud és la gran joia del present". Però sí que hi ha certa nostàlgia, un mirar un passat que ja no tornarà: "Crec que és una època en què es guanyen unes coses i se'n perden unes altres. Hi ha joia del que es guanya i lament del que es perd, però el resultat final és el de fer les paus".
Tornar