Biografies
Lacruz, Mario
Mario Lacruz Muntadas neix el 13 de juliol el 1929 a l'Eixample de Barcelona. El seu pare, Mariano Lacruz Casamayor, nascut també a Barcelona però de pares aragonesos era comerciant tèxtil. La seva mare, Mercedes Muntadas Florensa, filla d'una família de l'aristocràcia de Barcelona, va ser violinista i integrant del "Trio Muntadas", que va haver de dissoldre's al morir una de les tres germanes que ho integraven. Cap a 1932, els seus pares es traslladen amb Mario a Andorra, on regenten un hotel -Hotel Les Termes- a Les Escaldes. El 1933 neix Francisco, la seva únic i benvolgut germà. Els anys andorrans queden reflectits àmpliament en la novel·la autobiogràfica Mil dies en la muntanya-Simfonia inacabada, text inèdit en els últims retocs del qual treballava quan va morir al maig de 2000. A l'acabar la Guerra Civil espanyola, la família regressa a Barcelona, si bé Mario recorre com intern diversos establiments (Puigcerdá, Mataró) fins a recalar en els germans de la doctrina critiana de la Bonanova (Barcelona), on cursa el batxillerat. D'aquesta època ve la seva amistat amb José Agustín Goytisolo, Luis Carandell, Germán Plaza, Julián Torres, Pocho Sennacheribo. També en aquells dies ja és molt marcada la seva inclinació per la literatura (llegix amb passió en llengua original a Sartre, Camus, Simenon, Faulkner, Greene) i dóna els seus primers passos literaris a la revista col·legial salesiana, on publica el seu primer conte Castor i Pólux. A la fi dels 40, Mario Lacruz comença els estudis de dret; en les universitat coincideix amb Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Francesc Vicens, Jaime Costafreda, Jose María Castellet, Juan Goytisolo, Enrique Badosa, amb qui comparteix inquietuds polítiques i culturals i tertúlies. Dirigeix, al costat d'Antonio de Senillosa, un grup de teatre de càmera (en el qual comencen, per cert, la seva marxa actors com Adolfo Marsillach, Ana María Noé, Manolo Dicenta, Carlos Lemos i Lali Soldevila), que estrena a autors estrangers insòlits per a l'Espanya de l'època ( Les comèdies del mar de Eugene O’ Neil, La cambra d'estar de Graham Greene, obres de Adamov); és cofundador de la tertúlia literària "Turia" al costat d'Ana María Matute, Lorenzo Gomis, Germán Shroëder, Juan Goytisolo... El1953 guanya amb la seva novel·la L'innocent -considerada per la crítica com la precursora del gènere negre a Espanya- el premio Simenon organitzat per l'editorial Aymá amb un jurat compost per Nestor Luján, Carlos Martínez Barbeito i Rafael Vásquez Zamora; al poc, el llibre tornaria a ser publicat per l'editorial Luis de Caralt. La novel·la va ser un èxit, es va traduir a vuit idiomes, i es va adaptar al cinema amb un guió signat pel propi Lacruz i el director Josep Maria Forn. La censura franquista va obligar a canviar el personatge de policia corrupte, que es va convertir en la pel·lícula en un agent d'assegurances. El 1955, coincidint amb la publicació del seu llibre de relats Un estiu memorable, comença la seva carrera professional com editor, en tasques de coordinació d'aquesta col·lecció i, també, traduint; al mateix temps escriu per encàrrec guions per a productores nacionals i estrangeres (entre ells una guió per a la pel·lícula Gaudí de Josep Maria Argemí). També el 1955 assoleix amb la seva segona novel·la La tarda el Premi Ciutat de Barcelona, traduïda al francès i a l'italià en les editorials Robert Laffont i Longanesi. Uns anys més tard Claude Lelouch s'inspiraria lliurement en la novel·la per a la seva pel·lícula Un homme et uneix femme; Lacruz apareix en aquells dies com un dels joves novel·listes més prometedors en el panorama de les lletres espanyoles. Són aquests anys de gran activitat en els quals reparteix el seu temps entre l'escriptura, els guions i una cada vegada major implicació en les tasques editorials. En 1956 es casa amb l'empordanesa Isabel Bassols Soler, amb qui tindria cinc fills. Mario Lacruz prossegueix la seva carrera editorial, amb la creació en l'editorial Plaça de la primera col·lecció de butxaca a la manera de la Penguin britànica (Llibres Plaza). Al morir José Janés, Plaza adquireix el seu editorial i Lacruz es converteix en el director literari del nou segell Plaza i Janés. A la fi dels 60 Lacruz segueix escrivint contes, que es publiquen en revistes i en 1970, robant-li temps al temps, escomet la seva tercera novel·la L'ajudant del botxí, finalista del premi de la crítica, que es converteix en un èxit de públic i que és considerada avui per la crítica com un dels retrats més assolits del franquisme sociològic. D'aquesta primera etapa en Plaza i Janés destaca la publicació d'autors espanyols com Francisco Candel, Tomás Salvador, Mercedes Salisachs, Victor Alba... El 1975, amb l'arribada de la democràcia, Lacruz es posa al capdavant del grup editorial Argos-Vergara, on prossegueix la seva brillant carrera professional. En 1981 regressa a l'adreça de Plaza i Janés, on crea dues col·leccions: una col·lecció de narrativa espanyola i una col·lecció de narrativa estrangera. El 1983 es fa càrrec de l'editorial Seix Barral menjo director general. Són els anys de la seva consagració com editor. Els 17 anys a Seix Barral, on acaba la seva marxa professional en 2000 com conseller delegat, suposen el fermall d'honor per a una carrera excepcional d'editor, amb més de 5 000 títols en el seu haver, i ho consagren com un dels grans de l'edició de la segona meitat del segle XX a l'àmbit hispànic. A la seva mort es troben en el seu armari, sorprenentment, diverses obres inèdites, sobretot novel·les entre les quals una novel·la negra d'humor titulada Concert per a tir i orquestra. Al març de 2004 Edicions B inicia el rescat dels inèdits de Mario Lacruz amb la publicació de Gaudí, una novel·la, amb pròleg de Rosa Montero basada parcialment en un guió que va escriure Lacruz per al cinema. Edicions B i Successors de Mario Lacruz instauren en 2004 un Premi de Novel·la Mario Lacruz.
Tornar