Documentació
L’home que es va equivocar d’època Nèstor
Luján era un periodista atípic que es va reciclar en novel·lista prolífic durant els últims anys de la seva vida. Era tan atípic que no fa ni deu anys de la seva mort (va morir el 1995) i ja té una biografia exhaustiva escrita per Agustí Pons, que ens arriba pocs mesos després d’un interessant assaig del també periodista Enric Vila centrat en el Luján dels anys quaranta (Néstor Luján. Entre el rostre i la màscara), . El títol que Agustí Pons ha donat a la seva biografia —Nèstor Luján, el periodisme liberal— no enganya: Luján és observat com un home que va exercir per escrit de liberal, defensant la democràcia i denunciant les atzagaiades del franquisme, en uns anys en què no era gens fàcil fer-ho. En el llibre d’Agustí Pons queda clar que Luján era un d’aquells homes tan llegits que poden parlar de tot. De cultura enciclopèdica, que es deia abans. Podia escriure de toros, de boxa, d’història, de gastronomia, de política, de viatges, de vida quotidiana i del que calgués, i ho podia fer gràcies al seu extens bagatge cultural. I això que Luján, que tenia 17 anys el 1939, va enxampar de ple els anys grisos de la postguerra. Per sort per a ell, però, va tenir bons companys d’universitat, com ara Joan Perucho, Josep Palau i Fabre, Antoni Vilanova i Anna Estelrich. Gràcies a aquesta última, va poder entrar en contacte amb el seu pare, Joan Estelrich, i amb la seva espectacular biblioteca, que li va obrir les portes d’un món molt diferent de l’oficial. Tot això va fer de Luján un lector privilegiat, com es pot veure en el seu interessant dietari inèdit, del 1941-42. Segons explica ell mateix, quan tenia només 20 anys ja havia llegit Stendhal, Homer, Éluard, Flaubert, Chesterton, Mann, Wilde, Mallarmé, Calderón, Lorca, Baroja, D’Ors, Espriu, Carner, Sagarra, Foix i un llarg etcètera. A Montaigne, un dels seus autors de capçalera, hi arribarà més tard, de la mà de Josep Pla, un personatge bàsic en la trajectòria de Luján. Els dietaris inèdits, dipositats a la Biblioteca de Catalunya i reproduïts en part per Pons, diuen molt de Luján. El primer, dels anys 1941-42, està escrit en català; el segon, del 1947, en castellà. En tots dos hi trobem la seva visió del món sense por a la censura i veiem com es va construint a ell mateix, sobretot a base de lectures. Hi ha també, esclar, referències al seu pas per la universitat, però el lector té la impressió que l’autèntica universitat de Luján va ser la revista Destino, on va entrar amb només 22 anys i on va destacar com a columnista. De tant en tant, trobem en aquestsdietaris alguna desqualificació sorprenent, com ara la que dirigeix a Martí de Riquer, un dels seus professors a la universitat: “Riquer es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza”. També hi ha reflexions sobre Espanya impublicables en aquells anys, com la que diu: “España está agotada, hundida definitivamente. No se conmueve ya nadie. Las Universidades pobres y miserables, de una incultura sobrecogedora, la literatura raquítica, la industria sin haber dado un paso desde hace quince años (…) El ejército inerme, la riqueza exhausta, destrozado el país, sin carreteras, sin ferrocarriles, sin escuelas, sin política, sin religión. El espectáculo es desolador, la moral anda por los suelos. España es el país más triste del mundo”. Agustí Pons ha fet una bona recerca sobre Luján, entrevistant la gent que el va conèixer i capbussant-se a fons en les hemeroteques. Això li ha permès retratar el personatge i situar-lo en el seu temps, encara que de vegades cau en un detallisme excessiu, més propi d’una tesi doctoral que d’una biografia. Els anys grisos de la postguerra i la història de la revista Destino, amb les picabaralles originades quan la va comprar Jordi Pujol, hi són ben reflectits, i també es repassa a fons la trajectòria de Luján com a crític gastronòmic excel·lent, en uns moments en què la cosa no es portava. Es troba a faltar, però, més atenció al Luján amant dels toros. En el seu primer llibre —Historia del toreo, del 1954—, Luján ja va tocar el tema dels toros i ho va continuar fent durant molts anys. A partir del 1963 va començar a escriure a Destino sobre gastronomia. El 1958 és nomenat director de la revista, però ha de plegar el 1969 per culpa d’un expedient de la censura. El maig del 1975 plega definitivament de Destino, on, a més d’exercir durant anys el periodisme liberal, va tenir la sort de conèixer Pla, Cela i altres destacats escriptors de l’època. Luján, però, va continuar fent de periodista en diversos mitjans i al final de la seva vida, als 64 anys, es va posar a escriure novel·les; o, millor dit, a dictar-les, ja que Luján preferia dictar. De la vuitantena de llibres que va publicar, especifica Agustí Pons, 27 tracten de gastronomia, 27 són o bé novel·les o bé obres de divulgació històrica, quatre són llibres de memòria, tres de toros, tres d’animals de companyia i quatre de temàtica diversa. Tot plegat fa de Luján un periodista sens dubte singular, savi i prolífic que potser no es va valorar com calia en uns temps molt polititzats en què l’afició al bon menjar estava sempre sota sospita. Tal com cita Agustí Pons, Montserrat Roig va escriure el 1974 a la revista Jano: “A veces, cuando hablo con Nèstor Luján, me da la impresión de que se ha equivocado de época (…) Ciertamente, Nèstor Luján se ha equivocado de época y de país”. Ja és això, ja.
Tornar