15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Biografies

López-Picó, Josep Maria

Josep Maria Lopez-Picó (Barcelona 1886 -1959) Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i fou alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, "La Revista" i "Les Publicacions de La Revista". Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària. Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteixmés de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos. Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam iEva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta(1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).

Tornar