Documentació
Julià de Jòdar: “Quan escric una obra nova, no sento cap pressió”. Passions fosques en un barri obrer de finals dels 50
Quatre anys després de L’àngel de la segona mort’, Julià de Jòdar acaba de publicar la segona novel.la de la trilogia L’atzar i les ombres’. A‘El trànsit de les fades, l’autor mostra l’educació sentimental d’en Gabriel i de tota una generació que comença a superar la repressió moral posterior a la Guerra Civil.
Julià de Jòdar va debutar com a novel.lista tard, als 54 anys, amb L’àngel de la segona mort (Quaderns Crema, 1998), el primer volum de la trilogia L’atzar i les ombres. Però el seu contacte amb el món dels llibres ve de lluny, ja que s’ha passat tres dècades treballant en editorials grans, fent enciclopèdies i obres il.lustrades. El seu és un projecte narratiu ambiciós: de moment ja ha publicat els dos primers volums d’una trilogia que té prevista enllestir d’aquí a un any. A partir d’aquell moment, la intenció és escriure una segona trilogia. I tot, sense descartar anar intercalant algun altre llibre de relats entre novel.la i novel.la, com ja va fer quan va treure el recull de contes Zapata als encants (Quaderns Crema, 1999) entre la primera i la segona entrega de L’atzar i les ombres. El fil conductor d’aquests tres primers llibres és en Gabriel, un xicot del barri obrer de Guifré i Cervantes, que podríem situar a la zona del Gorg de Badalona. Al primer volum, el jove té només 14 anys i al darrer en tindrà 20, moment en què acabarà el seu període d’aprenentatge de la vida. Si a L’àngel de la segona mort en Gabriel narra la mort d’un amic seu a la fleca dels germans Font, a El trànsit de les fades, Julià de Jòdar hi explica l’educació sentimental del mateix Gabriel, quan té entre els 16 i els 18 anys. L’autor afirma que és una novel.la de dones, unes protagonistes immerses en un món de passions amagades que retrata la nova concepció de la moral, la sexualitat i el desig que s’estava forjant a la Catalunya de finals de la dècada dels 50. Si res no canvia, la tercera novel.la de la trilogia, que té com a títol provisional A la recerca de l’heroi proletari català, ens presentarà un Gabriel que abandona la seva mare vídua per marxar a treballar en una foneria de la ciutat. Entre homes ja bregats i experimentats, en Gabriel aprendrà a viure en un món masculí i acabarà de madurar plenament. De moment, Julià de Jòdar ja ens ha ofert unes 800 pàgines de la vida d’aquest jove i tot sembla indicar que recuperarà el personatge al darrer volum d’aquesta trilogia i a les tres novel.les de la trilogia posterior que planeja. Sembla, doncs, que tenim Gabriel per a estona.
L.D. La mort i el suspens que ja trobàvem a L’àngel de la segona mort’ es tornen a repetir a El trànsit de les fades. ¿Són més que un recurs per mantenir l’atenció del lector?
J.J. La mort acaba convertint-se en una metàfora. Al primer volum de la trilogia, en Gabriel s’interroga sobre la mort d’un amic del barri. Els silencis i les pors dels veïns faran que deixi de ser un infant inconscient i despreocupat per convertir-se en un jove que s’adona de la forta repressió que encara es cou a mitjans dels 50 en els barris obrers dels perdedors de la Guerra Civil. Al segon volum, en canvi, la mort del pare del Gabriel i el misteri al voltant del personatge de la Lilà faran que el jove evolucioni i maduri sexualment.
L.D. Per tant, ¿podríem definir aquesta novel.la, en part, com una obra sobre l’educació sentimental d’en Gabriel?
J.J. Sense cap mena de dubte. L’obra se situa a finals dels 50, quan l’estricta moral de la postguerra comença a afeblir-se. En Gabriel, està enamorat de la Lilà, una noia que creu en el sexe lliure i que farà trontollar molts dels fonaments de la repressió moral en què encara viu la generació dels seus pares. El narrador anirà descobrint de mica en mica la sexualitat i el desig propis del món dels adults: de les revistes eroticopornogràfiques que amaga a la seva habitació passarà a espiar la dutxa de les dones i acabarà perdent la seva virginitat amb una prostituta del Xino.
L.D. Si a L’àngel de la mort, el Gabriel era un narrador omniscient, en aquesta segona entrega tenen veu un munt de personatges del seu barri. ¿Volia fugir del punt de vista únic?
