Documentació
Julià de Jòdar: tocat per les fades
Té coses curioses, de vegades, aquest món de les lletres casolanes... Si algú em preguntava quin escriptor ha fet l'aportació més original, més ambiciosa, de més qualitat i, fins i tot, més moderna en el panorama literari català dels darrers anys no donaria pas el nom de cap jove promesa sortida del món universitari o de cap escola d'escriptura, no. Parlaria d'un home nascut a Badalona l'any 1942, poc amant de la parafernàlia social que de vegades comporta l'ofici de vendre llibres, i que circula pel món amb un nom que qualsevol associaria a un pseudònim d'aquests que tant abunden en els concursos literaris del país: Julià de Jòdar.
Ara fa quatre anys el senyor de Jòdar ja ens va sorprendre a tots amb un debut d'altíssima volada: L'àngel de la segona mort. Una primera novel·la excepcionalment madura que va acaparar els comentaris elogiosos de la crítica i que va emportar-se, amb tot mereixement, uns quants premis honorífics a la millor obra publicada aquell any. La història de L'àngel de la segona mort, ambientada en un indret imaginari però amb molts punts de contacte amb el barri badaloní del Gorg, on va néixer l'autor, encetava una trilogia titulada L'atzar i les ombres de la qual acaba de sortir al carrer la seva segona entrega: El trànsit de les fades.
Abans que res val la pena puntualitzar que, si bé El trànsit de les fades és una obra autònoma, crec que és important que el lector tingui ben presents els detalls del llibre anterior, ja que els escenaris i molts dels personatges són els mateixos i, per tant, gran part de les coses que se'ns expliquen tenen una seqüència lògica a partir del coneixement del text inicial.
Tot i que no ho diu de manera explícita en cap moment, Julià de Jòdar situa l'acció d'El trànsit de les fades en l'any 1957. Si fa no fa, doncs, un any després del final del llibre anterior. En el barri de Guifré i Cervantes (clara al·legoria a la barreja de cultures d'origen dels seus habitants) es comencen a percebre tímidament els indicis dels nous temps. En el llibre es parla de manera velada dels incidents bèl·lics a Sidi Ifni, del Pla d'Estabilització, de l'entrada de l'Opus Dei en el govern de Franco... Però tot això no passa de ser un mer referent, un teló de fons que emmarca les vicissituds dels personatges però que no domina en l'argument. Per una raó molt senzilla: Julià de Jòdar no busca en cap moment fer una crònica realista d'un temps i/o d'un país. El seu objectiu és molt més concret: la descripció del procés d'educació sentimental del jove Gabriel Caballero, el noi que en el primer llibre de la trilogia se'ns presentava com el succesor de la vella Eulògia, la rondallera cega que matava les hores explicant històries als infants del barri i que ocupava bona part de la veu narradora de l'obra.
Una educació sentimental que comença l'any 1956 (L'àngel de la segona mort) amb un Gabriel de 14 anys que descobreix el complicat món dels adults i les sordideses de la postguerra a partir de la mort violenta d'un amic. Que continua l'any següent (El trànsit de les fades) amb el descobriment de la sexualitat i del desamor i que, segons previsions del mateix autor, acabarà en un tercer volum situat el 1962, l'any de les inundacions del Besòs, en el qual Gabriel canviarà Badalona per Barcelona i s'integrarà al món laboral dels adults.
Centrant-nos en els dos llibres que fins ara coneixem de la trilogia s'observa una evolució pel que fa als trucs narratius que fa servir l'autor. Si en el la veu narrativa era unitària, en aquest d'ara es diversifica i passa d'un personatge a un altre, cosa que dóna una visió molt més rica de la història que se'ns explica. Principalment perquè a El trànsit de les fades els personatges es mouen i actuen a partir d'unes claus subjectives que podem interpretar molt millor gràcies a aquesta concepció polifònica.
SETMANA DE PASSIÓ
Com a L'àngel de la segona mort, a El trànsit de les fades també ens trobem davant d'un assassinat. La diferència, però, és que en el llibre d'ara abans d'acabar el primer capítol ja se'ns haurà revelat qui n'és la víctima, qui el botxí i, fins i tot, qui se suïcidarà de resultes del drama. És evident, doncs, que el que interessa a Jòdar no és la intriga del crim sinó el dibuix minuciós del procés que porta gradualment els personatges fins a l'esclat de la tragèdia. Un procés passional que es concentra en els dies de la Setmana Santa i que pivota al voltant de quatre eixos argumentals: un pernil servit per la botiga que regenten els pares de Gabriel, una treballadora de la fàbrica del barri embarassada pel director, un vestit de festa modelat en el taller de la modista Gertrudis i una representació de La Malquerida a càrrec d'una companyia de còmics ambulants. I, com a referent perpetu, el personatge de la Lilà, la jove de torbadora bellesa que desencadena la tragèdia.
El trànsit de les fades es podria definir també com una novel·la de dones mal enamorades i d'homes mediocres que en cap moment saben estar a l'alçada de les seves companyes. En el fons, aquesta seria una altra manera de veure la novel·la i no gens incompatible amb el que deia abans sobre el seu caràcter d'educació sentimental d'un dels protagonistes. Però, sobretot, el que em meravella d'El trànsit de les fades és que es tracta d'una novel·la escrita amb una engrescadora llibertat de registres que no sempre coincideixen amb el que, des d'una òptica realista, es podria considerar com a lògic. Aquí és on, al meu parer, hi ha el valor més important que aporta l'autor al panorama actual de la literatura recent que es fa a casa nostra. Aquest especial toc de fades que és la prova que certifica la saviesa literària de Julià de Jòdar. Un exemple impagable a l'hora d'explicar la importància cabdal que té en tot relat el paper del narrador, la perfecta sintonia entre la seva posició en relació amb el que explica i la manera com ho transmet al lector. A més, a El trànsit de les fades l'autor ens reserva una sorpresa en el capítol final. Un al·licient més per agafar-se fortament a les més de 400 pàgines del llibre i no deixar-les.
Tornar