Documentació
Revisitació de la progressia
Al país de la desmemòria forma part del protocol renegar del passat, o com a mínim maquillar-lo. Aquest, tanmateix, torna tossudament quan una veu l'evoca des de la intimitat de la gènesi de la presa de consciència, com ara Julià de Jòdar (Badalona, 1942), que la nodreix suscitant-nos aquella impressió d'estranyesa, de desorientació, de trobar-nos en un lloc nou, que no és sinó el lloc mateix que ocupàvem i ocupem, però des de la seva visió literària. Gens autosatisfet i amb incorrecció política, igual que als tres relats tragicocòmics i dansaires de Zapata als Encants (1999), seguint una línia paral.lela a la trilogia sobre la postguerra la tercera entrega de la qual continuem esperant (la segona, El trànsit de les fades, va merèixer el premi de la Crítica 2001), Jòdar basteix novament a L'home que va estimar Natàlia Vidal un retrat des de dintre de la progressia dels anys 60 i 70, dens, incòmode i difícil, situant-nos ja a l'inici, encara que amb una ganyota irònica, enmig del conflicte individual i social, i presentant-nos des de la nafra i la cicatriu l'esperança i la decepció simultàniament. Hi ha jovenalla frivolejadora que en canta les absoltes, però quan els fets troben el seu poeta continuen repatàniament vius. A més de provocar el plaer sobre la consciència, de l'examen i de la presa, amb tot el que té de recerca, dissecció, assumpció i negació, hi ha el plaer de la sintaxi, tant del text com de l'oració. Si Zapata als Encants tenia una estructura de ronda, de passejada, L'home que va estimar Natàlia Vidal (Prudenci Bertrana 2003) en té una d'orgànica: va creixent alhora en tots els seus components, és a dir, el present i passat d'una relació de parella dins el seu context, a partir de diferents veus humanes i d'espectres (desesperades, irrisòries, compassives o ufanoses) que se succeeixen als capítols i completen la informació d'etapes consecutives. Les frases del text, vellutades, coordinades i subordinades de pe- ríode llarg, farcides de lèxic poètic i culte, inviten al gaudi del matís i de l'escapada alternativament. L'escriptora Doris Lessing feia girar la seva novel.la exaltant L'amor, una altra vegada al voltant d'una posada en escena teatral. Jòdar agafa com a eix del seu argument la representació de Quan ens despertarem d'entre els morts, d'Ibsen, i la mort (després d'una sentida decadència) de la protagonista com a tancament del cicle que obre el camí a reflexions retrospectives. El món del teatre ja apareixia a Zapata als Encants ; ara el tenim més estructurat, com a eina referent d'un individu de 61 anys, de sentimentalitat escindida i malapte per atènyer la plenitud, que va intentar fer-se un lloc en un cor de dona forta (a la qual no aconseguí exaltar) i fer forat en un una societat mesella, tractada amb invectives càustiques (aquí Jòdar seria el nostre Bernhard) i amb la irrupció de personatges reals i en clau de la nostra peripècia recent. L'amor, la mort, l'art i la societat troben en Julià de Jòdar un intèrpret d'excepció.
Tornar