J.J. M’he sentit com un malabarista que està fent dansar moltes pilotes en l’aire a la vegada. En Gabriel ha passat de narrador que ho sap tot a canalitzador de la resta de personatges, que parlen a través d’ell. Ja no és l’únic que sap la veritat, només en coneix fragments a través d’allò que amics i coneguts li van explicant. Amb aquest material, intenta reconstruir una mena de trencaclosques per provar d’esbrinar què va passar exactament amb el seu pare i amb la Lilà. Per això trobem moltes construcions del tipus “em va dir” i “diu que va dir” i també per aquest motiu, la novel.la es subtitula Una indagació.
L.D. En un principi, el segon volum de la trilogia havia de sortir un any després del primer. ¿Aquesta complexitat del punt de vista més gran és la responsable de l’endarreriment de la publicació d'El trànsit de les fades?
J.J. En part sí, però hi ha altres factors. També m’havia proposat encaixar totes les veus en la seqüència cronològica dels set dies que té la Setmana Santa i, a més, volia crear una mena de contrapunt entre les passions dels personatges de l’obra de teatre de què contínuament es parla al llibre i les passions dels protagonistes de la trama. M’he enfrontat a una obra més ambiciosa quan a tècnica narrativa i, per tant, he necessitat més temps per enllestir-la.
L.D. Parlem d’aquesta obra de teatre. Per quin motiu va voler que els còmics ambulants del llibre representessin la peça de Benavente La malquerida?
J.J. Vaig dubtar molt a l’hora de decidir quina volia que fos l’obra que representés el grup de teatre ambulant que en part protagonitza el llibre. Al final, La malquerida se’m va imposar de forma inconscient. La vaig escollir perquè vaig pensar que era ideal per aconseguir crear un efecte de paral .lelisme, però, de fet, no recordava que de jove jo mateix havia anat a veure-la. La malquerida és una obra amb molt de pinyol, amb un argument ple de passions fosques, on un padrastre s’enamora de la seva fillastra. La vida de la gent del barri de Guifré i Cervantes també és plena de passions inconfessables: el Boni, el Gabriel i el Chuti desitgen la Lilà; l’Adelina s’estima en Gabriel; la Gertrudis està enamorada del Chuti, el típic guaperes de barri; el Tiago, l’amo de la fàbrica, s’estima la Felisa, la seva amant, però aspira a casar-se amb algú de més volada que una simple treballadora dels seus telers... Per això vaig voler que de la mateixa manera que tots aquests personatges fracassen en aquesta teranyina de passions i desitjos, l’estrena de La malquerida també acabés com el rosari de l’aurora.
L.D. ¿El barri de Guifré i Cervantes està inspirat en algun espai real?
J.J. És un localització inventada que recull alguns aspectes reals del barri on vaig créixer: el Gorg, que ara desapareixerà si s’hi acaba construint el Port Marítim de Badalona. Com en el barri de la meva joventut, hi passa la via del tren i està vorejat per una filera de canons de l’exèrcit. En resum, una zona d’àcrates abans de la Guerra Civil i un barri de perdedors i obrers durant la postguerra. Els personatges, en canvi, són totalment inventats.
L.D. El trànsit de les fades inclou fragments de peces de teatre, de poemes i d’altres obres. ¿Li ha suposat un gran esforç de documentació?
J.J. He fet un treball important de recerca de papers i documents de finals dels 50 per informar-me sobre la vida real dels treballadors del tèxtil d’aquella època. També he tingut feina per trobar peces antigues com ara el Poema de la Filosa per arrodonir el capítol en què prenen veu les dones obreres dels telers de les fàbriques. Tots aquests fragments intercalats donen un toc mític a la narració i serveixen de contrapunt.
L.D. La majoria de personatges són obrers. En canvi, molts parlen amb un llenguatge elevat que, en principi, no es correspondria amb la seva educació...
J.J. Al meu llibre, la gent de barri adquireix un to emfàtic en alguns moments. Per exemple, la Jorgina de Lerma, la primera actriu del grup de teatre, i la Gertrudis, la modista, són dones que se senten per damunt de les altres, i el seu amor a la bellesa les justifica a l’hora d’optar per un llenguatge més elevat. El mateix passa amb el personatge de l’Angustias, que quan parla de Hamlet adopta un to entre moral i erudit que teòricament no li correspondria. La meva novel.la no és estrictament realista i, per això, tinc llicència per transcendir el llenguatge típic de la classe obrera. Prefereixo que la parla dels personatges reflecteixi la seva situació moral, que no pas la seva situació social i econòmica.
L.D. ¿No li interessa narrar en termes exclusivament realistes?
J.J. No, perquè no m’agradaria caure fàcilment en el costumisme. Fujo del realisme perquè necessito elevar el to dels meus personatges quan parlen de les seves passions, dels seus anhels. Si volgués correspondre’m amb la realitat, m’hauria de posar al nivell del sainet i els meus personatges s’oblidarien fàcilment. Jo, en canvi, vull que el lector els recordi com a gent que estima, que desitja i que anhela.
