Documentació
Article publicat a “El Periódico”, amb motiu de la publicació de les Sàtires, el 10/03/00, a cura de Jordi Gàlvez.
Amb el pseudònim de Guerau de Liost, Jaume Bofill i Mates (1878-1933) va firmar, discretament, algunes de les pàgines més autèntiques de la poesia catalana contemporània. Potser amb massa discreció i tot. Si no, no s'entén com aquest gran clàssic avui continua essent gairebé un desconegut. Gabriel Ferrater va dir un dia que la seva qualitat havia passat per alt ni més ni menys que tot un Carles Riba. Això s'explica perquè el calmós poeta Guerau només exercia de senyor Bofill, del prestigiós polític protagonista de moltes pàgines de l'actualitat barcelonina: regidor a l'Ajuntament, diputat, conseller i vicepresident de la Mancomunitat, president d'Acció Catalana. Gran orador i polemista, va ser l'encarregat de la defenestració pública d'Eugeni d'Ors. Del mateix Ors que li havia donat la mà en prologar el seu llibre La muntanya d'ametistes. Bofill i Guerau eren les dues cares d'una dualitat complexa. Es el pont que uneix els hereus de Verdaguer i les primeres provatures de les avantguardes, però, tot i ser el poeta noucentista per excel.lència, és rural, barroc, medievalitzant.
Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, també estan construïdes a partir de la tensió entre contraris. Retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, s'hi caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. Guerau coneix tots els seus possibles interiors i sap, com diria després Walter Benjamin, que la civilització i la barbàrie són les dues cares d'una mateixa moneda. "¿Voleu que us parli del cor d'un criminal? Només conec a fons el d'un home honest, i us asseguro que és una cosa nauseabunda", diu una coneguda sentència. Per això broda com ningú la ironia, el somriure contingut per sota el nas, una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç. A la manera dels seus mestres, La Bruyère i La Fontaine.
La paròdia és un joc, però la sàtira sempre és una lliçó. Atrevir- se a pontificar és un risc que exigeix atenuants. Per això Guerau mai no afirma res sense contemplar la seva refutació i per això mai no queda tirat a mig camí, amb les mans al cap, immobilitzat i escorcollat per la paradoxa. Dir una cosa després d'haver sospesat el contrari i saber tirar endavant és la tècnica que té l'excursionista per pujar. La ruta que mena al cim sempre és en zig-zag.
Tornar