Documentació
La novel·la de Barcelona
La novel·la sobre Barcelona escrita en català que molts esperaven ja és aquí. I li hem d'agrair a Julià de Jòdar: autor de L'àngel de la segona mort (premis Ciutat de Barcelona i Blai Bonet de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i finalista del Premio Nacional de narrativa 1998), primer volum de la trilogia L'atzar i les ombres (De Jòdar treballa en la revisió de la segona part, L'any que van caure les fades), un projecte de novel·la total que intenta explicar el present a partir del passat i ens enfronta al futur. L'àngel de la segona mort s'ambientava, amb una clara influència de Marsé, en un barri industrial de Badalona on, des de fa més d'un segle, conviu la població autòctona amb diverses generacions de l'emigració camperola catalana i murciana. I, tot combinant ficció i assaig, intentava exorcitzar els dimonis del progrés amb els valors de la tradició humanista. Zapata als Encants segueix en aquesta línia de sacsejar la consciència del lector. Però, amb l'associació d'idees oposades, d'humor i tragèdia, amb la fusió de la realitat documental i l'experiència pròpia, l'escriptor ens ofereix un producte més agosarat, més incisiu, més actual, més viu. Julià de Jòdar sempre ha intentat escamotejar la seva biografia (mirem les contracobertes dels llibres). Sabem, però, que té més de cinquanta anys, és llicenciat en història contemporània, coneix bé el món editorial i ha col·laborat en diverses publicacions d'esquerra durant els anys 70: a la Revista mensual/ Monthly Review escrivia coses com ara: "En Cataluña, mando consensual de la razón del Estado opresor para ocluir toda pretensión de poder nacional catalán fuera de la lógica del capital". I parlava d'autovalorització proletària o dialogava amb els autònoms italians tipus Toni Negri. Intuïm, també, que els protagonistes dels tres relats (la definició del gènere és imprecisa: aquí tot és volgudament ambigu) que conformen el llibre comparteixen moltes de les opinions (antidogmàtiques, que conviden al diàleg) i experiències de l'autor. Una bona manera, encara que sembli paradoxal, de ser objectiu. De Jòdar no improvisa: l'obra és alhora un vehicle per a les idees pròpies i alienes i una reflexió sobre la novel·la. A l'escriptor li interessa allò que conta i com ho conta. Per això, rebutja els clixés, les mistificacions, les fórmules per reproduir un món versemblant. Es replanteja el punt de vista, el temps, l'espai, el discurs narratiu. I busca la forma literària més adient per representar una realitat complexa. El corrector Lotari que redacta una biografia de Zapata per a l'enciclopèdia projectada pel factòtum jubilat d'un empori editorial, el vidu Ferran que dirigeix una sucursal de la indústria química alemanya i intenta redimir un amic de la infantesa caigut en desgràcia, l'obès Ximo Ximoi que es vol curar de l'empatx teoricoideològic del passat; tots ells i molts d'altres (el llibre és ple de personatges menors i històries col·laterals) són portaveus de l'escriptor. Un escriptor que defuig els tòpics del realisme de postguerra, però utilitza la literatura per criticar els problemes del medi social (¿amb el propòsit de millorar-lo?).
MEMÒRIA VIVA
El llibre comença als Encants. No és una casualitat. Els Encants són la memòria viva d'una Barcelona que creix i es renova cada dia. Als Encants hi ha de tot: pintures, llibres, documents, objectes; allò que reflecteix els modes de pensar i de viure, els valors i les creences d'una comunitat, la cultura que es comparteix i s'aprèn, que deia Norbert Elias. I que crea una frontera immaterial entre els membres de distintes comunitats: d'aquí l'agressivitat dels moros, els gitanos, els hindús que circulen pels Encants contra el vell editor que els exclou de les seves enciclopèdies. Als Encants, el corrector Lotari estira el fil de múltiples i variades històries (del militant d'esquerres, del progre, de la puta magribina, del nou indià fracassat, de la dama jueva, de la periodista innocent, etc.) que tenen diversos escenaris (el Clot, Badalona, Gràcia, el Raval, l'Eixample, Europa, Amèrica). Amb les vides creuades d'aquests personatges hiperactius, sense límits físics, temporals o psíquics, l'escriptor lliga la fràgil trama d'una ciutat. I aprofita els seus pensaments, fantasies i converses per vehicular les pròpies fílies i fòbies. Julià de Jòdar critica polítics, intel·lectuals, escriptors i gent de teatre. Evidencia les mancances del govern i manifesta el desencís davant d'una Transició difícil de pair (un pragmàtic dels que tan abunden diria que a De Jòdar, tan crític amb el realisme existent, li falta realisme). També qüestiona l'obra de determinats autors que han estat canonitzats tant per haver combregat amb el sistema com per haver apostat pel contrasistema (si bé es mira, les dues cares d'una moneda). I la novel·la té el seu missatge: cal recuperar el passat i projectar-se cap al futur. Un futur obert a totes les possibilitats, el lloc de la llibertat. De Jòdar: Zapata.
Tornar