L.D. No li feia por acabar escrivint un melodrama ple de passions desmesurades?
J.J. No i, de fet, no amago que he utilitzat expressament certs aspectes del melodrama. Per exemple, la novel.la cita elements com ara els serials radiofònics del tipus Ama Rosa, novel.letes rosa com les de Corín Tellado i peces teatrals de passions, sang i fetge com La malquerida. I, precisament, els incloc per posar en relleu com certa gent es rebel.lava contra aquesta subcultura que oficialment el règim volia imposar entre les classes obreres.
L.D. En el seu llibre, són principalment les dones les que més intenten transcendir aquesta subcultura...
J.J. Sí, perquè dones com l’Angustias, la Lilà, la Gertrudis i la Jorgina de Lerma són les que viuen les grans passions. Els homes de l’obra, en canvi, comprenen menys la seva pròpia situació, són més reacis a explicar què senten i, quan ho fan, és per demostrar que són ells els que manen. Acaben malament, perquè l’orgull els pot i no saben reconèixer les seves debilitats.
L.D. ¿El trànsit de les fades és una novel.la de dones?
J.J. Totalment. Les dones de l’obra són les úniques que assumeixen les seves passions. Només cal veure el cas de la Felisa, l’obrera amant del director de la fàbrica tèxtil disposada a sacrificar el seus sentiments perquè la persona que estima es pugui casar amb una dona de més profit. Els homes de la novel.la, en canvi, no assumeixen riscos i no saps mai què els mou a actuar de la manera que ho fan. Són personatges a mig fer.
L.D. Quan té previst treure el darrer volum de la trilogia?
J.J. M’agradaria enllestir-lo l’any vinent, però quan vaig escriure L’àngel de la segona mort, també vaig dir que trigaria un any a treure el segon volum de la trilogia i n’he trigat quatre!
L.D. ¿El fil conductor d’aquest darrer llibre continuarà sent en Gabriel?
J.J. Sí. La meva intenció és mostrar-hi com en Gabriel abandona la llar materna per anar a treballar a ciutat, en una foneria. Podríem definir el tema del tercer volum com la iniciació d’en Gabriel al món dels homes. El llibre s’acabarà amb la riuada del Besòs de l’any 1962, amb un Gabriel que ja és tot un home que es pot valdre perfectament per ell mateix i que ja ha assolit la seva maduresa emocional.
L.D. Després d’aquesta trilogia, què té pensat escriure?
J.J. Si puc, una altra trilogia! Però això ja es veurà. Es tractaria de continuar la història del Gabriel ja com a adult establert a la ciutat.
L.D. Entre el primer llibre de la seva trilogia i aquesta segona entrega, va aprofitar per escriure Zapata als encants. ¿Té previst treure al mercat algun altre llibre de contes mentre va escrivint les seves novel .les?
J.J. Tinc ganes de tornar a escriure sobre el protagonista del tercer relat de Zapata als encants: en Ximo Ximoi. És un personatge que ha decidit morir de gras i que l’únic que fa és menjar i contemplar el món a través d’un telescopi des de dalt del seu terrat.
L.D. Què l’atreu, d’aquest personatge?
J.J. Que en Ximo Ximoi li dóna la volta a la realitat d’una manera estripada. Utilitza la sàtira i el dard enverinat per desbarrar contra el món. És com si fos una mena de consciència crítica que va llançant jaculatòries per protestar contra l’estat de les coses. Crec que el moment actual que estem vivint dóna molt per treure-li suc a un personatge d’aquest tipus.
L.D. Va escriure la seva primera novel.la als 54 anys, sense cap mena de pressió, però l’obra va aconseguir dos premis: el Ciutat de Barcelona i el Blai Bonet de l’Associació d’Esriptors en Llengua Catalana. ¿S’ha sentit menys lliure a l’hora d’escriure la segona part?
J.J. En absolut. Per mi, a cada novel.la, és com si comencés de nou. Passa el mateix que quan et banyes: cada vegada has de provar si l’aigua està freda o calenta, encara que ja hagis passat pel mateix infinitat de vegades. Ara tinc més experiència com a autor i això em dóna més recursos i més fluïdesa quan em poso a escriure. Però no sento cap mena de pressió: si me’n surto, bé, i si no, doncs, torno a començar i ja està. De fet, d’El trànsit de les fades n’he fet quatre o cinc versions diferents. Tampoc vull que la literatura sigui el centre de la meva vida, encara que quan m’hi poso, m’agrada fer-ho a consciència.
Tornar