15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Vodevil

Article publicat a “El País” el 06/04/00 per Jordi Puntí

Que un inspector de policia nacional, ni que sigui de la secreta, sàpiga que és el director de cine Derek Jarman i, a més, sigui capaç de citar-ne una pel·lícula com Sebastian, és una inversemblança difícilment tolerable més enllà dels confins d’una novel·la com aquesta, Maleït Montjuïc. En canvi, en el microcosmos extravagant i guillat que des de la primera pàgina edifica Llort, els disbarats inversemblants -situacions, personatges, diàlegs- es projecten cap al terreny de l’absurd i, per insistent acumulació, es tornen virtut. La millor mostra d’aquesta qualitat és l’escena final, que no explicarem (i recorda, d’alguna manera, els darrers compassos de la Judita de Francesc Trabal), però també en pot ser un bon exemple un professor universitari que planeja el robatori d’un quadre de la Fundació Miró i decideix que, per fugir amb l’obra, farà servir l’autobús, perquè per ell "el món del taxi mai no ha existit". Aquest absurd còsmic és un dels elements que converteix Maleït Montjuïc en un perfecte vodevil. Hi ha, a més, un espai físic limitat i laberíntic -la muntanya de Montjuïc-, una trentena de personatges desbocats i arquetípics que hi deambulen i són víctimes de les casualitats més formidables, i un segrest amateur, dignes de Pepe Gotera y Otilio, com a punt de partida. Per donar consistència a aquests còctel, Llort se serveix d’una estructura ben travada i complexa, i d’un ritme de la narració molt àgil, a estones trepidant, que només patina quan es deixa enlluernar pel breu esclat d’un acudit brillant (però que fa destrempar l’escena) o per la momentània pèrdua d’un dels múltiples fils que remena. L’imaginari d’aquest vodevil contemporani surt de la cultura popular: la música, el cinema -amb referències constants, ben conjugades, tant al cine de culte com al popular-, i els dibuixos animats més que no el còmic. potser per això la novel·la pateix una excessiva lleugeresa d’estil, per no dir descura, un abandó que haurien d’haver vigilat a parts iguals l’autor i l’editor, que per això rep agraïment a l’última pàgina.

Tornar