Documentació
La muntanya màgica
Durant la primavera del 1923, abans de tornar a casa per concloure els darrers capítols de La muntanya màgica, Thomas Mann va passar per Barcelona. L’alemany, que mai no havia llegit Verdaguer, de ben segur que va adonar-se, mentre es pentinava els bigotis, que la nosra ciutat neix i creix a l’empara dels 173 metres de gres de Montjuïc, la nostra muntanya màgica local. La història de Barcelona, la seva personalitat, s’ha construït tradicionalment sobre el paisatge del penyal, i l’escriptor Llort, com Mann, com Monzó a L’illa de Maians, ha volgut fer una novel·la prenent la part pel tot, retratant-nos a tots plegats a través d’uns desgraciats que pul·lulen pel districte 3 del cap i casal. Maleït Montjuïc, amb les quatre mosques colloneres de les dues dièresis és, primerament, una astracanada. Una novel·la trepidant, divertida, intel·ligent i de gènere, que de primer no recorda pas Mann sinó Ferran Torrent o Puta misèria. Mirada amb més deteniment s’assembla més a un Martí Rosselló o a un Sergi Pàmies, i desvela molta més profunditat literària que els recents entspringen de Marí o Puigverd, tan tocats d’afectació. Sí, des del punt de vista de la versemblança històrica i social, som més Montjuïc que no pas Montserrat. Són bells els turons de Weimar però vivim al costat d’una muntanya urbana abocada al mar. Marginal (com en els seus orígens: mont juïc, muntanya de jueus) i fascinant alhora, vital al costat d’un reducte de finats al seu prestatge, culta (Miró i MNAC) i canalla. Fascinant i entranyable. Sense sanatori, a la nostra muntanya màgica no li calen malalts, però. Ni més febleses ni grandeses humanes. Ni més eufòria ni resignació davant tanta vida mediterrània. EL nom de Llort (que vista la seva predilecció per cert temes sexuals acabarà pronunciant-se sonoritzant l’oclusiva dental) queda ben alt en aquest llibre radiant, tendre i ben escrit. La gran literatura també pot ser de barri i modesta.
Tornar