Documentació
Els freds incalculables
Joan Margarit és un poeta extraordinàriament prolífic, i també el més popular entre els lírics catalans de l'hora actual. Un autor que es pren l'ofici i la vocació amb una irreprotxable professionalitat. Ara fa tot just un any, el maig del 2004, quan va aplegar en un primer volum d'obra completa la seva poesia escrita entre els anys 1975 i 1995, es va carregar el contingut de, pel cap baix, una desena llarga de títols. No està malament (Llum de pluja, de l'any 1987, és el primer llibre en què Margarit es reconeix d'una manera clara, diguem-ne que duradora). Una de les obres més severament castigades, o sacrificades, per la tria definitiva d'Els primers freds. Poesia 1975-1995 va ser Mar d'hivern, que havia guanyat el Riba del 1985 i que ara mereix una al·lusió a l'inici del poema Passant per davant del Terramar que en referma el caràcter de llibre històric, conscientment desterrat: "Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós / on vaig escriure el llibre Mar d'hivern".
CONCRECIÓ
He citat aquest poema, com en podria haver citat unes quantes dotzenes més, per il·lustrar un element molt car al poeta. Margarit comença sovint els seus poemes situant el lector: "Àvila, juliol del trenta-sis" (Del viatge de noces del pare i la mare), "Són dos pobles colgats entre les vinyes" (Paisatge de la Conca), "L'escenari és davant de les terrasses / dels bars, vora la platja" (Seduccions d'estiu), "Hi anava amb el meu pare els diumenges al matí" (El Price, 1948), etcètera. Es tracta d'un mer detall formal, ja ho sé, però em sembla que té molt a veure amb la composició d'una poesia que en podríem dir de realisme moral ("memòria sentimental" és l'expressió amb què el mateix poeta ha definit la seva producció dels últims anys -pròleg a Aiguaforts, del 1995)-. Ferrater constitueix un precedent clar de Margarit en aquesta opció estilística, ètica i estètica. Aquest realisme, aquest gust extrem pels detalls, aquesta concreció són presents no tan sols en l'arrencada, sinó també en el cos dels poemes. Els advertim en uns "joves rosegant / les panotxes cremant de blat de moro" (Lluna de Beirut). I, a Secrets, quan parla d'una dona que, per entendre'ns, es podria correspondre -pels ensenyaments rebuts, beneficiosos i de diversa índole- amb la Teresa de l'Ovidi Montllor. En aquest cas, una veïna que vivia al pis de sobre del personatge que la recorda en el poema, ja fa un futral de dècades. Doncs bé, del pis de la veïna se'n destaca "un forat despintat sota el lavabo, / just on entrava al mur la canonada". Aquest realisme dels detalls, fins i tot, l'apreciem en les comptades metàfores que fa servir Margarit ("Els records ara són / pots de gas verinós abandonats / en vells camps de batalla plens de flors"), i en les comparacions ("El mar, dins la fosca, / llueix com un cavall dins de l'estable"). Hi és, també, en la fogonada dels seus cèlebres versos finals: "Per això els arbres / són de fulla perenne als cementiris". Francesc Parcerisas compon sovint els seus poemes a partir de dos pretextos, sense gaire o cap contigüitat ni vincles lògics; dos pretextos que acaben fonent-se en el discurs, de vegades amb una llum inèdita. Margarit, no. El pare de Joana construeix els seus gairebé sempre a partir d'un pretext molt sòlid, aïllable, i aquest pretext i el paratext del pretext -vostès disculparan el joquet de paraules-, el poeta els du fins a les últimes conseqüències. Aquest modus scrivendi -que un professor d'universitat o un crític literari haurien de corroborar o revocar- contribueix també a l'intens realisme de forma i fons que practica el poeta. "La vida és feta de metalls innobles / que ja han perdut la seva lluïssor". La vida -gran tema de reflexió per a Margarit, una "xarxa apedaçada"- no admet càlculs, perquè sempre els esmena, i només permet la construcció d'estructures efímeres, com les cases dels dos porquets més juganers -estructures voladisses-. "Fora, la mort espera per entrar".
DIÀLEGS AMB LA FILLA
Càlcul d'estructures fa poesia de tota aquesta precarietat, de la col·lecció particular de pèrdues que anem fent cada dia més assortida. Però també dedica uns quants poemes a dialogar amb la filla morta, i no tinc cap mena de dubte que alguns d'aquests -com alguns altres dels més recordats de l'autor: el de la navalla, el del pixar sang...- s'han de comptar, a partir d'ara, entre els millors que ha escrit mai. Em refereixo a aquesta gairebé exquisida meravella que és Perdiu jove (dic gairebé perquè lingüísticament hi objectaria alguna cosa, com en molts altres poemes de l'autor). I Final de dia. En aquest capítol dels poemes memorables, ara ja de pretextos diversos, hi inclouria encara Dormitoris, Envestides de l'oblit -d'una morbidesa dickinsoniana- i aquell poema final tan potent que és Els morts ("Només sé que me'n vaig amb els meus morts"). Margarit disserta sobre les cases -sempre hi ha un gran nombre de referències de llocs, públics i privats, en els seus versos-, sobre aquells refugis de l'amor que, anys a venir, s'haurien de convertir en búnquers tronats del dolor i l'amargor. Fa una àcida glossa de Neruda -que havia tingut una filla deficient que "no va tornar a veure des que tenia dos anys", diu la nota final-: "Els poemes l'oculten com el vent / cobreix de fullaraca un ocell mort". Aquí esclata, és clar, la gran qüestió de l'autenticitat en poesia. Segons Margarit, Neruda -el gran poeta de l'amor- mai no va entendre que "estimar no és escriure cants d'amor". No rebre, sinó donar (de nou, la nota final).
EL POETA S'HO JUGA TOT
Poemes molt ideològics, ja es va veient, en què el poeta sembla jugar-s'ho tot. Poemes sobre la memòria que fereix, sobre un cert tedi vital ("Prefereixo la música a la vida"), sobre la tirania de la carn ("El sexe és tan despòtic i tan feble / que vaig tornar-me a enamorar de tu"), sobre excavadores que roseguen murs i ensorren històries; sobre portes que només garanteixen a mitges la llibertat, i sobre les finestres primigènies de la infantesa, que ara s'obren de nou a la memòria, sobre aquells llocs del passat que no es poden veure i sobre boxejadors noquejats al ring que, en un instant il·lusori, treuen forces de flaquesa. Tot serveix per il·lustrar el catàleg innúmer de la vida, i per prendre consciència "que el final serà sempre un mal final". Tenim un Margarit musculat, sobrat de forces, capaç d'emocionar més que mai amb la seva música trista, les seves paraules que no volen fer bonic, el plany de l'home que no es vol sentir plànyer. Un Margarit que reflexiona i crea una bellesa habitable i compartible mitjançant pretextos magnífics, com aquell cant del rossinyol gravat en una vella cinta de casset o la Mort -escrita així, en majúscules- que juga a pica paret.
Tornar