Documentació
“S’ha d’acabar amb la impunitat del mal poeta”
Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) acaba de publicar un nou poemari, Càlcul d’estructures (Proa), en què convergeixen les seves dues grans passions, la poesia i l’arquitectura.
Pregunta. Han passat tres anys des de la publicació de Joana.
Resposta. La mort de la meva filla Joana és encara un dels fils temàtics d’aquest llibre. Si a Joana parlava de la pèrdua en calent, aquest nou llibre és l’etapa següent, en què recuperes la persona interioritzant-la d’una altra manera. I en alguns moments ja frega la tercera etapa, que és la de l’horror d’adonar-se que a vegades aquesta absència ja no fa mal. I quan no fa mal és que ha començat l’oblit.
P. Ja ho diu al poema “Seguretat”: “Necessito el dolor contra l’oblit”. En aquest poema també es blinda davant la llàstima dels altres, que és “una forma fàcil del menyspreu”.
R. És més important blindar-te dels perills que vénen de tu mateix. Quan et fas gran, ja no toleres de culpar als altres del que et passa a tu. O donar la culpa al món. Això de jove tens moltes temptacions de fer-ho. Amb l’edat veus que has d’analitzar què t’ha passat, què has fet.
P. ¿I d’aquí el càlcul?
R. El càlcul també és un homenatge a una professió i a una assignatura que he impartit tota la vida, i que m’han servit molt directament a l’hora d’escriure poesia. Així com les matemàtiques són les més exactes de les ciències, la poesia és l’art més exacte de les lletres. El càlcul d’estructures et demana que et cenyeixis a l’indispensable per sostenir un edifici i t’exigeix d’obtenir amb el mínim material la màxima resistència. Misteriosament, un edifici o un poema sobrecarregat és lleig. Va així això. Tot això ho he d’agrair al càlcul.
P. En la seva poesia hi ha una sentimentalitat confessa...
R. Que no vol dir sentimentalisme.
P. Evita de caure en el sentimentalisme amb la paraula honesta. Si pot dir prenyada no escriu embarassada, per exemple. I també hi ha la sordidesa, el dolor real que l’eximeix del sentimentalisme. ¿Però com s’ho fa per conciliar la sentimentalitat amb el càlcul?
R. És el risc de la meva poesia. Tota la poesia que pretén algun dia fer un bon poema, ha d’anar sempre per la vora del precipici. Cada poeta es mou en un territori que té el seu particular precipici i ha de saber on ha de vigilar més. El precipici del poeta és el ridícul. Si vas pel mig, faràs una cosa correcta, però no serà cap gran poema.
P. Al poema “Passant per davant del Terramar” diu: “Els vells no busquem pas la veritat. | Tota certesa no és res més | que una ferida inútil”.
R. És un poema contra la certesa. Tampoc puc tenir grans enganys. Avui estava escrivint uns versos sobre la meva mare, que s’està morint i ara mateix no creu en res. Ella que ha cregut tota la vida, no creu en res. No és veritat això que diuen que davant de la mort, et ve la por i combregues.No. Més aviat és al contrari. Amb la proximitat de la mort no s’admeten collonades, que diria en Pla. Al final vols aquesta dignitat. Si et deixes ensarronar perquè tens por, vol dir que has tingut una trajectòria molt tronada.
P. També hi ha un homenatge a Neruda.
R. Tota la vida he estat una vícitma i un deixeble de Neruda. Víctima perquè si caus a les seves urpes als vint anys et pot fer molt mal. Jo no aconsello llegir Neruda abans dels quaranta anys perquè se t’enduu i acabes fent de Neruda. L’altra coincidència amb Neruda és que ell també tenia una filla deficient, Malva Marina. A ell el van acusar d’abandonar la dona i la filla, i jo el defenso. Jo vaig estar en la mateixa situació i per sort a mi no em van deixar fugir. Ell va poder marxar perquè hi havia la Guerra Civil espanyola, el van nomenar cònsol i no sé què. Jo per sort no vaig poder fugir. I per ell va ser la gran cagada.
P. Ara que parlem de filiacions, ¿quins són els seus avis, pares i fills en la poesia catalana contemporània?
R. Diria que els meus pares són Espriu i Vinyoli, més que Ferrater. Pere Rovira podria ser un germà petit i Manuel Forcano, un fill, si no se m’enfaden.
P. ¿I d’avis? R. Joan Maragall. P. ¿I Salvat-Papasseit?
R. Seria un avi amb poca obra. Un altre podria ser en Màrius Torres. Un pare, més aviat.
P. Per cert, el seu pare surt sempre a la seva poesia. I la guerra és una altra constant.
R. És un tema que ve d’Estació de França i me’l prenc en el sentit de dir: “Atenció, que ens pot tornar a passar tot”. Ho dic en un poema: vaig pel carrer i veig els rostres dels qui podrien ser els meus assassins. És una sensació que m’han inculcat des de petit. Si has viscut de prop una guerra civil, saps que els crims més espantosos són sempre els de la gent més pròxima, per això és tan terrible. Els assassins en potència són els teus veïns. I ho notes tant en un problema de trànsit com discutint per una obra. Hi ha gent que estàs discutint i molt bé. I en d’altres ocasions, en canvi, et dius aquest tio em pelaria. Aquesta premonició et ve d’uns pares que han viscut una guerra civil i que t’han dit sempre: tindràs una altra guerra. Tota la vida els meus avis m’ho van dir. Cada generació ha tingut la seva guerra. La meva rebesàvia la van afusellar al cementiri de Sanaüja per espia carlina, i no sabem si la van matar els carlins o els liberals. No són bromes.
P. Hi ha un poema que es diu “Homenatge”, en què fa referència a un relat de Hemingway ambientat a la Guerra Civil.
R. Sí. És un relat d’un fugitiu que, assegut en un pont de l’Ebre, pensa en tornar enrere. És un relat senzill, molt breu. Hemingway és un autor que m’interessa perquè és despullat. També és un autor que escriu tenint present el càlcul d’estructures.
P. A l’epíleg sosté de manera molt contundent que el gran repte del poeta avui és la intel·ligibilitat.
R. Encara patim els efectes d’unes avantguardes mal prolongades. L’actitud rebel del poeta que no vol ser entès pel lector corrent recorda l’actitud del soldat que diu: “Hoy no como rancho que se joda el comandante”. Perdona, no és el comandant que es fot, ets tu mateix. ¿Què ha fet el públic? S’ha desentès de tot. A una persona que fa 30 anys que llegeix no li pots dir que no pot llegir un poema perquè és molt difícil. No fotem. S’ha d’acabar amb la impunitat del mal poeta.
P. ¿El lector de poesia no és especial?
R. ¿Tu conceps que a l’època de Maragall algú t’hagués dit: “No llegeixi aquest poema que és molt difícil i ja li explicaré jo”? Això és una bajanada de fa quatre dies. Jo vull que els meus lectors m’entenguin. I els que no els agradi el que faig que ho llencin a la bassa i els que no els entenguin la culpa és meva, no d’ells.
P. ¿Què vol dir entendre un poema?
R. Entendre un poema vol dir que quan en surts has canviat. Si un poeta et deixa entrar en un poema i en surts igual (com en un partit de futbol), és que no és un bon poema.
Tornar