Documentació
'À bout de souffle'
Rita, la protagonista d'aquesta novel·la esperpèntica de Llort, ha tingut un tumor. És per això que du un pit postís. Sospita que la cosa no pot durar gaire. I llavors, Llort, el narrador, que té una inclinació natural pels personatges secundaris de la vida, i per convertir aquests personatgescomparsa en solistes d'una certa entitat, sent una pietat autèntica per la Rita i la dota d'uns sentiments que doblen la compassió que sent el mateix creador. És per això que la dona no pot comportar morir i deixar els seus en la intempèrie (llegiu-hi la intempèrie econòmica). Cal enginyar-se'n alguna per assegurar-los un passament prou sòlid. De fa molts anys que regenta una administració de loteria. Però mai no se li havia presentat una oportunitat tan planera.
La Natàlia -jove pihippy amb una certa consciència social- s'hi presenta un dia amb una butlleta guanyadora. Ella no ho sap, però aquell rectangle de paper val cent cinquanta quilos. L'escena resulta força inversemblant, però tant se val. És a dir: a Llort se li'n fot, la versemblança, perquè la seva intenció és mostrar-nos, a partir d'un aventis d'acudit, d'una facècia amb actors de barri, l'òpera bufa d'uns barcelonins desheretats, veritable carn de canó (en aquest cas, carn de canó de Montjuïc). La noia no ho sap, que és multimilionària, com tampoc no sap on redimonis, en quin replec de la bossa, ha desat la butlleta distingida per la sort, poc després de saber la nova.
CANVI D'ACTITUD
Llort ha escrit un entreteniment novel·lesc força complet, radicalment diferent de la seva primera història, T ardor. El viatge al cor de la nit del líder del conjunt de rock Vèspron volia ser transcendental, però, ves per on, acabava convertint-se en una crònica una mica amanerada o, millor, amarada pel tòpic: baixada als inferns en una època en què l'infern, de la mena que sigui, està de rebaixes (oh Dante, oh Rimbaud, i tots els que de l'infern parlaren, celestials!). Joan Argulló era una criatura original de Llort, però un tenia la sensació de coneixe'n de fa molts anys l'existència, la seva aura d'ésser maudit. Al cap i a la fi, Argulló no era sinó el producte reproduït en sèrie del cantant de rock, una figura banal que Llort es prenia massa seriosament. Heus aquí un dels defectes de T ardor, a parer meu: el narrador abordava la figura del protagonista amb una deferència excessiva: Argulló se sentia el cor esgarrapat pel desencant, com ens l'hi sentim tots els fills orfes d'ideologia, amb el serrell arrodonit pel perruquer Pujol i les seves inexhauribles almostes de gomina que ens empedreeixen les celles i els pèls del nas, d'una banda, i el sorollet amoïnós dels trilites-socialistes encastat al pavelló de l'orella, de l'altra. El procés, a Maleït Montjuïc, és gairebé invers: els més de trenta personatges de la novel·la constitueixen caricatures d'éssers de carn i ossos, sovint més d'ossos que de carn. Llort els va posant damunt la taula com si tingués un exèrcit de soldadets de plom com el del conte que els meus fills senten cada dia en una cinta de casset: tots són manxols d'un braç, escapçats per una banda o altra. "Són una colla de ximples", que diria el President.
GENT DEL BARRI
Comencem pel nucli familiar. L'Alfons, el marit de la Rita, és una nul·litat d'home, un dropo de cap a peus. A casa, va en calçotets esparracats, i per una costura desfeta se li escapa un ou. L'hi fa veure el fill retardat, el Ponç, que sovint es mostra com el més lúcid de tota la colla ("Tu tranquil, fill, mentre no caigui a terra"). L'hereu (que es diu Esteve, ves per on) acaba de sortir del trullo: exemplar modèlic d'hoste de la Model amb les reserves fetes amb molta antel·lació. La Berta, la filla, fa un número introductori al Bagdad. De fet, el numeret en qüestió constitueix el bo i millor del xou, i l'hi acompanya el magnífic introductor Tutuà Popó, negre, que no sap llengües, trenta centímetres en estat de flaccidesa.
Això pel que fa a la família. Però la família s'amplia amb una vintena llarga més de personatges. Tots plegats -figures caricaturesques de tebeo- es conxorxen per segrestar la Natàlia. I, un cop raptada, es conxorxen amb la mateixa Natàlia per segrestar algú altre, per mirar d'ampliar el capital en el moment més hilarant i delirant de la història. La novel·la acaba amb una persecució absurda entre els segrestadors i altres individus que ens han anat acompanyant al llarg d'aquestes pàgines. Entre els primers, en destacaria el Jonathan, un adolescent skinotxo amb el xandall enrivetat al camal per la rojigualda. Entre els segons, d'una banda, l'entranyable Macià del Valle, professor jubilat d'història de l'art i visitador diari de la Fundació Miró que planeja, indefallent, el robatori d'una obra del pintor; de l'altra, la seva filla, la policia Impressió de les Plagues de Sant Francesc d'Assís del Valle, Impres per als amics i també per als enemics, per una raó elemental d'economia del llenguatge.
Maleït Montjuïc sembla un retret a la novel·la psicològica que escriuen molts contemporanis de l'autor. Tot hi passa superant els límits de velocitat permesos, i l'estil abona la concepció narrativa que he sintetitzat amb el títol de l'article. Llort, en aquesta novel·la tan barcelonina, no estalvia crítiques a qüestions urbanístiques de la ciutat. Tot i això el seu Montjuïc tampoc no representa l'elegia per cap essència perduda del barri. Com més àcid el seu humor, millor. Com més corrosiu, més gran el plaer de la lectura. Encara trobo que molt sovint la seva ironia és predictible i tova. Massa humor blanc, com si li requés de fer sang en situacions en què potser caldria furgar molt endins, per trobar-n'hi una gota adormida i malenconiosa.
Un thriller. Una comèdia de cap a peus. Una història de casualitats rocambolesques. Llort hi avia instants d'una gran agudesa: "El cambrer passa l'espàtula per damunt de la planxa calenta, per fer alguna cosa, és un gest habitual d'evasió momentània". Davant del cambrer, l'Esteve "permet que l'hipnotitzi una taca de suc d'escopinyes que hi ha a la barra". Maleït Montjuïc té, de vegades, la forma de la paleta del cambrer: va fent arronsar en rajolins foscos el greixum d'una comunitat enquistada en un barri de poca pena. Altres vegades, no arriba a hipnotitzar com la taca de suc d'escopinyes del taulell, però sí que ens fa veure que aquella taca pot fer que, als antípodes, un nen maori badi amb llavis i dents una estranya fruita sucosa, amb inflors d'elefantiasi, el nom de la qual desconec perquè aquí no en gastem ni se n'ha vist mai al mercat de la Boqueria.
Tornar