Documentació
En un laberint grotesc
Ja és una obvietat dir que Julià de Jòdar (Badalona, 1942) és l'autor d'una de les obres més ambicioses de la literatura catalana contemporània. Només cal remetre als dos volums que ha publicat per ara de la trilogia novel·lística L'atzar i les ombres: L'àngel de la segona mort (1997) i El trànsit de les fades (2002). Entre l'un i l'altre, va publicar les tres narracions de Zapata als encants (1999). Ara, abans del llibre que clourà la trilogia, fa novament un intermedi, que és aquesta novel·la: L'home que va estimar Natàlia Vidal (premi Prudència Bertrana 2003), que no té res d'obra de tràmit ni suposa cap abaratiment dels ambiciosos plantejaments de Jòdar. Natàlia Vidal és una directora teatral de prestigi i ja des del començament de la novel·la sabrem que és morta i que el seu marit, l'actor Alexis Robles, s'ha passat quatre setmanes tancat a casa amb el seu cadàver. Aquesta és l'arrencada impressionant de la novel·la. Per saber qui són Natàlia i Alexis i quin és el vincle (d'amor o de demència, termes que no s'exclouen entre si) que els unia, tindrem tot el llibre, que és un teixit de diferents veus narratives, que recorden i comenten morosament com es van conèixer Alexis i Natàlia el 1967 i descriuen els avatars de la seva vida posterior fins a la tardor del 2001 (no cal recordar què va passar l'11 de setembre d'aquell any). Entre les veus que ens expliquen la història, s'hi han de comptar el dietari que Alexis escriu el mateix 2001, un monòleg de Natàlia adreçat a la seva mare, paralitzada i sense parla per un atac de feridura, cartes de diverses èpoques -incloses les cartes de Natàlia a un amant, Faló, que no sabrem mai si és real o imaginari-, entre d'altres. D'una pugnacitat especialment acusada són les veus de l'escenògraf Titus Pelagay, que parla des de la tomba, i de l'escriptor Catul Pigem, quan donen la seva versió de l'època daurada de la progressia barcelonina, centrada en els personatges del món cultural que van aparèixer als anys 60 i 70, i amb observacions, sovint duríssimes, sobre el que ha estat la seva trajectòria posterior. El laberint grotesc de les vides d'aquests personatges i del temps que han viscut troba expressió adequada en la multiplicitat de perspectives, de veus narratives, que obliguen el lector a fer la feina d'anar unint les peces, de no perdre's en el laberint, sense cap garantia que al final s'aconseguirà una figura rodona i tranquil·litzadora. No es pot pretendre que una història amb el començament macabre d'aquesta acabi donant una explicació senzilla dels fets, sense clarobscurs. Els lectors ja deuen estar prou acostumats a aquesta mena d 'experiments narratius i no els inquietarà trobar-se'ls en L'home que va estimar Natàlia Vidal . Pot sorprendre més, i no deixa de desconcertar-me, l'estil. Potser no és inversemblant que una dona tan sofisticada com Natàlia escrigui en una carta al seu marit: "El fet de trucar-te es fa tan complicat des d'aquí que se'm fa més pràctic escriure't" (p. 17). Potser tampoc ho és que el monòleg de l'espectre Titus Pelagay contingui expressions com ara "contra els propòsits que jo alletava" (p. 98) o bé "la bòfia va donar carpetada a la denúncia dels damnats" (p. 134) que, diccionari en mà, són impecables, però que són un desgavell des del punt de vista dels registres lingüístics. No són exemples aïllats: a Natàlia se li "desvetllen insospitats racons secrets" (p. 149) i, òbviament, vol dir que se li manifesten (desvetllar-se només vol dir perdre el son); d'un es diu (ho diu Catul Pigem) que "va engaltar l'atzagaiada" (p. 223) per dir que la va suportar o encaixar (accepció que engaltar tampoc no té); finalment, i per no multimplicar els exemples, quan Natàlia descriu una fantasia eròtica en una carta al seu amant potser imaginari, sobta trobar-se amb això: "Una de les teves mans baixa cap a la meva cintura i, per un costat de la cuixa assoleix el cul" (p. 151). Aquest estil peculiar, com es veu, afecta tots els narradors, no és característic d'una de les veus , i costa d'entendre com lliga amb l'ambició de l'obra en el seu conjunt.
FÀCILMENT IDENTIFICABLES
D'altra banda, tot i que no es tracta d'una novel·la en clau, entre els personatges que Jòdar presenta n'hi ha de fàcilment identificables: "el cantant Afinat", nascut en un barri, va fer de teloner de Lluís Llach i als anys 60 ja tenia bones ofertes per cantar en castellà, o "Josefina la cantora", simpàtica, xerraire i amb "quimèrics plans d'adaptacions de les grans dames de la cançó francesa". El personatge de Titus Pelagay està construït jugant amb la figura de Favià Puigserver, encara que no sigui exactament ell. La història d'amor que és el nucli de la novel·la apareix, així, entrellaçada amb aquest joc maliciós amb la realitat i esquitxada per la contundència dels comentaris que Jòdar (vull dir les seves veus ) aplica a tot el que se li presenta: l'escola de Barcelona, Josep Pla, la Nova Cançó, els intel·lectuals ("sempre acaben sent els palanganers del poder"), el Fòrum 2004, etcètera. El resultat és certament estimulant.
Tornar